Àmbit: 
Recorregut: 13,1 km 
Temps: 
Desnivell: 167 metres 
Ruta circular 
Data: 2024
També en bici: Sí, més o menys
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ El Bruc, terra de timbals, romaní, nevades imprevistes i túnels mítics… sí. Però sapigueu una cosa: mentre creueu la el coll per aquest famós túnel de l’A-2, damunt vostre la muntanya i els seus boscos soferts esguarden un munt de llocs únics.
Balmes immenses:
Coves laberíntiques:
Ponts de pedra:
Estampes montserratines:
I també algun tram sense charme:
Tot això i molt més ens espera en aquesta ruta circular que discorre en bona part sota bosc (pi, alzina, roure i el romaní que no falti), però també pel costat de sembrats. Combina pista ampla amb corriols més que fressats, i sempre amb desnivells de nul·la dificultat que gairebé sempre ens mostren Montserrat de fons.
Això sí: inclou un munt de trencants i encreuaments. Per tant, atents al track de Wikiloc.
El punt de sortida, per cert, el situem en una esplanada al costat de l’antiga carretera del Bruc (N-IIz), a tocar del Coll del Bruc, en terme de Castellolí:
Punt de sortida a Google Maps: el coll del Bruc
Arribar fins al punt de sortida no té cap secret: n’hi ha prou amb agafar l’autovia A-2, sigui des de comarques de ponent o des de comarques de Barcelona, i quan arribem als túnels, desviar-nos per l’antiga carretera que serpenteja la muntanya, la N-IIz.
El punt de sortida el trobem a tocar del coll, a prop del restaurant Montserrat Park. Venint del Bruc, ens queda a mà esquerra. Comprovareu, amb continguda il·lusió, que l’espai per deixar-hi el carruatge és generós:
CATS de Setmana vinculats
CAP A LA BALMA DE CAN SOLÀ
Només de sortir del carruatge haurem de decidir: comencem recte endavant cap al paller de can Soteres? O bé trenquem a l’esquerra per la pista que voreja el camp dels horts de Can Soteres? (Sí, tot és d’en Soteres aquí).
Què fem?
D’això en dependrà el sentit de la ruta, de manera que apostem per començar pel plat fort: la balma de Can Solà. Per tant, tirem a l’esquerra per la pista que voreja el camp. Ens posem a caminar en sentit Est, cap a Ponent, amb una primera estampa matinal i fresca (és un matí de desembre i estem a 2 °C.) de Montserrat:
Comencem amb un primer tram per pista ampla i rocallosa, amb pocs pendents, que va fent cofoies ziga-zagues entre sembrats, pinedes amb romaní abundant i un element que ens passa desapercebut: als nostres peus, a uns quants metres sota terra: els túnels del Bruc de l’autopista A-2.
Quan portem prop d’un quilòmetre de pista, sempre cap a Ponent, el camí fa un gir cap al Nord. Coincideix just amb la boca Est del túnel, que ens queda a poca distància, sota nostre.
Continuem avançant fins a travessar el torrent de la font de can Solà i ens orientem de nou en sentit Est. Anem vorejant els cingles d’en Mallol amb l’autovia a la nostra dreta fins que, un cop executats uns dos quilòmetres ben bons, ens apareix un trencant a mà esquerra que no podem ignorar:
Sí, és el caminet que ens portarà fins a la balma de can Solà, la primera parada. Agafem aquest corriol que voreja la cinglera del Colze i s’enfila en sentit Nord endinsant-se per la petita vall que conforma el torrent de la Balma.
A mesura que avancem, se’ns dibuixa a mà dreta una nova estampa hivernal de Montserrat, aquest cop amagada entre les branques dels soferts pins que sobreviuen a les calorades estivals.
A mesura que anem tirant amunt (el camí és molt recte i fressat) ens apartem del mundà soroll de l’autovia i ens endinsem en el silenci de la vall. Passats uns 900 metres d’alegre passeig emboscat, arribem al nostre noble i cavernícola objectiu:
LA MEGA-BAUMA DE CAN SOLÀ
Una bona notícia: la Bauma de can Solà és immensa, i en directe impressiona des del minut 1. I més encara amb les condicions en què la trobem: venim d’uns dies de pluja i l’aigua brolla per tot arreu.
