Àmbit: 
Ruta d’
Recorregut: 6,8 km (anar i tornar)
Temps: 
Desnivell: 465 metres 
Ruta No circular 
Data: 2014, 2017, 2022, 2024, 2025
També en bici: No 
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Visitar aquests dos estanys, a tocar de la frontera entre Catalunya i Occitània, no és excessivament complicat. Puja una mica dret, però els camins són de bon fer. És veritat que en algun moment hi ha un excés de fites que, combinades amb la boira, et poden despistar, però en conjunt la ruta és fàcil.
Entre pujar, fer el primer llac (Estany del Port), continuar pujant, fer el segon (Mariola), fer un entrepà, estassar-se una estona a gaudir del paisatge, i tornar a baixar, pot sortir per unes 4 o 5 horetes. Sense estressos.
Aquí una mostra primaveral (2022) de l’estany del Port:
En tot cas, la visita als dos estanys paga molt la pena. En ambdós casos estem prou amunt perquè l’entorn ja sigui força pelat, amb vegetació escassa (si més no abans del canvi climàtic).
Aquí unes estampes de cada llac (estiu 2017):
Per cert, un detall a tenir en compte: quan diem que la ruta es fa amb 4 o 5 horetes comptem que deixem el carruatge relativament a prop: a l’aparcament de la Font de la Costa.
Si amb el cotxe podeu fer una bona aproximació i arribar fins aquest punt (1.810 metres), aleshores tindreu més marge per fer els dos estanys sense problemes de temps. Ben diferent és si aneu amb un cotxe baix i us toca aparcar a mig camí o al principi de la pista.
Aleshores caldrà sumar-hi un parell d’horetes.
En tots dos casos, però, insistim: com sempre, la ruta val la pena: encara que caminis més tros i només et doni per arribar fins a l’estany del Port (com va fer el matat equip del CAT de Setmana en la seva primera expedició del 2014) en gaudireu igual, paraula de CAT de Setmana.
Sobre aquesta qüestió en particular, podeu anar al final d’aquesta entrada i llegir les «Consideracions d’aproximació».
Per cert, si un cop arribeu a l’estany del Port el dia és net i clar, sempre podeu canviar el segon objectiu (o bé afegir-ne un de nou, depèn de les ganes) i arribar-vos fins al coll. En podeu trobar més detalls al majestuós CAT de Setmana fins al Port de Tavascan.
Aquí una estampa de les vistes des del coll:
ARRIBAR FINS AL PÀRQUING DE LA FONT DE LA COSTA
Per arribar al punt de sortida cal anar fins a Tavascan, travessar el poble i després girar a l’esquerra cap a l’estació d’esquí de Tavascan i refugi de la Pleta del Prat (punt de sortida, per cert, del majestuós CAT de Setmana fins a l’estany de Mascarida, i del gloriós CAT de Setmana fins al mirador de Corbiu).
Passarem per un càmping i pel costat d’un petit embassament, el barratge de Graus. Tot seguit, creuarem un petit nucli de Quanca i al cap de no res, després d’un marcat revolt, ens trobarem una pista forestal a mà dreta que s’enfila amunt. És el camí cap als estanys que ens durà a l’aparcament de la font de la Costa.
Passarem per un càmping i pel costat d’un petit embassament, el barratge de Graus. Tot seguit, creuarem un petit nucli de Quanca i al cap de no res, després d’un marcat revolt, ens trobarem una pista forestal a mà dreta que s’enfila amunt. És el camí cap als estanys que ens durà a l’aparcament de la font de la Costa.
Amb un cotxe una mica alt s’hi arriba sense problemes. Són uns 20-30 minuts de pista fins a l’aparcament de la Font de la Costa, que, per cert, gairebé sempre el trobem a petar (bàsicament perquè el prestigiós equip del CAT de Setmana sempre anem tard, perquè negar-ho).
INICI AMB ZIGA-ZAGA
Si l’aparcament es diu «de la font de la Costa» és perquè, efectivament, ben a prop hi ha la «font de la Costa», i en un tram ben costerut, per cert.
