Collserola pel Baix Llobregat: el Papiol, la Salut i Puig Madrona
Elogiat CAT de Setmana per l’extrem Oest de Collserola amb 3 grans al·licients 3: les ‘Esquerdes’ del Papiol, l’ermita de la Salut, i les vistes del cim de Puig Madrona.
➔ El Papiol no només és famós per les seves populars patates. També és conegut pel seu castell i per les “Esquerdes” naturals que trobem en un dels extrems del seu sinuós nucli urbà. I és just a tocar de les esquerdes, on comença aquest elegant CAT de Setmana, que inclou una mica de tot: patrimoni, geologia, boscos i panoràmiques.
Detall de les Esquerdes del Papiol
Montserrat des del cim de Puig Madrona
Tota la ruta està feta per a tots els públics, per bé que en alguns trams, sobretot al final, la pista s’enfila amb alegria. Però no és inabastable, ni de bon tros.
A més, els camins sempre els trobem molt ben indicats, tant si fem pista com si fem corriol. I sovint amb ombres generoses servides puntualment per elegants pins, alzines i algun roure. Ah, i el patrimoni, que no falti:
Ermita de la Salut
Per tant, per un mòdic esforç que ens ocupa entre dues i tres hores (sempre depenent de si fem més o menys el badoc), ens adjudiquem al nostre compte de boniques sortides aquest afable CAT de Setmana per l’extrem Oest de Collserola.
I el punt de sortida? Doncs al Papiol, en un dels extrems de la part alta del poble.
Que com s’hi arriba? Molt fàcil, busqueu un dels llocs del país on sempre hi ha cues i retencions… Què n’hem de dir del nus del Papiol, famós a les cròniques del trànsit?
Però no, el rodat equip del CAT de Setmana us garanteix una aproximació plàcida: n’hi ha prou en agafar la sortida 10 de l’autopista B-23, et voila, de seguida arribareu al Papiol.
Estmpa del Papiol (amb el castell) des de les Esquerdes
Un cop al poble, només cal seguir la carretera sinuosa que creua tot el nucli urbà i arriba, ja al capdamunt, al carrer de les Esquerdes. Al final d’aquest carrer, ja als afores, hi trobem el pàrquing de les Esquerdes i… les Esquerdes.
Com sempre, un Google Maps fa més feina que 1.000 mots:
Punt de sortida de la ruta a Google Maps.
Des del mateix pàrquing en surt la pista que s’enfila cap a l’ermita i el cim, i també el camí que puja fins a les Esquerdes.
De fet, les Esquerdes les tenim als morros, a la muntanyeta que queda davant de l’aparcament, degudament senyalitzada. O sigui, que només cal tancar el carruatge i ja podem fer la primera visita.
O la deixem pel final?
Com vulgueu, total, és allà mateix…
En tot cas, l’elecció del prestigiós equip del CAT de Setmana és clara, sense fissures: comencem per les esquerdes.
CATS de Setmana vinculats
Circular per la Garrotxa: de Sant Privat al Salt de Sallent
Tot fos tan fàcil a la vida. La primera parada la tenim al pàrquing mateix. Només cal perpetrar els 50 metres del caminet que puja fins a la muntanya que tenim al davant i ja som a les Esquerdes.
El lloc sol ser molt concorregut i a grans trets, consisteix en una amalgama de parets verticals de pedra, que es barreja amb clapes de bosc i més roques. Al centre del turó hi ha una esplanada central a partir de la qual tothom fa la seva ruta: es pot anar caminant i descobrint racons.
Per entendre’ns: és com si un gegant hagués aparegut amb una serra circular i hagués fet alguns talls a la roca de la muntanya. El resultat: unes esquerdes allargassades de fins a 10 metres de profunditat que són la delícia dels escaladors.
Segons l’ajuntament, les Escletxes són el resultat del lliscament dels blocs calcaris fracturats sobre una base argilosa. També s’hi han trobat fòssils com ara eriçons marins, que indiquen que el seu dipòsit va existir en una època de clima tropical.
Tot fos tan fàcil a la vida. La primera parada la tenim al pàrquing mateix. Només cal perpetrar els 50 metres del caminet que puja fins a la muntanya que tenim al davant i ja som a les Esquerdes.
