Idolatrat CAT de Setmana que té de tot: les ermites de Sant Onofre i Sant Climent, el poblat ibèric de Puig Castellar, el dolmen d’en Genís i el monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
➔ Aquesta ruta sorprèn en molts aspectes. Per la riquesa del patrimoni històric, pel bon estat de camins i senyals, per les vistes al litoral metropolità, per les estampes del Vallès, i també per alguns elements naturals curiosos…
Barcelona i l'àrea del Besòs des del poblat ibèric de Puigcastellar
En poc més de dues hores passem revista a molts segles d’història a través d’una còmoda caminada marcada per una constant: que sempre està petada de gent. Però bé, això ja ho sabíem, és el que té caminar per una serralada envoltada per 2 milions de rostres pàl·lids, inclòs el prestigiós equip del CAT de Setmana.
El monestir de Sant Jeroni de la Murtra, parada final de la ruta i visible des de la majoria de llocs
El monestir de Sant Jeroni de la Murtra, parada final de la ruta i visible des de la majoria de llocs
El punt de sortida és el mirador del collet de la Vallençana, a la carretera BV-5011. Per la banda litoral s’hi arriba des de Badalona, i per la banda vallesana, des de Montcada. El mirador està just al trencant de la carretera que porta a la urbanització del Bosc d’en Vilaró.
Mapa de Google del punt de sortida, el mirador de la Vallençana
L’ideal (i miraculós) és aconseguir estacionar el carruatge prop del mirador i començar a caminar per aquesta pista asfaltada cap a la urbanització, on hi ha el primer objectiu d’aquest aclamat CAT de Setmana: l’ermita de Sant Onofre. Som-hi?
CATS de Setmana vinculats
Circular per la Garrotxa: de Sant Privat al Salt de Sallent
El primer tram, que és una petita menjada d’asfalt opcional, se’ns mostra planer i ample. És poc tros, però ja avisem: en cap de setmana hi ha cotxes per tot arreu: carruatges aparcats al costat de la carretera, carruatges que van i venen de la urbanització, famílies senceres que caminen i formiguegen amunt i avall…
És un petit bullici que es va diluint a mesura que anem caminant pel costat de la carretera.
De totes maneres, ja diem que l’opció de menjar asfalt és opcional perquè de fet, aquest primer tram ens presenta dues alternatives:
– Caminar per la pista asfaltada, amb grans vistes al litoral.
– Caminar per un corriol paral·lel, més emboscat, que circula per la dreta de la carretera.
La segona opció, recomanable, és en realitat un petit sender que té més d’un punt d’accés. El podem agafar des de bon principi, o bé una mica més endavant, quan ja portem uns 400 metres d’asfalt. El camí ens ofereix vistes del vessant marítim i del vessant interior, del Vallès:
Sigui per la carretera o pel corriol, al cap de no res ens plantem a l’entrada de la urbanització. L’experimentat equip del CAT de Setmana recomana continuar avançant per la banda esquerra de la carretera, on al cap d’uns metres en surt un camí ample que s’enfila pel turó de Sant Onofre.
En un no res ens plantem al primer objectiu, l’ermita de Sant Onofre. Data de finals del segle XV i és un petit oratori aixecat pels monjos del monestir de Sant Jeroni de Murtra.
A banda de les vistes litorals, l’entorn de l’ermita té una esplanada molt concorreguda. Hi ha de tot: gent que hi fa l’entrepà, gent que fa una volta ràpida i fot el camp, gent que fa el badoc, gent que fa fotografies…
I també, com no el típic cavall:
CAP A L’ERMITA DE SANT CLIMENT
Quan ens cansem de l’ermita de Sant Onofre toca canvi de turonet. Per on baixem? Doncs per un amable caminet que ens apareix a la nostra dreta quan arribem a l’esplanada.
És un sender que baixa dret (amb alguns taulons a manera de graons i altres elements ‘urbanitzats’) que ens deixa al costat d’un recinte enreixat amb unes grans antenes al seu interior. Resseguim la tanca del recinte per un caminet estret que s’acaba enfilant per un altre turó emboscat.
Al capdamunt hi trobem la segona ermita: Sant Climent.
Sant Climent també va ser encarregada pels monjos de Sant Jeroni, però és més tardana que Sant Onofre. És una petita capella que data del segle XVII on la gent hi anava per demanar que no faltés aigua als municipis adjacents: Montcada, Badalona i Santa Coloma de Gramenet.
