El Baix Llobregat per Collserola: ruta de fonts eixutes
Estimulant CAT de Setmana tot terreny pel terme de Sant Just Desvern que ens descobreix 4,5 fonts repartides per la muntanya. Força ombres, zero aigua, bones vistes.
➔ Estem, com sempre, d’enhorabona: ens espera una amable caminada consistent en una ruta circular per Collserola, dins del terme de Sant Just Desvern, que voreja la serralada per diferents valls, tota mena de terrenys i camins (corriol, camí ample, carrils bici, trams d’asfalt…) i ens ofereix alegres estampes litorals:
Bonica estampa del Baix Llobregat des del punt més alt de la ruta
Bonica estampa del Baix Llobregat des del punt més alt de la ruta
Però a més dels atributs tot-terreny, aquest idolatrat CAT de Setmana ens mostra un gloriós passat passat per aigua, o millor dit, passat per no-aigua: ens descobreix antigues fonts eixutes: la Font de la Beca, Font de Can Merlès, la Font del Rector i la Font del Ferro…
La font de Can Merlès
Fem una ruta de fonts oblidades que ens inclou també un Bonus-track: una enigmàtica font que ens apareix poc abans de la font del Rector, de nom desconegut, que actualment és una petita casa d’aigües abandonada. De fet, tot és tan confús que el mateix equip d’investigació del CAT de Setmana no té clar si antigament era una font o no.
En total, doncs, 4,5 fonts que ens anem trobant a mesura que avancem, sempre amb xiroia alegria, entre pins, roures, alzines, figueres, pollancres i canyissars. Una mica de tot per gaudir d’una ruta circular que també té els seus trams solells.
I qui diu solells, diu lunars…
Tram amb sol
Tram amb lluna
El punt de sortida de l’excursió és un clàssic de Collserola: el mític Espai Mireia d’Esplugues de Llobregat, que és també on comença també l’encara més mític CAT de Setmana pel Passeig de les Aigües.
Per arribar-hi, és ben fàcil: des de Barcelona, per exemple, només cal tirar Diagonal amunt i quan arribema la ronda de Dalt, agafem la sortida d’Esplugues i girem a la dreta cap a Sant Just. A partir d’aquí, tirem per l’avinguda de Jacint Esteva Fontanet i pel carrer de Ferrer i Bassa, que més amunt se’ns converteix en el carrer Pau Vergós.
I ja està, ja som a lloc:
Plaça Mireia amb l'inici del Passeig de les Aigües
I com sempre diem, un bon ‘Google Maps’ sempre és més precís i útil que quatre indicacions cartogràfiques incompletes. O sigui que… aquí ho teniu:
Punt de sortida a Google Maps: la plaça Mireia
Per cert, ja avisem: la ruta inclou un tram de pujada per carretera d’asfalt de poc més d’un quilòmetre que és una mica rotllo. No és aconsellable en plena canícula i en hores de més sol. O sigui, bona part de l’estiu.
Si us el voleu estalviar, hi ha una opció d’agafar una drecera a mig camí, però tingueu en compte que aleshores us perdreu alguns elements d’aquest magne CAT de Setmana: unes bones panoràmiques i la curiosa font de Can Merlès.
CATS de Setmana vinculats
CAT de Setmana per Collserola fins a la Creu d’Olorda
Per arribar a la font número 1, agafem el camí que surt del pàrquing oposat al trencant del Passeig de les aigües, endinsant-nos en terme de Sant Just.
És un caminet molt ben arranjat que abandonarem al cap d’uns 200 metres de baixada per agafar un corriol a mà dreta que continuarà el descens sota un amable bosc de pins joves.
Acabem el descens quan ens apareix el camí de la Beca, més ample i planer. L’agafem a mà dreta i amb il·lusió. Aviat gaudim de bones vistes de la muntanya. Prou verda per ser a finals de juliol (amb el permís dels pobres arbres moribunds per les sequeres dels últims estius).
De seguida ens trobem un encreuament, però seguim avall per anar a resseguir la vall del petit torrent de l’Embut de la Font de la Beca. Coincidim amb el PR-C 164.
A mitja baixada, després d’un revolt a l’esquerra, ens apareix el primer objectiu, també a mà esquerra: la font de la Beca. Portem uns 800 metres de recorregut.
LA FONT DE LA BECA
La font de la Beca presenta un aspecte millorable (amb les pintades i grafitis que no faltin) però es veu que encara estava molt pitjor abans dels anys 90 del segle passat, quan es va arranjar la zona.
Uns pollancres i uns rètols explicatius ens ajuden a imaginar com devia ser l’indret en èpoques més glorioses:
Per cert: una notícia dolenta i una de bona: la dolenta: que l’aigua no és potable. La bona: no hi ha perill d’agafar cap mal de panxa perquè no raja aigua per enlloc.
CAP A LA FONT DE CAN MERLÈS
Abandonem la font número 1 i ens dirigim cap a la font número 2 amb renovada energia. Continuem baixant per l’ample camí (el camí de la Beca) pel costat d’uns canyissars, fins que al cap d’uns 400 metres agafem un trencant a mà dreta: el famós corriol dels Ametllers.
Tot i el nom, aquest corriol no té ametllers. Si de cas, pins i molt matoll ressec que ens obligarà a posar-nos un bonic capell en cas que el sol les hi foti. Per sort, però, això és poc tros: a mesura que anem virant cap a Nord i ens endinsem per la vall de la riera (eixuta) de Sant Just, tornen les ombres.
I també les vistes a l’altra banda de la vall, com aquesta de Can Carbonell:
Can Carbonell, més endavant hi passarem a tocar
El corriol es van endinsant pel vessant obac fins a trobar un altre rec eixut: el torrent de la font del rector, que superem pujant i baixant unes escales que ens deixen a una bonica pista que agafem a mà esquerra.
Anem a buscar el camí de Vallvidrera (sí, a Collserola hi ha un munt de ‘camins de Vallvidrera’) que ens apareix a tocar de Can Carbonell. Però no tirem avall, sinó amunt: seguim la carretera asfaltada pel camí lateral de vianants i ciclistes:
El camí ve molt de gust, però no ens emocionem, perquè aquest tram de carril bici el fem poca estona: tot just uns 200 metres d’ascens suau fins que a mà dreta ens trobem el trencant que porta a la humil finca de Can Fatjó.
Agafem el camí, que està molt ben arranjat, i comencem a pujar per aquest pas particular d’accés restringit per a cotxes, entre vegetació frondosa, tanques de fusta, camí pavimentat, rètols cuidats, murs de pedra molt ben arreglats… és un bonic tram que voreja les humils terres de Can Fatjó…
… Però els luxes duren poc en aquest món de sacrificis, i quan abandonem l’arranjat camí de l’entorn de Can Fatjó, la carrossa reial es transforma de nou en una carabassa i tornem a la pista de terra pedregosa, costeruda i poc ombrívola. Yes, this is Collserola!
Amunt en sentit Nord!
De seguida, però, arriben canvis: de lluny, ja albirem un rètol que ens marca un trencant per anar fins a la segona font: la font de la can Merlès.
I atenció que quan hi arribem caldrà prendre una important decisió:
ATENCIÓ: POSSIBLE DRECERA
– Si tirem cap a l’esquerra, anem a la font de can Merlès, però després ens tocarà fer un tram d’un quilòmetre de pagès per asfalt, sense ombres i de pujada.
– Si continuem pel camí principal cap a la dreta, farem una drecera: ens estalviarem l’asfalt i 2 quilòmetres ben bons (enllaçarem amb un tram de baixada que coincideix amb el sender PR-C 164). Ara bé, si agafem aquesta drecera ens perdrem la font i les panoràmiques del punt més alt de la ruta, sota el coll de Can Cuiàs.
