Àmbit: 
Ruta d’
Recorregut: 8,8 km
Temps: 
Desnivell: 415 metres 
Ruta No circular 
Data: 2011, 2017, 2019 
També en bici: Més aviat no 
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Aquesta doble ruta Aixeus-Mirador de la Pica té dues recompenses en forma de belles estampes.
Una és aquesta:
I l’altra és aquesta:
A la primera estampa hi tenim toota la panoràmica que ens ofereix el “Mirador de la Pica”, amb aquesta apostuflant imatge de tots els pics de la Vall Ferrera i més enllà.
I a la segona, hi tenim una imatge parcial de l’estany d’Aixeus. (Per recordar-ne el nom, penseu en una famosa clínica privada de Barcelona i de seguida us vindrà al cap).
Tot això es pot gaudir en un sol dia amb comoditat. Això sí, sempre que tinguis un carruatge que et pugui portar fins al pàrquing d’Aixeus.
Però va, prou xerreta… anem per parts i comencem pel principi. Ens situem a l’estiu de 2017, mes d’agost: fa un parell de nits ha fet un ruixat de nit molt intens i ha remullat una muntanya que tres dies abans es mostrava eixuta i resseca.
No s’ha capgirat la sequera acumulada, però sí que l’ha atenuat un xic i ha permès recuperar torrents i salts d’aigua “comme il faut“.
SORTIDA D’ÀREU, QUE FA MIL ANYS JA HI ERA
Primer hem d’anar fins a Àreu. O sigui, pujar des de Llavorsí per la Vall Ferrera i anar seguint el riu, la Noguera de Vallferrera. L’últim poble amb carretera asfaltada és Àreu. El sempre atent equip del CAT de Setmana està molt a favor del cartell que et trobes a l’entrada del poble: “Catalunya té 1000 anys i Àreu ja hi era”.
El mateix rètol el trobem també a molts altres pobles de la vall, tal com constatem al gran CAT de Setmana d’Araós a Alins pel camí ral de la Vall Ferrera.
És un rètol amb el 1000 escrit tal com es feia en una campanya de la Generalitat dels anys 80 per ressaltar els orígens llunyans del nostre país, en èpoques d’Artau I. A la imatge superior, una mostra d’aquest cartell amb un ésser d’aspecte humanoide al costat.
ATENCIÓ Apunt d’aproximació:
Un cop fet aquest apunt, és important tenir en compte que a partir d’aquí cal continuar per una pista forestal. Fins a arribar al pàrquing són uns 30-40 minuts de cotxe. Millor si el cotxe és alt, perquè amb carruatges baixos les passareu magres en alguns punts. Potser hi arribeu, i de fet molta part de la pista és prou digne, però no ens enganyem: sempre hi ha alguns moments puntuals una mica crítics (canvis de pendent, trams amb molta pedra…) que potser superareu, però hi deixareu mig vehicle. No ha estat el nostre cas aquest cop, però altres vegades que hem provat de fer el mateix en pistes similars amb un cotxe baix normal, no ens n’hem sortit.
La prova: dalt del pàrquing d’Aixeus (2.042 metres), potser hi havia 20 cotxes aparcats i només un era de sostre baix (i potser abonyegat). I el 2019 ens vam creuar a mitja pista un camió grua (sí, sí, un camió grua!!) que s’enduia com podia un turisme amb una roda literalment trinxada.
COMENCEM PEL MIRADOR O L’ESTANY?
Del pàrquing ja en surt un camí que s’enfila pel costat d’un torrent ple d’arbres arrencats i tirats per terra. De seguida arribem a un pont on hi ha la bifurcació. I aquí cal decidir: cap a l’estany o cap al mirador?
Segons els responsables del parc natural que han posat els senyals, l’opció fàcil és anar fins al “Mirador de la Pica”: té un desnivell d’uns 300 metres que cobrim amb una caminada de mitja hora.
Decidim, però fer la més llarga: tirar recte amunt cap a l’estany d’Aixeus, que segons el cartell, es pot fer amb una horeta.
El sempre calculador equip del CAT de Setmana aposta per fer primer l’estany perquè pensa que, molt probablement des d’aquest punt elevat també es veurà la Pica, i d’aquesta manera, si ens allarguem i no podem anar al mirador, ja haurem pogut fer les dues coses.
Això vol dir que continuem recte amunt seguint el rierol que té una llera inundada per dotzenes d’arbres trencats. De vegades n’hi ha tants que no es veu ni l’aigua. Però no hi fa res, el paisatge, a mesura que anem pujant, és excel·lent. Al cap d’una estona travessem el rierol i arribem a una mica d’esplanada.
En aquest punt veiem com el camí s’enfila més dret seguint el curs de l’aigua, que ja ens mostra alguns salts fantàstics:
Durant una estona pugem pel costat del rierol, però de mica en mica ens anem separant de l’aigua. A partir d’aquí, hi ha una cosa bona i una de dolenta:
😻 – La bona és que la perspectiva ens permet veure uns salts molt guapos.
🙀 – La dolenta és que, si tens un salt d’aigua al costat, això vol dir que el desnivell puja fort.
I així és.
En aquest tram la pujada es fa més dura. Però no passa res, recordem que, segons la senyalització, això era qüestió d’una hora escassa i ja portem una bona estona!! Per tant, es pot dir que ja ho tenim… 
… Llàstima que a mitja pujada ens creuem una parella que ja en torna (per què tothom va més d’hora pels llocs que el prestigiós equip del CAT de Setmana?) i ens diu: “res, us queden tres quarts d’hora, passar una tartera una mica malparida, després enfilar amunt per un petit coll i acabar de tirar una mica més”. Buf!
LES TARTERES, AQUELLES AMIGUES
Efectivament, no deixem el pendent, però sí que canviem el terra de sorra i herba per una tartera. No és la més gran del món, of course (la del Carlit és més infernal, per exemple) però les tarteres sempre són feixugues. Sort que les vistes cada cop són més espectaculars:
A més a més, se’ns confirma la teoria que ens fèiem: veiem que al darrere dels pics més alts, mirant al Nord, s’alça la Pica amb els seus pics. O si més no això és el que intuïm, perquè malgrat que són més de les dotze del migdia, els cims estan tapats per la boira.
Continuem per la tartera, seguint les fites, amunt, amunt fins al petit coll i la pujadeta final i… Ja hem fet cim!
Veiem una antena d’una estació de telenivatge que funciona amb energia solar. Però encara no hem arribat a l’estany d’Aixeus. Ara toca baixar una mica per un prat fins a tocar l’aigua. El llac està enclotat, al capdavall d’un circ envoltat per cims espectaculars, com el Monteixo, de 2.905 metres.
Una bona opció és gaudir de les vistes i fer una ruta pels dos llacs adjacents que hi ha al costat del Monteixo.
ATENCIÓ: Apunt de sinceritat:
No tot són flors i violes.
Ara us podríem dir que pujar cims o voltar pels llacs ens ve molt de gust. Però no us ho direm per diverses raons: En primer lloc, perquè la boira dels cims tapava el Monteixo i tots els pics del voltant; en segon lloc, perquè el vent amenaçava de fer baixar la boira; i, en tercer lloc, perquè aquest mateix vent feia que no s’hi estigués gaire bé.
O sigui, que ens vam menjar els entrepans sense pressa, però sense pausa (Atenció, espai publicitari gratuït: que bons els entrepans que et preparen a l’Aneuenca d’Esterri d’Àneu!) i vam tornar. Això no vol dir, en cap cas de casos, que pujar-hi no s’ho valgui. Tot el contrari:
De tornada, mentre refem la tartera de baixada, ens adonem que la boira comença a marxar. De mica en mica la Pica i tots els cims es comencen a descobrir. I a més, com que bufa vent i fa sol, el dia net i clar ens permet tenir una vista realment privilegiada…
Fins que arribem de nou a baix. Són prop de les quatre de la tarda i estem novament al pont de la bifurcació. I novament un dilema: anem al pàrquing que tenim aquí mateix i tornem? O bé fem un cop de cap i dediquem una horeta a fer el camí d’anada i tornada fins al mirador de la Pica?
No ens precipitem i analitzem pros i contres (
vs. ):
Per una banda, la Pica d’Estats i ja l’hem vist bé des d’Aixeus, és cert, però, per altra banda, l’hem contemplat mig emboirada i qui sap, potser ara es veu al 100 %… què fem?
CAP AL MIRADOR!!
Res tu, que són les quatre i una hora es fa ràpidament, o sigui que, endavant! Anem al mirador de la Pica a veure què ens trobem. Travessem el pont, seguim per un camí ample i bastant pla (una antiga ruta per als que treballaven al bosc), i després enfilem amunt per un camí estret que va superant el desnivell de 300 metres.
No és que sigui molt dur, però és clar, posem-nos en situació: el camí discorre per la banda assolellada de la muntanya, no hi ha gaires arbres, i tenim el solarro de muntanya d’una tarda de principis d’agost.
Però en mitja hora ens hi plantem i patapam: ens trobem una vista que és, senzillament, ES-PEC-TA-CU-LAR!
Tota la serralada se’ns presenta neta, sense núvols, amb tots els pics, tots els boscos, totes les valls, tots els salts d’aigua, tot, tot, tot, presidit per la Pica d’Estats i tots els pics adjacents. L’hem encertat. El dia és tan clar que es podrien comptar els arbres, un per un.
VISTA EXCEPCIONAL
Venir aquí ha estat un encert. És veritat que a dalt a l’estany també veiem els cims, sí, però la qüestió és justament aquesta: que només hi veiem els cims, els cims i prou perquè la nostra pròpia muntanya ens tapava la part inferior.
En canvi, ara, com que estem més avall i no tenim res al davant, ho veiem tot: cims, pre-cims, falda, base, i el que calgui: tooota la panoràmica de l’altre vessant de la Vall se’ns presenta neta, diàfana, en cinemascop, en 16:9-HD.
I per rematar-ho, el mirador té un parell de planells d’aquells que t’expliquen què és cada cim d’una precisió boníssima. Un dels millors que hem conegut. #Aplaus
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
La tornada fins al pàrquing es fa amb un pim-pam. La següent parada, amb mitja hora de cotxe de tornada, és el poble d’Àreu.
Hi arribem i aparquem al pàrquing del poble, just al costat d’una autocaravana d’uns francesos que passen de tot i no respecten la limitació d’aparcament per als vehicles com el seu, que no poden aparcar-hi fins passades les vuit del vespre.
Són quarts de set de la tarda, hora en què uns francesos no poden aparcar una autocaravana, però també hora en què, efectivament, uns catalans sí que poden prendre’s una fantàstica cervesa en un bar del poble.
Ens serveix un senyor que ens recorda Lluís Llach, per bé que el seu accent no seria precisament del Baix Empordà.
Mentre prenem la beguda, a la taula del costat un home i dues dones, de mitjana edat, parlen del caos del Prat i del referèndum de l’1 d’octubre. Som a l’agost de 2017.
L’agost de 1017 Àreu ja hi era… i la Pica també.
I l’estiu de 2022 donem fe que també!
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Felicitats! Ets la visita numero: 1319
Els vostres comentaris:
😿 05-04-2023 – Xenia95
Apuntada. Molt interessant l’explicació de les dues caminades. Farem la segona ara per Setmana Santa
