El Bages per Montserrat fins al Roc de l’Elefant
Inspirador CAT de Setmana de ruta circular amb grimpada inclosa, que ens descobreix canals, ermites amagades, i les fermes vistes d’un dels seus cims emblemàtics:
el Roc de l’Elefant.
El temps que hi farà:
➔ Enfilar-se per Montserrat vol dir pujar dret per un canal, fer alguna grimpada, saludar alguna cabra, descobrir alguna ermita amagada (o dues, o tres), visitar una abadia mil·lenària, i gaudir de vistes espectaculars.
I tot això ho trobem en aquest nostrat CAT de Setmana que ens porta, entre altres llocs, al cim del Roc de Sant Salvador, conegut també com el Roc de l’Elefant. Les panoràmiques que ofereix són il·luminants:
I no només de vistes, ermites i canals, viu aquesta completíssima proposta de CAT de Setmana. Al llarg del recorregut avancem per trams emboscats d’alzina i de boix sofert (que el maig de 2023 presentava prou bon estat de revista, per cert) i també passem pel monestir de la catalana terra:


El punt de sortida està enganxat a l’asfalt, molt a prop d’on comença el recinte “de pagament” del monestir. És a pocs metres del punt on s’ajunten la carretera que puja de Monistrol de Montserrat i la via que voreja la muntanya pel Nord fins al coll de can Maçana. Tècnicament, és sempre la mateixa carretera, la C-546.
La caminada comença a uns 300 metres de les tanques d’accés a l’abadia, en un trencall interior que s’enfila dret per anar a buscar el camí dels Degotalls i el canal del Pou del Gat.
Podem provar de deixar el carruatge en els petits aparcaments del voral extern de la mateixa carretera. En cas que estigui ple – cosa fàcil si no hi aneu d’hora – tocarà aparcar dins del recinte de pagament del monestir. Ja ho diuen: pagant, Santa Pere aparca.
Des d’aquest entorn, veiem sota nostre el convent femení de Santa Cecília:
Sí, d’acord, ja ho sabem: més enllà de les explicacions i els mots més exquisits, la manera més directa de conèixer amb precisió el punt exacte d’inici és a través de l’amic Google.
O sigui que… apa, Google Maps, fes la teva màgia:
Punt de sortida a Google Maps: el canal del Pou del Gat
PEL CANAL DEL POU DEL GAT FINS AL ROC DE L'ELEFANT
L’inici no està d’hòsties, si se’ns permet l’expressió. Després de quatre graons, ja hem de fer una primera tria perquè comença la ruta circular: o bé tirem cap a l’esquerra, pel camí planer dels Degotalls que ens porta al monestir, o bé tirem recte, amunt, amunt, pel canal del Pou del Gat.
L’opció és la segona: el canal del Pou del Gat. Salvarem un primer desnivell de 375 metres:
L’ascens és sever i continuat – és el que tenen els canals de Montserrat – perquè anem directes a buscar el nostre cim, el punt més alt d’aquest venerat CAT de Setmana: el Roc de l’Elefant 🐘.
Caminem una mica més d’un quilòmetre entre murs de pedra, bosc d’alzina, boix i barrancs emboscats. A mitja pujada, a 865 metres, ens creuem amb el camí de l’Arrel, però ull! No ens hem de desviar del nostre recte destí cap al cel. O sigui que continuem muntanya amunt, ara ja pel canal superior: la canal Plana.
El camí de la canal Plana ens ofereix un menú similar: pujada severa, bosc combinat amb pedra, barrancs, alguna agulla que ja despunta, i algun tram enèrgicament esbrossat.
Al cap de mig quilòmetre de sacrificada pujada amb cigrons als peus, la canal Plana s’acaba i arribem al coll de la Canal Plana, a 1.023 metres d’altitud.
D’entre els diferents camins disponibles, prenem el que surt a la nostra esquerra. Tirem per un corriol més planer, encara en sentit Sud, ara ja amb boniques estampes de l’interior del massís:
Passats 300 metres, girem a l’esquerra i avancem per un camí pedregós entre agulles: anem a buscar un pas que ens mostra el vessant de Llevant. Aquí gaudim de bones panoràmiques i també hi descobrim algunes roques emblemàtiques, com la famosa “Prenyada”. En aquest punt prenem el camí final cap al Roc de l’Elefant.
Tot seguit, unes estampes d’aquest indret: hi distingiu la “prenyada” i l’edifici superior del funicular de Sant Joan?
L’ascens final fins al cim exigeix unes grimpades finals. Ens trobem a la zona de la Tebaida i ens comencem a enfilar, ajudant-nos d’algun arbust, pels contraforts conglomerats del nostre objectiu. Superem un desnivell d’uns 100 metres.
La part final és la més complicada: l’escletxa del capdamunt:
L’escletxa en qüestió és un pas estret que ens “atrapa” entre parets i ens obliga a fer alguns malabarismes: ajudar-nos de braços i cames per emergir entre la roca i aparèixer, talment com si fossin talps, a la base del nostre noble objectiu: la Roca de Sant Salvador o el Roc de l’Elefant.
Heus aquí unes amables estampes del lloc i de les seves fermes panoràmiques: hi distingiu la paret de Sant Jeroni?
Un cop extasiats per les estampes, i també alertats perquè se’ns fot a ploure, l’assenyat equip del CAT de Setmana pren una encertada decisió: “baixem cagant llets!”
Refem el tram més empinat i empedrat i baixem uns 200 metres fins a situar-nos novament en terreny segur. Però ara, en lloc de tornar per on veníem, fem un gir a l’esquerra i anem a buscar el coll de Sant Salvador.
Comença el tram de les ermites!
D'ERMITA EN ERMITA FINS AL MONESTIR
El primer que fem és vorejar les roques que acabem de pujar: passem pel coll de Sant Salvador, ara ja per un camí novament emboscat, i de seguida veiem davant nostre les punxes que fa un moment estàvem trepitjant.
I ara sí: queda clar perquè del Roc de Sant Salvador també en diuen el Roc de l’Elefant:
Avançant pel camí, visitem l’ermita de Sant Salvador, enganxada al Roc de l’Elefant i a tocar d’una altra agulla mítica: la Mòmia (que una part del reticent equip del CAT de Setmana és incapaç d’apreciar).
Vosaltres, sí?
A poc a poc, anem perdent alçada i entre ziga-zagues emboscades descobrim també l’ermita de la Trinitat (amb un entorn ruïnós) i més avall, un cop creuats el pla de la Trinitat i el camí de l’Arrel, arribem als dominis de l’ermita de Sant Dimes. Aquesta última construcció ens queda a mà esquerra, amb Montserrat als seus peus.
Tot seguit unes estampes de les tres ermites:
Ermita de St. Salvador
Documentada des del s. XIII, va ser destruïda el 1812 durant la guerra del Francès, i poc després es va restaurar. Però va ser abandonada el 1821. La major part està en runes excepte l'extrem de la balma, que ara serveix de petit refugi.
Anem-hi?
Ermita de la Trinitat
És la més gran de les 15 ermites del massís. Es va reedificar al s. XV i es va ampliar encara més al s. XVII amb una cisterna i un dormitori. L'any 1821 es va abandonar del tot quan uns lladres van assassinar l'ermità.
Anem-hi?
Ermita de Sant Dimes
Inicialment, era una petita capella amb dues habitacions, però als segles XVII i XVIII es va ampliar amb dos oratoris. També es va abandonar el 1821. A finals del s. XIX i a la dècada dels 70 del s. XX s'hi van fer restauracions.
Anem-hi?
Per cert, el trajecte entre les tres ermites són uns 1.300 metres d’amable fruïció, amb alegres estampes emboscades i alguna miranda de fermes panoràmiques.
Un bon exemple n’és el mirador que trobem poc abans de Sant Dimes, al capdamunt d’una agulla que ens mostra, just a sota, l’aparcament del monestir.
Bona timba, oi?
Quan veiem l’ermita de Sant Dimes a la nostra esquerra, descobrim que tenim l’opció d’arribar-nos-hi. Només cal baixar uns metres fins a trobar el camí que voreja el monestir per Ponent i que ens connecta no només amb Sant Dimes, sinó també amb la veïna ermita de la Santa Creu, que ens queda amagada sota nostre, a mà dreta.
Però no visitem cap de les dues ermites.