I ara una mala notícia, per més que ens hi esforcem, les imatges no poden plasmar les dimensions del tros i les emocions que aquest llamp d’avenc provoca en les ànimes de l’esverat equip del CAT de Setmana.
Però malgrat tot, ho intentarem amb aquest petit carrusel d’imatges:
Les seves dimensions són tan mastodòntiques, que per acostar-nos a la seva magnificència fem una escombrada de tota la cambra. Tampoc resol del tot les mancances, però sempre ajuda:
I sí, estem parlant d’una de les balmes més grans del país, que evidentment ha estat habitada durant segles i encara mostra restes de construccions humanes.
Les dimensions aproximades: 200 m x 35 m x 17 m.
Si en voleu més sobre Balmes, sempre podeu anar a la secció JA TARDES! per conèixer les Baumes del Teixidor i de Fleus, entre Llaés i Milany.
CAP AL PONT FORADAT I LES COVES DE CAL LLUCIÀ
Un cop certificat que patim tendinitis de tant fer fotos de la balma, decidim emprendre un nou tram. Abandonem l’avenc pel corriol que surt just del seu davant, i tirem avall en sentit Sud, refent la mateixa vall per l’altre vessant. Passem el torrent de la Bauma de Can Solà i anem a buscar la pista que passa per sota l’autovia.
Warning : el tram que ve a continuació té un nivell de charme zero: I és que, si bé és cert que passar per sota de l’A-2 pot tenir un punt d’encant per la magnificència de l’obra humana…
Warning 
… També és cert que tot seguit, el camí gira a la dreta i després de passar un petit tram ple de porqueria, ens porta fins a…
L’aparcament de camions i el recinte de l’àrea de servei del Bruc !
Aquest tram de goig inenarrable entre asfalt, camions i gasolineres és segurament, un dels menys charmants que ha perpetrat mai el polit equip del CAT de Setmana. Per sort, és curtet, no arriba als 500 metres. Però cal fer-lo.
Creuem el recinte fins a l’altre extrem (sempre podem parar a fer un cafè, les coses com siguin) i anem a buscar una pista de terra que tira avall: el camí de Can Guixà. Per aquest camí sinuós avançarem poc més de mig quilòmetre fins que un amable indicador ens convidarà a tirar a la dreta i pujar amunt…
… Fins a arribar al que en queda de l’antic vilaret de Sant Miquel de Vilaclara: una antiga capella d’origen romànic (s. XI) adossada a una masia i englobada dins d’un grup de cases (can Cuixa) que malauradament estan absolutament derruïdes.
Només en queden alguns murs, el record de les pedres, i la muntanya de fons que tot ho vigila:
Creuem les parets que ja no expliquen més històries, saludem uns alegres caminaires que fan l’entrepà i que ja ens hem creuat tres cops, i continuem per un camí ben fressat que va recuperant alçada.
Avancem entre pins i roures fins que fem un gir a mà dreta i ens apareix el llit (sec) d’una riera. Creuem el rierol per la part superior d’un salt d’aigua ressec i descobrim que té sorpresa: amb el pas dels anys l’aigua ha desgastat la roca i ha deixat just davant nostre, un pont de pedra, el Pont Foradat:
Fetes les sàvies elucubracions sobre com s’ha format aquest interessant element geològic, l’il·lustrat equip del CAT de Setmana continua endavant cap als camps dels plans de Can Soteres (que evidentment, si estan sembrats caldrà vorejar).
Com que per una estona no tenim els arbres a tocar, se’ns obre una mica la vista i… Pam! Gaudim d’una nova estampa montserratina. I no és l’única: passat el sembrat, ens endinsem per un corriol recte i lleugerament costerut que voreja un petit desnivell i ens porta fins al «mirador de Montserrat».
Aquí algunes de les panoràmiques de les serrades serralades amb què ens obsequia aquest tram:
Passat aquest punt, ens endinsem de nou pel bosc resseguint un amable corriol. Travessem el camí de les Roques Blanques i fem unes ziga-zagues més o menys planeres sota roures i alzines per l’Obaga de la Teuleria i per l’Obaga de la Pinassa de les quatre barraques.
Aquest és el tram a més altura de la ruta, al voltant dels 660-670 metres sobre el nivell del mar.
