El Pallars Sobirà amb matada gratificant: l’estany d’Airoto des d’Isil
Aquesta ruta és segurament de les més matades del CAT de Setmana: Pujar fins a l’estany i el refugi d’Airoto des d’Isil, al Pallars Sobirà. Set hores, desnivell d’uns 1.100 metres, i una primera part sense pietat: puja dreta i s’enfila sense treva. Ara bé, com sempre, és una “matada” gratificant. L’esforç val molt la pena.
El Pallars Sobirà amb matada gratificant: l’estany d’Airoto des d’Isil
 
Aquesta ruta és segurament de les més matades del CAT de Setmana: pujar fins a l’estany i el refugi d’Airoto des d’Isil, al Pallars Sobirà. Set boniques hores, desnivell d’uns 1.100 metres, i la primera part no té pietat: puja dreta i s’enfila sense treva. Ara bé, com sempre, és una “matada” molt gratificant.

 

Comencem? ⤵

🔀 Recorregut: 12,1 quilòmetres (anada i tornada)

⏳ Temps: 7-8 hores

🔃 Desnivell: 1.060 metres  

🔄 Ruta NO circular  

📅 Data: 2014  

🚴‍♀️ També en bici: No gaire

 

🔁 CAT de Setmana amb Wikiloc: No

🔁🔁 Rutes Wikiloc similars: 

· gaco80

·andreu balius


Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on facebook
Share on telegram
 ➔ La sortida la fem des d’Isil. Deixeu el cotxe a la plaça que hi ha davant de l’esglesia, a l’altra banda del riu, i un cop aparcats, toca buscar el camí de sortida. N’hi ha prou en creuar el riu (La Noguera Pallaresa), travessar la carretera, i enfilar el carrer de la Molina, que està gairebé al davant mateix del pont (una mica més amunt, a la dreta).
 

 
Com comprovareu empíricament, Isil és un poble de muntanya i alguns dels seus carrers pugen fort, com el que ens toca agafar. És un primer avís per a navegants, o millor dit, caminants, així per anar marcant terreny. Al capdamunt del carrer comença el camí. Quan el prestigiós equip del CAT de Setmana va fer aquesta ruta, l’estiu del 2014, un abeurador-cartell ja ens indicava que, com a mínim, al minut 1 encara no ens havíem perdut:

 

CATS de Setmana vinculats

El Pallars Sobirà amb 5 estanys: la Gola, Tres Estanys i Ventolau

El Pallars Sobirà per l’estany d’Aixeus i el mirador de la Pica d’Estats

El Pallars Sobirà pels estanys del Port i de Mariola

El Pallars Sobirà pels estanys del Port i de Mariola

La ruta la podriem dividir en tres fases, un primer tram hard, un de segon soft però una mica perdedor, i el tercer i últim tram de “la victòria”.

 

 

PRIMER TRAM: SENSE PIETAT

 

El primer tram (vermell en el mapa-satèl.lit vintage de Google) és “durillo”: el caminet va a buscar el riuet d’Airoto, i de seguida veureu que ens hi posem en paral·lel. A partir d’aquí, anem perfilant la seva vall cap amunt, per bé que el riuet de vegades el tindrem una mica allunyat (molts cops el sentim i prou). Aquí el camí no té pèrdua, el fem voltats de vegetació, i amb una pendent notable. Passarem per unes bordes, pel costat dels Prats d’Airoto, i a mesura que ens anem enfilant, veiem com Isil es va fent petit, petit, entre van despuntant les muntanyes més altes, tant pel davant, com també darrere nostre. A mitja pujada del primer tram, si mirem enrere, veiem això: (A baix de tot, al centre, representa que hi ha el poble d’Isil, d’on hem sortit).
Així anirem fent durant uns tres quilòmetres ben bons, fins que, poc a poc, deixarem els arbres per arribar a un tram d’herbes altes, flors i… pedres. En aquest punt, ull que el camí se’ns desdibuixa una mica. Cal estar atents a les fites, que més o menys amagades marquen com la pujada continua en paral·lel a la vall, per sobre del riuet,  que aquí ja no és més que un llit de pedres.
Davant d’uns moments de dubte (i de veure com la boira, a les 12 del migdia, lliscava literalment pels cims del davant. Era la famosa ‘Gavatxa’?) decidim una cosa prou assenyada: menjar una mica. Tiberi que se’ns amenitza inesperadament per la presència sobtada (i llunyana, com sempre) d’un grup d’isards. Un cop atipats, continuem la ruta, sempre enfilant, fins que arriba el primer canvi important: arribem al capdamunt d’aquesta pujada eterna, i just a la nostra esquerra, uns metres més avall, hi trobem un petit llac: l’Estanyoleta d’Airoto. Es tracta del tercer i més petit dels tres estanys que connecta el rieret d’Airoto.  El camí discorre elevat, per la seva dreta (des d’on està presa la imatge de sota):
Per un moment, com que no coneixem prou la zona, dubtem de si ja hem arribat, però de seguida ens adonem que no, ni en broma. Per dos motius:
.Per començar, la imatge de l’estanyoleta no es correspon amb les fotografies que havíem vist de l’estany d’Airoto: aquest és molt més petit i és poc profund: dels que tenen més avançada la seva fase de desaparició.
.I per continuar, i mai millor dit, el camí continua amunt. O sigui, que fem unes boniques fotografies i continuem pujant. Deixem el llac a sota, a la nostra esquerra, i encalcem el camí, que continua amunt.
SEGON TRAM: DRECERA PER LA DRETA

 

A partir d’aquí, la ruta canvia: enlloc de seguir com fins ara el curs del riuet d’Airoto, el camí ens fa un “gir tàctic”:  segueix un altre traçat per la dreta, per fer una mica de drecera: (Tram de color blau en el nostre mapa-satèl·lit vintage de Google).
 