De fet, decidim una altra cosa: agafar aquest camí a mà dreta i voltar el monestir per dalt. Objectiu: anar a l’altra banda de l’abadia. Allà hi trobarem la miranda dels Ermitans, l’ermita de Santa Anna, i les escales dels Francesos. En total, uns dos quilòmetres.
Abans de perpetrar aquest tram final, fem una aplaudida ‘afoto’ al monestir, que tenim just sota nostre:
Aquest tram fins al monestir té una primera part força planera, d’un quilòmetre ben bo, que discorre entre arbres i parets de pedra. El traçat està ben marcat, però alguns racons comencen a reclamar una esbrossada preventiva.
També passem pel costat de roques assegurades amb cables, for if the flies…
Quan ja hem perpetrat aquest primer tros i hem passat a l’altre vessant del monestir, arribem a un concorregut mirador: la miranda dels Ermitans.
Aquest punt, molt proper a camins i corriols altament transitats, ens mostra una alta presència de rostres pàl·lids (amb clar domini de l’espècie Guiri-guirius), que ja serà una constant fins al recinte del monestir.
Passada la miranda, avancem uns pocs metres fins que connectem amb el pas dels Francesos. Ja som a les Rambles!
Ara només cal tirar a mà esquerra i baixar cap al monestir, però abans encara fem una petita incursió: tirem a la dreta uns 100 metres per visitar les restes d’una última ermita: la de Santa Anna.
Tot seguit, un parell de detalls:
Sí, cal admetre-ho: el motivat equip del CAT de Setmana es queda una mica amb les ganes perquè l’indret té poca cosa a oferir: està envoltat de tanques. El motiu? Les obres de recuperació del recinte, que realment demana una posada al dia. L’indret està força abandonat.
Com la resta d’ermites, va ser abandonada quan els francesos van prendre la muntanya, el 1812, poc abans que el timbaler del Bruc comencés a fer retronar el seu instrument.
Feta la fugaç visita, acabem de baixar fins al monestir resseguint el “cabalós” torrent de Santa Maria, primer pel pas dels Francesos i després per les escales dels Pobres.
DEL MONESTIR AL PÀRQUING PEL CAMÍ DELS DEGOTALLS
L’entrada triomfal al recinte del monestir ve acompanyada dels ingredients habituals: gent, gent i gent. Rostres pàl·lids de tots els orígens i condicions, inclòs l’humil equip del CAT de Setmana que es barreja amb la resta d’il·lusos mortals.
Aquí unes estampes del lloc. (Les nostres perquisicions per trobar Barack Obama resulten infructuoses.)
Ens quedem sense virolai ni visita ni res de res perquè no tenim entrades reservades (no es podia saber). Per tant, entre grups dansaires tradicionals, guiris orientals flipats, francesos riallers, alemanys també riallers, i algun fidel pelegrí, emprenem el tram final. Anem a buscar el camí dels Degotalls:
El camí dels Degotalls el trobem al principi del recinte, on comencem els aparcaments. És un passeig paral·lel a la carretera, entre xiprers, roques amenaçadores degudament contingudes, degotalls que no degoten, i un munt de referències a marededeus de Catalunya i els Països Catalans.
El camí és planer i s’allarga una mica menys de dos quilòmetres fins al nostre punt de partida, just on comença el canal del Pou del Gat.
Podríem tornar a començar, però decidim que no és el cas. Per tant, travessem la carretera i acabem de fer els últims 100 metres fins a l’aparcament on hem deixat els carruatges.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Acabarem amb un BONUS
GOAT i uns tendres enllaços d’interès:

BONUS
GOAT
Com? Que aquesta sortida a Montserrat no serà creïble fins que no es mostri alguna cabra?
Com? Que aquesta sortida no serà equiparable al CAT de Setmana per Montserrat per can Maçana i les parets dels Frares fins que no es demostri que hi ha hagut un cara a cara amb una cabra?
D’acord, doncs aquí teniu la demostració: una cabra cara a cara.
El moment fou captat prop de l’ermita de Sant Salvador. I n’hi va haver més.
Paraula de GOAT de Setmana.
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Felicitats! Ets la visita numero: 49
Els vostres comentaris:
😿 Cap comentari per ara
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Felicitats! Ets la visita numero: 49
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
Cap comentari per ara