– Una tercera opció és arribar-se fins a la font, que no és pas massa lluny, i tornar fins aquí per després fer la drecera i estalviar-nos la pujada asfàltica. Això a gust del consumidor.
En tot cas, si opteu per la drecera, només caldrà caminar uns 300 metres i ja enllaçareu amb el camí de baixada. Podeu clicar aquí i anar de dret a aquest punt de la ruta.
Però no és el nostre cas: el masoquista equip del CAT de Setmana escollim l’opció asfàltica (ens han parit així, ves). O sigui que agafem el camí de l’esquerra i al cap d’uns 300 metres de corriol emboscat arribem a lloc:
LA FONT DE CAN MERLÈS
La Font de Can Merlès està igual d’eixuta que la resta però mostra un raonable bon estat de revista. Té una torre molt peculiar i uns plafons que expliquen el funcionament d’aquest punt d’extracció i gestió d’aigua.
El rètol informatiu, que miraculosament no està destruït per les amables accions dels imbècils de sempre, explica com s’havia dissenyat l’aprofitament de l’aigua, a partir d’una mina i un pou d’aigües freàtiques.
Per cert: una notícia dolenta i una de bona: la dolenta: que l’aigua no és potable. La bona: no hi ha perill d’agafar cap mal de panxa perquè no raja aigua per enlloc…
O sí! El febrer de 2026, arran d’un hivern extraordinàriament plujós, la font es presentava així:
El febrer de 2026 l’aigua rajava per la font, i havia omplert el pou i la bassa, que també deixava anar aigua muntanya avall per un canal de desguàs.
Tot seguit, dues imatges agafades des del mateix indret amb un any i mig de diferència: la bassa plena (hivern 2026) i la bassa buida (estiu 2024):
CAP A LA FONT INCERTA
Per anar al següent objectiu primer hem de pujar fins a sota el coll de Can Cuiàs per després anar cap a llevant i tornar a baixar.
Com ho fem?
Molt fàcil: passada la font, avancem un tros més pel corriol fins que anem a parar a les instal·lacions del tenis Sant Gervasi, que el juliol de 2024 ensopeguem en obres:
Saltem a les pistes i anem a fer uns sets al millor de 5?
No pas, si de cas, observem les sorolloses obres que hi fan i empalmem amb la pista asfaltada que baixa fins al club (que és de fet, el mateix camí de Vallvidrera d’abans).
I ara sí: arriba el tram infern: un quilòmetre ben bo de pujada, asfalt, i poques ombres que ens deixaran a tocar de la carretera BV-1468 de la Creu d’Olorda, gairebé a l’altura de Can Cuiàs.
Part final del tram infern amb el camí de sortida al capdamunt, a mà dreta
El camí va vorejant la muntanya cap a Llevant, per després fer un gir a la dreta i orientar-nos en sentit Sud. De mica en mica anem perdent alçada, enllaçant diferents corriols, alguns més amples, altres més estrets, uns més ombrívols, altres més rostits…
Collserola ja ho té això.
I al cap d’uns 800 metres… a mà dreta:
Enllacem amb el famós camí de la drecera que ens permet fer la versió curta de la ruta. Si tiréssim a la dreta, tornaríem enrere i entraríem en un bucle asfàltic, però com que no tenim vocació de hàmster, tirem cap a l’esquerra.
Després de mig quilòmetret de ziga-zagues amb descens progressiu, passem pel costat d’una construcció incerta que ens apareix a la nostra esquerra:
LA FONT INCERTA
El nom de «font incerta» segueix també una nomenclatura incerta: és el nom inventat que la secció de filologia etimològica del CAT de Setmana ha posat a aquest racó de la muntanya on s’aixeca una petita caseta abandonada, que ens delecta amb un entorn igual de deixat.
Què és? Què havia estat?