 
El traçat és  menys pedregós, sí. Però també s’enfila més i continua sent un punt difós, per una zona d’herbes baixes, matolls i avets, que puja entre dues “serralades” amples. La muntanya que ens queda a la dreta és, per entendre’ns, el serrat de Qüenca. Al capdavant se’ns dibuixen pics pedregosos i encara alguna clapa de neu que ens recorda que ja estem per sobre dels dos mil metres d’alçada. Aquest tram blau fa uns 800 metres ben bons. Un cop recorreguts, si mirem enrere, veiem aquest espectacle:
 

🙈 ATENCIÓ, Apunt de brúixola:

 

En el nostre cas, superar aquest tram no és que fos gaire dur ni complicat, però el problema era un altre: com que no teniem clar si anàvem bé, i com que ja portàvem unes horetes de matada, només de pensar que l’havíem cagat i que hauriem de recular fins ves a saber on, ens provocava cert “mal rotllo”… però bé, en tot cas, si seguiu llegint, descobrireu que no fou així….


 
 

TERCER TRAM: BAIXADA I VICTÒRIA!!

 
Superada aquesta pujada arribem a una zona més planera, amb molleres, i petites basses d’aigua, com es mostra a la fotografia de sobre. Aquí assolim el punt més alt de la ruta, per sobre dels 2.200 metres d’alçada. Al davant a la dreta ens queda el pic de Qüenca, de 2.639 metres, però nosaltres no anirem cap aquest cim, sinó tot al contrari, seguirem el camí, que ens marca un gir cap a l’esquerra i comença a baixar. (Tram de color taronja al nostre mapa-satèl·lit vintage de Google).
 
I ara sí!!! De lluny ja se’ns dibuixa, per fí, el petit refugi d’Airoto: un petit píxel de color taronja en el mapa-satèl·lit-lit vintage de Google, però una gran estampa taronja per a la fatigada comunitat del CAT de Setmana!! No anàvem errats!! 

 

 

EL REFUGI I EL LLAC

 

Arribar fins al refugi és anar baixant sense problemes, i  un cop hi som, les opcions són múltiples: ⏩Fer el tafaner (dins del refugi hi havia alguns queviures d’aquells que no es fan malbé de forma immediata: Nocilla, sal, oli…). ⏩ Baixar fins a l’estany petit d’Airoto, que està pocs metres sota del refugi. ⏩ Gaudir de les estampes de la “peça grossa”: l’estany d’Airoto, que està també a pocs metres del refugi. 

 

 
El fatigat equip del CAT de Setmana ho té clar: dinar a la vora de l’estany. Airoto (2.200 metres) és un dels més grans del Pirineu. Fa uns 700 metres de llarg per uns 370 d’ample. No cal dir que l’estampa s’ho val: 
airoto recte
Després de gaudir del paisatge, la calma, la soledat, i de preguntar-nos si per aquí hi circula algun dels ossos que ronden per la Vall d’Aran (els animals i la muntanya no hi entenen de fronteres humanes) decidim tornar. La ruta de tornada no té secrets: refer el camí i esperar que els bessons ens aguantin bé la baixada. Una opció es tornar pels estanys del Rosari i acabar a Àrreu, però aixo ja és un suplement extra que podeu consultar en un dels enllaços de Wikiloc del principi, el de l’andreu balius.
 
 
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
 
Un cop arribats a Isil, i després de tancar una proposta de CAT de Setmana de 7 hores en què només ens hem creuat una persona i prou – una noia alemanya que baixava del refugi – gaudim del premi final: dues desitjadíssimes llaunes d’Aquarius consecutives engolides desesperadament i desbocada, amb fruïció, joia i delit, a la terrassa del bar La Tona, just davant de l’església de la Immaculada d’Isil.
 
Per acabar, com sempre, uns quants links d’interès:

Enllaç a la pàgina d’Isil de la Viquipèdia


Enllaç a la pàgina de l’estany d’Airoto de la Viquipèdia

Enllaç a la casa de l’Ós Bru dels Pirineus, a Isil

 

BON CAT de SETMANA!!

Gerard López i Fageda

Enhorabona! Ets el visitant número: 637
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on facebook
Share on telegram

Els vostres comentaris:

 

😺 12-12-2020 – Marbe Loren
Feta. Dura però és veritat que val la pena. Si pogués hi tornaria. Felicitats pel bloc

 

😸 24-11-2020 – MMP
Airoto ❤❤
 
Unes vistes excel·lents amb una excursió fins a la presó de Busa? Ok!

Un excel·lent CAT de Setmana pel Berguedà? Of course:

Una altra ruta d’H2O? I que sigui fàcil pel Pirineu Oriental? Of course

CERCATDOR🔎