El lloc sol ser molt concorregut i a grans trets, consisteix en una amalgama de parets verticals de pedra, que es barreja amb clapes de bosc i més roques. Al centre del turó hi ha una esplanada central a partir de la qual hom i don pot anar caminant i descobrint racons.
Per entendre’ns: és com si un gegant hagués aparegut amb una serra circular i hagués fet alguns talls a la roca de la muntanya. El resultat: unes esquerdes allargassades de fins a 10 metres de profunditat que són la delícia dels escaladors:
Segons l’ajuntament, les Escletxes són el resultat del lliscament dels blocs calcaris fracturats sobre una base argilosa. També s’hi han trobat fòssils com ara eriçons marins, que indiquen que el seu dipòsit va existir en una època de clima tropical.
Per cert, el concepte “tropical” xoca de ple amb la fresca que fa quan el prestigiós equip del CAT de Setmana perpetra aquesta visita, en plena onada de fred polar el gener de 2023.
Si voleu saber més detalls de les esquerdes, podeu clicar aquí.
I si voleu veure unes boniques estampes de les esquerdes, podeu gaudir d’aquest bonic carrusel d’imatges:
Acabades les inspeccions, tornem al pàrquing per començar la caminada. Tirarem cap a l’esquerra, per la pista asfaltada que de seguida es converteix en camí de terra i s’endinsa cap a la muntanya, per darrere d’unes pistes de pàdel.
Des del mateix turonet de les esquerdes obtenim una amable panoràmica del camí que ens disposem a seguir:
CAP A L'ERMITA DE LA SALUT
Comencem a caminar en direcció a la muntanya, cap a les pistes de Pàdel. Del costat del recinte en surt el trencant a la nostra esquerra que puja cap a l’ermita: el camí de la Salut. L’agafem amb il·lusió i comprovem que és una pista ampla que es comença a enfilar. Però al cap de no res, pam, ens apareix un trencant a mà esquerra.
Aquí comença la part circular de la ruta.
Què fem?
Tirem recte amunt pel camí de la Salut, o agafem el trencant a mà esquerra que dona la volta pel torrent de la Mina i puja pel camí de can Montmany?
Com sempre, tan li fa perquè acabarem trobant-nos al mateix lloc. O sigui que… agafem el trencant. Cap al torrent de la Mina!
Comencem a caminar en direcció a la muntanya, cap a les pistes de pàdel. Del costat del recinte en surt el trencant que puja cap a l’ermita: el camí de la Salut. L’agafem amb il·lusió i comprovem que és una pista ampla que es comença a enfilar. Però al cap de no res, Pam, ens apareix un trencant a mà esquerra.
Aquí comença la part circular de la ruta.
Recinte exterior del castell de Claramunt
I com sempre, la gran qüestió: què fem? Tirem recte amunt pel camí de la Salut, o agafem el trencant a mà esquerra que dona la volta pel torrent de la Mina i puja pel camí de can Montmany?
Com sempre, tant li fa perquè acabarem trobant-nos al mateix lloc. O sigui que… agafem el trencant. Cap al torrent de la Mina!
El camí escollit comença planer i discorre entre pins, alzines, algun racó amb molsa i unes antigues feixes amb arbres abandonats. És prou ample i va resseguint la base de la muntanya, tot creuant la vall d’un torrent ressec, el torrent de la Mina, que ens obsequia amb un bonic canyissar i altres belles estampes.
A poc a poc ens anem separant del torrent de la Mina i ens endinsem a la següent vall, la del torrent de la Salut.
Creuem alguns trams més pedregosos (inclosa una antiga cabana de pastors de pedra seca) i quan portem uns 1.300 metres de caminada enllacem amb un camí més ample que agafem a mà dreta: el camí de Can Montmany.
A partir d’aquí, s’ha acabat la bona vida. El camí de Can Montmany és ample, apte per a vehicles – tot i que a partir de cert punt tenen l’accés restringit – apte per a bicicletes, per a runners, per a caminants intrèpids, i apte també per a cavalls. Però cada cop s’enfila més i més dret.
Estampa (mirant avall) del camí de Can Montmany
Estampa (mirant avall) del camí de Can Montmany
La pujada per aquesta amable pista dura un quilòmetre i mig de pagès i ens permet guanyar uns 125 metres d’alçada. S’acaba quan arribem a la cruïlla amb el camí de la Salut, en un punt on es troben un munt de camins i pistes forestals.
Arribats aquí, trenquem a l’esquerra i continuem muntanya amunt, alegres i xirois, ara ja pel camí de la Salut.
Al cap de no res… Premi! Arribem al segon objectiu: l’ermita de la Salut, que ens queda a mà esquerra, en una bonica i arranjada esplanada.
ATENCIÓ: APUNT SALUDABLE
L’ermita de la Salut es troba a mitja muntanya, sota el Puig Madrona, a 255 metres d’altitud. El temple està molt ben arreglat, i també l’entorn que l’envolta, que està degudament equipat amb una amable zona de pícnic.
La Salut, d’estil romànic, ja apareix documentada al s. XI, tot i que té una part de la construcció que és preromànica i dataria del s. X.
Feta la visita de torn, amb possible esmorzar/dinar inclòs, podríem dir-nos: va, ja podem tornar, ja ho tenim fet.
Però no. Encara farem una última etapa fins al Puig Madrona, que el veiem aquí mateix… O millor dit, allà mateix.
Perquè sí, amics. No és el mateix veure una cosa AQUÍ mateix, que ALLÀ mateix. El cim del Puig Madrona es veu proper, sí, amb la seva bonica torre de vigilància forestal impertorbable, sí. Però tots sabem que arribar-hi no seran dos minuts i prou… Però hi anem, of course.
CAP AL PUIG MADRONA
Per on pugem al Puig Madrona? Doncs d’entrada, avançant pel mateix camí de la Salut, que no acaba a l’església, sinó que continua endavant per anar a buscar el gran mas de Can Montmany.
O sigui, que ens posem a caminar per la mateixa pista, que curiosament deixa de pujar i comença un lleuger descens, fins que executats uns 300 metres, ens apareix un trencant a mà esquerra que s’enfila cap al nostre objectiu. Evidentment, l’agafem.
Aquest últim tram fins al cim, de poc més d’un quilòmetre, va fent alegres ziga-zagues per la muntanya, entre boscos d’alegres pins i alguna alegre ullada de paisatge a mig ascens: hi reconeixeu a la imatge de sota Terrassa i la Mola?
Finalment, arribem a lloc, fem cim. O millor dit, fem torre. El Puig Madrona inclou una torre de vigilància per prevenir incendis forestals, i també, naturalment, un bonic punt geodèsic. I encara un tercer ingredient altament estimulant: grans panoràmiques del Vallès i el Baix Llobregat.
Mirant cap a la Torre de Collserola i el Tibidabo… Déu n’hi do el tou de bosc que té Collserola, eh?
Afetes les afotos, saludat el pobre ciclista matat que fa cim, i observada la trinxada urbanística, vial i ferroviària del tram final del Llobregat, comencem el descens.
Perpetrem el descens pel mateix camí? No pas. De fet, només de començar la baixada, al primer revolt, ja agafem un corriol que surt a mà dreta i que baixa directament i pedregosa cap a l’ermita. En poca estona ens hi plantem.
Tram final: estampa de baixada
A partir d’aquí, la tornada la fem de dret pel Camí de la Salut, que ens deixarà de nou a l’alçada de les pistes de pàdel, a tocar del carruatge.
Això sí, per no fer sempre pista, quan arribem al gran encreuament de camins (on trobem el camí de pujada) sempre tenim opció de fer un petit tram de baixada per un corriol boscós. Al cap d’una estona tornem de nou a la pista, però ja hem fet drecera i hem canviat una mica d’aires.
Encreuament: el corriol s'enfila pel mig, entre els dos camins
Tram final: estampa de baixada
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Com sempre, acabarem amb uns bonics enllaços d’interès:
Ja és mala sort, la volem anar a fer just aquest cap de setmana que es posa a ploure després de mesos sense una gota. Però ja ens està bé! Visca la pluja que convé molt.