Una antiga caseta d’aigües? Es troba en un lloc on abans hi havia una font? No ho sabem. De fet, per no saber, ni tan sols sabem si mai ha estat una font. Si ho sabeu, podeu enviar-nos dades al correu del CAT de Setmana.
En tot cas, aquí queda el testimoni de l’indret.
Per cert: una notícia dolenta i una de bona: la dolenta: que l’aigua no és potable. La bona: no hi ha perill d’agafar cap mal de panxa perquè no raja aigua per enlloc. De fet, aquí no hi ha ni boca ni aixeta per enlloc
CAP A LA FONT DEL RECTOR
Superada la incertesa, continuem pel mateix camí en sentit Sud. L’alegre corriol ens ofereix trams ombrívols raonablement planers que s’allarguen mig quilòmetre ben bo, fins que passem pel costat d’una suposada font de les «Seas» que el prestigiós equip del CAT de Setmana és incapaç de trobar.
Bonica estampa del camí
Superat aquest segon moment d’incertesa afegida, anem a trobar el camí que ens portarà cap al nostre següent objectiu: la font del Rector. Ens apareix a mà esquerra i ens porta de dret fins a l’objectiu, a condició que caminem una mica més: pujada suau d’uns 400 metres.
La font del Rector també ens presenta, per variar, un aspecte millorable. Ens apareix al costat del camí, en un revolt força ombrívol i ple de vegetació: arbres i matolls que a poc a poc es van menjant la construcció original.
Al rector no se’l veu per enlloc. I a la font, ben aviat tampoc.
Per cert: una notícia dolenta i una de bona: la dolenta: que l’aigua no és potable. La bona: no hi ha perill d’agafar cap mal de panxa perquè no raja aigua per enlloc.
CAP A LA FONT DEL FERRO
Recta final: de la font del Rector tirem cap a la dreta, corriol amunt, per vorejar la muntanya. Guanyem alçada, fins que creuem el camí del coll del Portell i ens endinsem per l’obaga de Sant Pere Màrtir, sota les pistes de l’atrotinat club de tenis Pedralbes.
Des d’aquest punt tenim vistes més obertes de la part més occidental de la serralada. Hi contemplem, mentre roseguem una tija resseca del camí, les cases del coll de can Cuiàs, i també les pistes de l’altre club de tenis, el de Sant Gervasi.
O sigui, que tenim davant nostre una bona panoràmica de la ruta que acabem de perpetrar:
A l'esquerra, el tennis. A la dreta, més amunt, les cases de Can Cuiàs
El recte camí ens portaria de dret al punt d’origen, si no fos perquè al cap de pocs metres encara agafem un trencant a mà dreta que baixa muntanya avall cap al nostre darrer objectiu: la font del Ferro, que ja se’ns deixa entreveure de lluny:
LA FONT DEL FERRO
La font del Ferro és de les més ben arreglades. Compta amb una plataforma de fusta per corregir el pendent de la muntanya i uns espais per descansar.
La font, degudament eixuta, es troba en un pany de paret llarg, degudament guixat. Un rètol explicatiu ens dona alguns detalls dels seus orígens.
Per cert: una notícia dolenta i una de bona: la dolenta: que l’aigua no és potable. La bona: no hi ha perill d’agafar cap mal de panxa perquè no raja aigua per enlloc.
Observada la font, recta final: continuem pel mateix corriol que al cap d’uns pocs revolts ens portarà al camí que puja directe al nostre punt de partida: la plaça Mireia.
Si hi ha més ganes de caminar, podem enllaçar amb el Passeig de les Aigües, ja que allà mateix comencen els 9 quilòmetres del seu tram més occidental. Les vistes que ofereix de Barcelona són excel·lents:
Però bé, això ja són figues d’un altre paner. O d’un altre CAT de Setmana…
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Com sempre, acabarem amb uns impagables enllaços d’interès: