Àmbit: 
Ruta d’
Recorregut: 8,8 km
Temps: 
Desnivell: 415 metres 
Ruta No circular 
Data: 2017 
També en bici: Més aviat no 
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Aquesta doble ruta Aixeus-Mirador de la Pica té dues recompenses en forma de belles estampes absolutament imperdibles.
Una és aquesta:
I l’altra és aquesta:
A la primera estampa hi tenim tota la panoràmica que ens ofereix el «Mirador de la Pica», amb aquesta apostuflant imatge de tots els pics de la Vall Ferrera i més enllà.
I a la segona, hi tenim una imatge parcial de l’estany d’Aixeus. (Per recordar-ne el nom, penseu en una famosa clínica privada de Barcelona i de seguida us vindrà al cap).
Tot això es pot gaudir en un sol dia amb comoditat. Això sí, sempre que tinguis un carruatge que et pugui portar fins al pàrquing d’Aixeus.
Però va, prou xerreta… anem per parts i comencem pel principi, inclosa una primera parada al poble d’Àreu, que fa mil anys ja hi era… Si voleu començar per aquí i conèixer també el veïnat de la Força d’Àreu amb la seva ancestral serradora, podeu gaudir del nostre BONUS TRACK fent clic aquí…
SORTIDA D’ÀREU, QUE FA MIL ANYS JA HI ERA
Primer hem d’anar fins a Àreu. O sigui, pujar des de Llavorsí per la Vall Ferrera i anar seguint el riu, la Noguera de Vallferrera. L’últim poble amb carretera asfaltada és Àreu. El sempre atent equip del CAT de Setmana està molt a favor del cartell que et trobes a l’entrada del poble: «Catalunya té 1000 anys i Àreu ja hi era».
El mateix rètol el trobem també a molts altres pobles de la vall, tal com constatem al gran CAT de Setmana d’Araós a Alins pel camí ral de la Vall Ferrera.
És un rètol amb el 1000 escrit tal com es feia en una campanya de la Generalitat dels anys 80 per ressaltar els orígens llunyans del nostre país, en èpoques d’Artau I. A la imatge superior, una mostra d’aquest cartell amb un ésser d’aspecte humanoide al costat.
ATENCIÓ Apunt d’aproximació:
D’Àreu en amunt cal continuar per una pista forestal que des de l’any 2025 està parcialment asfaltada. Això ha permès escurçar una aproximació fins a l’aparcament (2.042 metres) que abans de l’allisada s’acostava als 35-40 minuts, segons el vehicle. I també estalviarà algun xafastre en algun conductor agosarat, l’observador equip del CAT de Setmana en dona fe.
Apunt extra: asfaltar la pista va acompanyat d’una altra mesura: limitació d’accessos els mesos i dates de més afluència. Si voleu més informació, la trobareu aquí.
I si un cop sou aquí us ho repenseu, sempre podeu tirar per una altrenativa que no s’enfila tan amunt: el prestigiós CAT de Setmana pel pla de la Selva i el pla de la Farga.
COMENCEM PEL MIRADOR O L’ESTANY?
Del pàrquing ja en surt un camí que s’enfila pel costat d’un torrent ple d’arbres arrencats i tirats per terra. De seguida arribem a un pont on hi ha la bifurcació. I aquí cal decidir: cap a l’estany o cap al mirador?
Segons els responsables del parc natural que han posat els senyals, l’opció fàcil és anar fins al «Mirador de la Pica»: té un desnivell d’uns 300 metres que cobrim amb una caminada de mitja hora.
Decidim, però fer la més llarga: tirar recte amunt cap a l’estany d’Aixeus, que segons el cartell, es pot fer amb una horeta.
El sempre calculador equip del CAT de Setmana aposta per fer primer l’estany perquè pensa que, molt probablement des d’aquest punt elevat també es veurà la Pica, i d’aquesta manera, si ens allarguem i no podem anar al mirador, ja haurem pogut fer les dues coses.
Això vol dir que continuem recte amunt seguint el rierol que té una llera inundada per dotzenes d’arbres trencats. De vegades n’hi ha tants que no es veu ni l’aigua. Però no hi fa res, el paisatge, a mesura que anem pujant, és excel·lent. Al cap d’una estona travessem el rierol i arribem a una mica d’esplanada.
En aquest punt veiem com el camí s’enfila més dret seguint el curs del riu, que ja ens mostra alguns salts fantàstics:
Durant una estona pugem pel costat del rierol, però de mica en mica ens anem separant de l’aigua. A partir d’aquí, hi ha una cosa bona i una de dolenta:
😻 – La bona és que la perspectiva ens permet veure uns salts molt guapos.
🙀 – La dolenta és que, si tens un salt d’aigua al costat, això vol dir que el desnivell puja fort.
I així és.
En aquest tram la pujada es fa més dura. Però no passa res, recordem que, segons la senyalització, això era qüestió d’una hora escassa i ja portem una bona estona!! Per tant, es pot dir que ja ho tenim…
… Llàstima que a mitja pujada ens creuem una parella que ja en torna (per què tothom va més d’hora pels llocs que el prestigiós equip del CAT de Setmana?) i ens diu: «res, us queden tres quarts d’hora, passar una tartera una mica malparida, després enfilar amunt per un petit coll i acabar de tirar una mica més». Buf!