A Sant Climent no hi trobem cavalls, però si un camí ample envoltat de xiprers que baixa directe cap al coll de les ermites i el poblat ibèric de Puig Castellar, la nostra pròxima destinació:
CAP AL POBLAT IBÈRIC DE PUIG CASTELLAR
Al cap de quatre ziga-zagues arribem al gran encreuament de camins del coll de les ermites. A la nostra esquerra, un caminet que ens porta al dolmen de la cova d’en Genís, que ja visitarem de tornada; a la dreta, el camí vell de Montcada que ens portaria de nou a la urbanització (que no agafem); i al davant, tres opcions més:
– El camí vell de Montcada que continua cap a Montcada (que no agafem).
– Un altre camí que baixa muntanya avall cap a Santa Coloma (que no agafem)
– El camí de la font de l’Alzina, que sí que agafem perquè ens porta cap al Poblat Ibèric.
Vista general dels camins que porten al poblat ibèric, que despunta al cim del turonet de l'esquerra
Veureu que al cap de pocs metres d’agafar aquest ample i concorregut camí apareix el trencant que enfila cap al poblat. No té pèrdua. Només té una mica de pendent.
ATENCIÓ: APUNT IBÈRIC
El recinte del poblat ibèric de Puig Castellar ocupa uns 4.000 metres quadrats i corona el petit cim de Puig Castellar, al terme de Santa Coloma de Gramenet. Va ser fundat per la tribu ibèrica dels laietans al segle VI aC i les restes actuals, descobertes a principis del s. XX, es reparteixen per diferents nivells coronats per la zona d’habitatges i espais comuns on vivien, suposadament les famílies més influents.
El petit cim de 303 metres d’altitud ja era un lloc estratègic fa 2.500 anys, com mostra el carrusel d’estampes ibèriques superior.
En tot cas, ara toca girar cua i tornar per on hem vingut. Refem el camí uns 700 metres fins que tornem a la cruïlla del coll de les ermites, i en aquest punt agafem el trencant cap al dolmen de la Cova d’en Genís, que ara tenim a mà dreta. El camí per arribar fins al temple megalític és curtet, uns 250 metres entre vegetació baixa i típicament litoral.
El dolmen el trobem al costat d’una tanca metàl·lica i està perfectament indicat.
Dolmen de la cova (o cau) d'en Genís
Per tornar, molt fàcil: només cal refer el camí fins a l’encreuament del coll de les ermites. Una altra opció, molt habitual per part del prestigiós equip del CAT de Setmana, és fer el senglar i improvisar sobre el terreny.
CAP AL MONESTIR DE SANT JERONI
Quan recuperem el camí principal, tirem a la dreta com si tornéssim cap a Sant Climent, però al cap de no res agafem una desviació, també a la dreta, per una pista ampla que ens portarà fins al monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Mentre anem baixant gaudim alegres perspectives de tot: del monestir, del litoral, de la muntanya i de les torres d’alta tensió, com la que ens passa just per sobre.
A mesura que ens acostem al monestir ens adonem que algunes parts del seu interior estan fetes pols, començant pel sostre de l’església que des del camí ja es veu ensorrat. El cert és que el recinte mostra diferents estats de revista en funció de l’equipament.
En certa manera, li passa una mica com a la seva història: Sant Jeroni es va començar a construir al s. XV (gòtic tardà) i va estar ‘actiu’ fins al s. XIX. A partir d’aquí es va exclaustrar, desamortitzar, i incendiar. Al final, quan ja estava mig destruït, es va acabar venent a tercers.
Actualment, el convent està restaurat i arreglat a trossos, i acull una entitat de repòs religiós amb hostatgeria.
La ruta voreja el monestir per la paret de muntanya i continua per la mateixa pista mig quilòmetre ben bo fins que trobem un últim trencant a l’esquerra: el camí que s’enfila per la Serra de Can Mas fins al nostre punt d’origen, el mirador del collet de Vallençana. Veureu que podeu seguir per pista o agafar la directa per algun sender més estret i empinat.
Això sí: amb drecera o sense, la ruta no seria el mateix sense els bonics pins mediterranis, com aquest bonic exemplar ‘enxampinyonat’ del tram final: