Àmbit: 
Ruta d’
Recorregut: 14,1 km
Temps: 
Desnivell: 980 metres 
Ruta NO circular 
Data: 2025
També en bici: No
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Aquest elevat CAT de Setmana ens porta per una ruta d’alta muntanya. D’aquelles de roca pelada, de pedra de tartera, de cim feréstec i espigat. La caminada demana esforç i un tros final de grimpada amb algun pas aeri, però els resultats finals, o sigui, les vistes des del cim, són més que apoustuflants:
Fem un quasi-tres mil: el cim d’Escobes (2.781) i de propina, el seu cim germà petit, el pic de Noè (2.737). I ho fem des de ben avall: sortint des de la vall d’Incles, al Nord-est d’Andorra, a la parròquia de Canillo.
Estem davant d’un CAT de Setmana per a tots els públics?
No pas. Aquest cop ens caldrà un mínim de resistència i preparació. L’excursió es pot arribar a fer en un sol dia, però també es pot perpetrar en dues jornades, amb una opció més reposada i contemplativa: fent nit al Refugi de Juclar (2.299), al costat dels estanys que duen el mateix nom.
Heus aquí una imatge de l’estany segon de Juclar amb el nostre rocallós objectiu al capdamunt:
El desnivell des de la vall, on deixem el cotxe, fins al cim d’Escobes és d’uns mil metres, la meitat dels quals els «gastem» per pujar fins al refugi i estanys de Juclar. Temps estimat de pujada: unes dues hores (això inclou aturades per fer el badoc i per fer llançament de boles neu recollida en alguna aresta tossuda).
Ja veureu que aquesta la primera part fins al refugi té els ingredients típics d’un ascens pirinenc pel costat d’un torrent: aigua, verdor, pi negre, neret, bàlec… que no hi falti de res!
I també veureu que la segona part, entre el refugi i el cim, el paisatge canvia. Ja sortim de molt amunt, a cota 2.300 i el paisatge és més sever: pocs arbres, molta pedra, parets rocalloses i… pau, quietud, silenci.
Pujar i baixar des del refugi ens ocuparà entre cinc i sis hores, comptant l’estona que fem parades i badocades.
I tot plegat, la ruta sencera, a quin lloc comença? On deixem el carruatge? Doncs al final de la pista que s’endinsa per la vall d’Incles, la popular CS-270. És una via asfaltada que surt de la carretera general que connecta Andorra la Vella amb el Pas de la Casa, la CG-2. Si baixeu del Pas de la Casa, el trencant us quedarà a mà dreta.
Però ull, que un cop agafeu la carretera de la vall d’Incles, és possible que al cap de pocs metres us trobeu una barrera abaixada. Informeu-vos bé.
Amb barrera o sense, hi ha una realitat immutable: la carretera de la vall d’Incles és curta: s’acaba al cap d’uns sis quilòmetres i mig, en un punt de trobada d’excursions que inclou aparcament, centre d’interpretació, restaurant, taules de pícnic, vistes bucòliques amb el riu d’Incles… Aquí és on estacionem el carruatge.
El descriptiu equip del CAT de Setmana no dubta que les indicacions que us hem donat per arribar al punt de sortida són imperdibles, però com que ja ens coneixem… preferiu una referència a Google Maps, oi?
Doncs apa, aquí la teniu:
Punt de sortida a Google Maps: aparcament de la vall d'Incles
FINS ALS ESTANYS DE JUCLAR
Un cop aparcats, tenim dues opcions: remuntar el riu d’Incles per la riba dreta (pel camí del riu) o per l’esquerra (pel camí de la font/de l’Obac d’Incles). No és una decisió transcendent perquè un quilòmetre més amunt els dos camins es troben, però ja se sap: a muntanya cal prendre decisions contínuament.
Escollim el camí del marge esquerre i pugem pel camí de l’obaga, que inicialment és ample, ombrívol en alguns trams, i força ben arreglat, com un camí de passejada. El riu ens queda a la nostra esquerra i el desnivell no és massa fort. De moment.
Quan passat el primer quilòmetre arribem a la font de Travenc, canviem de riba tot travessant un pont de pedra i connectem amb l’altre camí de pujada. Ara sí, ja hi som tots.
A partir d’ara, el sender és més estret, pedregós i costerut. Les ombres són cada cop més escasses, mentre que les ziga-zagues ja són el pa de cada passa!
Anem guanyant alçada entre salts d’aigua i cascades, com la ferma cascada de Juclar, que ens queda a la nostra esquerra, i també passem per abellidores basses d’aigua amb el neret i el bàlec ben florits (juny 2025).
Tot seguit, i per a tots els públics, un amable carrusel d’alegres estampes amb imatges d’aquest abellidor sender: hi distingiu alegres caminaires entre el sinuós recte camí?
Quan ja portem uns dos quilòmetres i mig de pujada sota sol abrasador, però alhora trepitjant les primeres raconades amb neu insistent, arribem a una esplanada amb molleres: el Mirador de la pleta de Juclar. Hi arribem després de fer un tram separat del riu.
Aquest racó de muntanya, que ja és molt a prop del primer objectiu, ens ofereix bones panoràmiques de la vall d’Incles, però també és un lloc de record i homenatge cap als cinc treballadors que el juny de 2011 van morir en un accident d’helicòpter en aquest punt.
Unes peces de granit recorden les cinc víctimes, que estaven transportant material cap al refugi de Juclar.
Fet el record i les observacions, reprenem el camí, que ja encalça el tram final fins als estanys i el refugi. Ens situem de nou pel costat del riu de Juclà i acabem de pujar els últims 700 metres fins al primer estany.
Abans, però, passem pel costat d’unes antenes i d’un tram canalitzat de riu prou curiós, que surt de dins de la muntanya… Què està passant aquí?
APUNT HIDRÀULIC: L'AIGUA QUE SURT DE LA "COVA"
La petita cova ens apareix a prop d’una casa abandonada i ja es troba molt a prop de la petita presa de l’estany de Juclar.
Ah, no us ho hem dit? Doncs sí, com passa a la majoria de llacs del Pirineu mínimament grans, l’estany de Juclar també està ‘humanitzat’. En aquest cas, amb una petita presa aixecada els anys 30 del segle XX per augmentar la seva capacitat i recollir-ne l’aigua. Per aquest motiu, la petita obra que tenim al davant ens fa pensar en un canal de desguàs provinent d’algun suposat salt d’aigua de l’interior de la muntanya.
Si més no això és el que intuïm pel safareig que ens arriba del túnel reixat d’on surt l’aigua.
A la secció d’enginyers d’obres hidràuliques de l’equip del CAT de Setmana li crida l’atenció que, vist el modest cabal que surt d’allà dins, el soroll de l’aigua és molt cridaner. O és que només en surt una part i la resta se’n va per un túnel interior? Són dubtes que, si algú té resolts, pot comentar amablement al final d’aquesta també amable ressenya. Tot i que una part del misteri ja el resolem a la web de Fedacultura.
Per cert, l’estany de Juclar és el més gran d’Andorra, però en realitat el sistema lacustre d’aquesta conca està compost per dos estanys:
El primer estany de Juclar, el més gran, té la presa en un dels extrems, i quan està al màxim de la seva capacitat, fins al capdamunt del dic, el nivell de l’aigua arriba al segon estany de Juclar, que està situat just a sobre, a molt poca distància.
Junt amb la presa, també es va excavar un túnel per l’interior de la muntanya per canalitzar-hi l’aigua, cosa que explica el perquè del forat amb l’aigua que en surt canalitzada. Cabal ecològic, potser? Les preguntes del preguntador equip del CAT de Setmana no tenen aturador. (Ni resposta).
En tot cas, i dissenys hidràulics a banda, aquesta primera part de l’excursió es dona per acabada quan arribem a la presa. D’allà mateix, un cop ja tenim davant nostre el primer estany, en surt el petit camí d’accés al refugi de Juclar. Estem a 2.299 metres d’altitud i el paisatge ha canviat completament.
Tot seguit unes estampes de l’estany i del refugi de Juclar:
FINS ALS PIC D'ESCOBES (I DE NOÈ)
Si hem decidit fer cim en dos dies i passar nit al refugi de Juclar, podrem anar sense presses i gaudir de l’entorn. Preneu nota: estem a més de dos mil metres d’altitud i aquí tenim els ‘serveis’ d’un refugi de muntanya, no pas d’un hotel de Lloret, com recorden els seus guardes.
Però tard o d’hora toca posar-s’hi, o sigui que després d’una nit reparadora, el matiner equip del CAT de Setmana emprèn la segona part de l’expedició. Ens posem a caminar a l’estil Guardiola, ben d’hora, ben d’hora, pel camí que voreja el primer Estany.
Ho fem per la riba esquerra.
Vorejar l’estany gran demana caminar sobre pedra contínuament, un requisit que es repeteix quan arribem al segon estany de Juclar, uns pocs metres més amunt. Damunt seu s’aixequen els murs de pedra que d’aquí a una estona desafiarem:
Per fer les crestes que tenim al davant hem d’anar a buscar el coll que veiem a l’esquerra de la imatge, de manera que acabem de voltar l’estany per anar a buscar el camí de fites que s’enfila sobre la seva riba Nord.
Ara comencem a pujar amb més ganes i ens anem obrint cap a l’Est per anar a buscar dos passos: el primer, el coll de Juglar, que superem quan portem uns dos quilòmetres des del refugi. El segon, encara més amunt, és el coll d’Alba, que ja ens permet gaudir de les vistes de l’altre vessant, inclòs l’estany d’Alba.
Aquí algunes imatges d’aquest primer ascens, que va vorejant el circ i ens regala excel·lents estampes:
Arribats al coll d’Alba, ens emocionem amb les boiroses panoràmiques de les fondalades i fem un nou gir per encarar-nos en sentit sud i anar a buscar la paret final.
En un primer tram, tot just uns 200 metres, avancem resseguint la carena, però de seguida la muntanya s’imposa i s’acaben les flors i violes: toca vorejar el pendent i fer la primera grimpada entre tartera i alguna clapa de neu. La pujada és contundent i continuada.
El laboriós equip del CAT de Setmana observa com, uns metres més amunt, una primera expedició desafia la paret per un traçat més cap a la dreta, per anar a buscar el coll de sota el pic d’Escobes. És una opció. La nostra és similar, però va de dret cap al pic de Noè, que ens queda més a sobre.
En tots els casos, la fórmula és la mateixa: seguir les fites, fer ziga-zaga per pedra de tartera, grimpar tot sovint i superar alguna clapa de neu. I també superar algun pas obert poc amic dels qui pateixin vertigen.
A poc a poc i bona lletra, fins que arribem al capdamunt de la mola pedregosa, al coll de Noè. Aquí ja podem gaudir de les panoràmiques del vessant oposat: la vall del Siscar. Ens mantenim al capdamunt de la carena i fem un gir a l’esquerra per superar uns metres força aeris i arribar al primer cim: el pic de Noè: 2.737 metres d’altitud.
No cal dir que aquí a dalt les vistes són espectaculars, i amb el plus de poder parlar de tu a tu amb el pic d’Escobes. És com contemplar l’Empire State des del Top of the Rock del Rockefeller Center de Nova York.
Aquí unes estampes de les il·lustres panoràmiques:
Assolit el primer objectiu, anem a buscar la peça grossa. Refem un tros petit de camí i resseguim tota la carena fins a buscar el coll de la base de l’apreciada cresta del pic d’Escobes. Ens hi acostem sense presses, evitant les plaques de neu i gel, no fos cas que ens fotéssim pendent avall.
Heus aquí 3 sacrificades estampes d’aproximació:
Entre els dos cims hi tenim uns 500 metres de camí, inclosa una rematada final força vertical que obliga novament a grimpar i a fer algun pas obert menys apte (però no insuperable) per a la gent amb vertigen.
Però el premi és únic. Les panoràmiques a 2.781 metres d’altitud són encara més espectaculars.
Començant pels detalls:
I acabant amb el cinemascope:
La baixada la perpetrem refent el camí d’anada, tot i que, ho assumim, el meticulós equip del CAT de Setmana admet que en algun moment ens hem separat massa de les fites i hem fet algun tram massa free-style. No ho recomanem gens.
Tot plegat, per acabar novament al coll de l’Alba i a partir d’allà, ara sí, desfer el camí repetint exactament el mateix traçat fins al refugi.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Com sempre, ho rematem amb uns inajornables enllaços d’interès:
BON CAT de SETMANA!
Gerard López i Fageda
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
Cap comentari per ara