LES TARTERES, AQUELLES AMIGUES
Efectivament, no deixem el pendent, però sí que canviem el terra de sorra i herba per una tartera. No és la més gran del món, of course (la del Carlit és més infernal, per exemple) però les tarteres sempre són feixugues. Sort que les vistes cada cop són més espectaculars:
A més a més, se’ns confirma la teoria que ens fèiem: veiem que al darrere dels pics més alts, mirant al Nord, s’alça la Pica amb els seus pics. O si més no això és el que intuïm, perquè malgrat que són més de les dotze del migdia, els cims estan tapats per la boira.
Continuem per la tartera, seguint les fites, amunt, amunt fins al petit coll i la pujadeta final i… ja som a dalt!
Veiem una antena d’una estació de telenivatge que funciona amb energia solar. Però encara no hem arribat a l’estany d’Aixeus, tot i que el veiem: el tenim al davant, sota nostre.
El llac està enclotat, al capdavall d’un circ envoltat per cims espectaculars com ara el Monteixo, cim estrella de 2.905 metres (Aixeus està força més avall, a 2.363 metres).
Una bona opció és gaudir de les vistes i fer una ruta pels petits llacs adjacents que tenim al costat:
ATENCIÓ: Apunt de sinceritat:
ATENCIÓ: Apunt de sinceritat: No tot són flors i violes.
Ara us podríem dir que pujar cims o voltar pels llacs ens ve molt de gust. Però no us ho direm per diverses raons: En primer lloc, perquè la boira dels cims tapava el Monteixo i tots els pics del voltant; en segon lloc, perquè el vent amenaçava de fer baixar la boira; i, en tercer lloc, perquè aquest mateix vent feia que no s’hi estigués gaire bé.
O sigui, que ens vam menjar els entrepans sense pressa, però sense pausa (Atenció, espai publicitari gratuït: que bons els entrepans que et preparen a l’Aneuenca d’Esterri d’Àneu!) i vam tornar. Això no vol dir, en cap cas de casos, que pujar-hi no s’ho valgui. Tot el contrari:
De tornada, mentre refem la tartera de baixada, ens adonem que la boira comença a marxar. De mica en mica la Pica i tots els cims es comencen a descobrir. I a més, com que bufa vent i fa sol, el dia net i clar ens permet tenir una vista realment privilegiada…
Fins que arribem de nou a baix. Són prop de les quatre de la tarda i estem de nou al pont de la bifurcació, a tocar del pàrquing. I novament un dilema:
Tornem al cotxe i ho matem aquí?
Tornem al cotxe i ho matem aquí? O bé fem un cop de cap i dediquem una horeta a fer el camí d’anada i tornada fins al mirador de la Pica?
O bé fem un cop de cap i dediquem una horeta a fer el camí d’anada i tornada fins al mirador de la Pica?Per una banda, la Pica d’Estats ja ha sigut reverencialment contemplada des d’Aixeus, cert… però, per altra banda, hem d’admetre que l’hem contemplat a mig gas, mig emboirada. I qui sap, potser ara es veu al 100 %… Què fem?
CAP AL MIRADOR!
Res tu, que són les quatre i una hora es fa ràpidament, o sigui que, endavant! Anem al mirador de la Pica a veure què ens trobem. Travessem el pont, seguim per un camí ample i bastant pla (una antiga ruta per als que treballaven al bosc), i després enfilem amunt per un camí estret que va superant el desnivell de 300 metres.
No és que sigui molt dur, però és clar, posem-nos en situació: el camí discorre per la banda assolellada de la muntanya, no hi ha gaires arbres, i tenim el solarro de muntanya d’una tarda de principis d’agost.
Però en mitja hora ens hi plantem i patapam: ens trobem una vista que és, senzillament, ES-PEC-TA-CU-LAR!
Tota la serralada se’ns presenta neta, sense núvols, amb tots els pics, tots els boscos, totes les valls, tots els salts d’aigua, tot, tot, tot, presidit per la Pica d’Estats i tots els pics adjacents. L’hem ben encertat. El dia és tan clar que es podrien comptar els arbres, un per un.
I per rematar-ho, el mirador té un parell de planells d’aquells que t’expliquen què és cada cim d’una precisió boníssima. Un dels millors que hem conegut. #Aplaus
VISTA EXCEPCIONAL
Venir aquí ha estat un encert. És veritat que a dalt a l’estany també veiem els cims, sí, però la qüestió és justament aquesta: que només hi veiem els cims, els cims i prou perquè la nostra pròpia muntanya ens tapava la part inferior.
En canvi, ara, com que estem més avall i no tenim res al davant, ho veiem tot: cims, carenes, falda, base, i el que calgui: tota la panoràmica de l’altre vessant de la Vall se’ns presenta neta i diàfana, en cinemascop, en FULL, en 16:9-HD.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
BONUS TRACK: LA FORÇA D’ÀREU FA 1000 ANYS JA HI ERA…
La baixada fins al carruatge es fa amb un pim-pam. La següent parada, ja de tornada, és el poble d’Àreu, que el 2017 i 2025 llueix així:
Àreu demana una caminada pel nucli principal, amb l’església de Sant Climent, i també pel veïnat de la Força d’Àreu, on hi ha una serradora i un molí a força de mongetes hidràuliques molt ben conservats. La seva visita és imperativa:
BON CAT de SETMANA!
Gerard López i Fageda
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
15/10/2024 – Anònim
Hem pujat fins Aixeus i el Monteixo. És bastant mes llarg però ha valgut molt la pena. Fins i tot veiem la Maladeta! Felicitats pel blog!
05/04/2023 – Xenia95
Apuntada. Molt interessant l’explicació de les dues caminades. Farem la segona ara per Setmana Santa.