És quan portem poc més d’un quilòmetre per aquest sofert camí emboscat que fem un gir a la dreta per començar un descens recte i sostingut que ens portarà a un punt d’interès previ a les coves: la Font del Ferro.
Ens apareix a la nostra dreta, a la paret de muntanya sota el cim de la Fembra Morta, en una petita cova negada d’aigua que està tancada al públic. L’entorn inclou unes taules amb bancs de fusta per a fer-hi pícnic si s’escau i, per descomptat, un generós rètol informatiu:
És quan portem poc més d’un quilòmetre per aquest sofert camí emboscat que fem un gir a la dreta per començar un descens recte i sostingut que ens portarà a un punt d’interès previ a les coves: la Font del Ferro.
La Font del Ferro ens apareix a la paret de muntanya sota el cim de la Fembra Morta, en una petita cova negada d’aigua que està tancada al públic.
L’entorn inclou unes taules amb bancs de fusta per a fer-hi pícnic si s’escau i, per descomptat, un generós rètol informatiu:
La font es troba a tocar d’una pista més ampla que seguim encara uns 300 metres ben bons, fins a l’encreuament amb el camí que baixa en paral·lel al torrent de les Coves. Tirem avall per aquesta pista uns 500 metres, fins a trobar el trencant de les coves de Cal Llucià, que ens apareix a mà esquerra.
A partir d’aquí, només cal pujar uns pocs metres i gaudir d’aquestes cavernes laberíntiques que inclouen diverses galeries. Val la pena entrar-hi i descobrir els seus passadissos foscos i amples. Això sí, cal fer-ho com sempre, amb respecte i estima.
I silenci…
El lloc es troba en bon estat de revista a excepció d’una paret d’una de les entrades, on els desgraciats de torn hi han hagut de deixar la seva cagarada en forma de pintades a la roca. L’indignat equip del CAT de Setmana només té una paraula per definir aquest personal: escòria.
Per cert, detall a tenir en compte:
Quan arribem al recinte ens apareix un primer accés elevat que obliga a fer l’aranya entre roques. L’esperitat equip del CAT de Setmana es va afanyar a accedir per aquest forat més exigent, però no passeu ànsia: si no us emocioneu abans d’hora, descobrireu que uns metres més enllà hi ha un accés per a tots els públics, sense grimpada requerida.
CAP A LA BALMA DE CAN SOTERES
Quan ja hem fet l’aranya, hem fet el rat penat, hem fet de geòlegs, i ens hem indignat amb les pintades, reprenem la marxa: refem el camí de la cova fins a la pista, refem un tros de pista i de seguida agafem un trencant a mà esquerra degudament indicat.
Es tracta d’un corriol estret que va guanyant alçada a poc a poc, fins que al cap d’uns 700 metres de ziga-zagues ens mostra el darrer gran objectiu de la ruta: la balma de Can Soteres.
Bé, cal fer un aclariment: en realitat el camí no ens mostra res, perquè la balma està amagada just a sota nostre, a mà esquerra. Per entendre’ns, el camí seria la teulada de l’avenc, que té accés pels dos extrems. Accedir-hi és fàcil perquè hi ha caminets a banda i banda que hi baixen de dret.
I un cop hi som certifiquem que estem davant d’un avenc més modest. Si la «Bauma de can Solà» és un apartament de tres plantes, aquest seria un pis més modest, «ideal parelles»:
I ara sí, passada la balma, recta final: ens mantenim pel mateix camí, que avança pel bosc de Can Soteres i en algun moment s’acosta a uns penya-segats que donen a banda Oest de la muntanya: els cingles dels Roquerols.
És en aquest punt que obtenim una de les poques panoràmiques oposades a Montserrat: les vistes a Castellolí i la Vall d’Òdena:
Aquest darrer tram de gairebé un quilòmetre i mig va combinant corriols estrets amb pista més ampla, però sempre en bon estat de revista, perfectament fressats i obrint-se espai entre bosc, descampats i sembrats.
Poc abans d’arribar al punt de sortida ens trobem amb el paller i el camí de Can Soteres que ens portaran, planament i diàfana, fins a l’aparcament on ens espera el carruatge.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Com sempre, acabarem amb uns generosos enllaços d’interès:
BON CAT de SETMANA!
Gerard López i Fageda
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
Cap comentari per ara