Des del pàrquing agafem un camí que puja dret seguint la vall pel costat d’un torrent d’alta muntanya, el riu del Port, que ens queda a mà esquerra. Al cap de pocs minuts passem per la «font de la Costa», que està al costat del torrent. La deixem enrere mentre continuem pujant, cada cop amb més pendent i més bestiar quadrúpede.
ARRIBAR FINS AL PÀRQUING DE LA FONT DE LA COSTA
Per arribar al punt de sortida cal anar fins a Tavascan, travessar el poble i després girar a l’esquerra cap a l’estació d’esquí de Tavascan i refugi de la Pleta del Prat (punt de sortida, per cert, del majestuós CAT de Setmana fins a l’estany de Mascarida, i del gloriós CAT de Setmana fins al mirador de Corbiu).
És una carretera asfaltada i còmode que anem seguint amunt, amunt… passarem per un càmping, pel barratge de Graus. Passat l’embassament, creuem un petit grup de cases (Quanca) i al cap de no res, després d’un marcat revolt, ens trobarem a mà dreta una pista forestal. És el camí cap als estanys. Amb un cotxe una mica alt s’hi arriba sense problemes. Són uns 20-30 minuts de pista fins a l’aparcament de la Font de la Costa, que, per cert, gairebé sempre trobem a petar (bàsicament perquè el prestigiós equip del CAT de Setmana sempre anem tard, perquè negar-ho).
INICI AMB ZIGA-ZAGA
Si l’aparcament es diu «de la font de la Costa» és perquè, efectivament, fa pujada i ben a prop hi ha la «font de la Costa».
Des del pàrquing agafem un camí que puja recte seguint la vall pel costat d’un torrent d’alta muntanya, el riu del Port, que ens queda a mà esquerra. Al cap de pocs minuts passem per la «font de la Costa», que està al costat del torrent. La deixem enrere mentre continuem pujant, amb cada cop més pendent, i cada cop més vaques.
ATENCIÓ: Apunt de traçat:
Com sempre, arriba un punt en què el pendent és tan pronunciat que el camí ha de fer una ziga-zaga. De fet, fa una immensa ziga-zaga. Primer una llarga «ziiiiigaaa» cap a la dreta, i després una encara més llarga «zaaaagaaa» cap a l’esquerra per tornar de nou, ja més amunt, al costat del torrent.
Res estrany, la típica ziga-zaga de muntanya que també trobem per pujar, per exemple, a l’estany de la Gola.
ATENCIÓ: Apunt de traçat:
Com sempre, arriba un punt en què el pendent és tan pronunciat que el camí ha de fer una ziga-zaga. De fet, fa una immensa ziga-zaga. Primer una llarga «ziiiiigaaa» cap a la dreta, i després una encara més llarga «zaaaagaaa» cap a l’esquerra per tornar de nou, ja més amunt, al costat del torrent.
Res estrany, la típica ziga-zaga de muntanya que també trobem per pujar, per exemple, a l’estany de la Gola.
Un cop hem superat aquest punt, la pujada es relaxa i podem dir que ja hem fet el 65/70 % del recorregut fins al primer estany, el del Port. És el típic moment en què et dius: «Ara toca fer un glop de Ratafia amb Pulco i mirar el paisatge».
Tot seguit, unes quantes estampes impressionants del camí de pujada:
A partir d’aquí, el camí és més planer. Hi trobem alguna vaca despistada i alguns cavalls que busquen pastures verdes, cosa que en segons quin estiu no és tan fàcil: a la sortida que perpetrem l’agost de 2017 i 2024, l’ambient és ressec i ja fa dies que no plou.
En canvi, a la sortida del juny de 2022, les aigües van a sac, animades pel desglaç de les últimes neus.
Heus aquí una comparativa visual (agost sec 2024 vs. juny humit 2022). Fixeu-vos en la diferència de cabal del riu del Port, just sota el pont:
Un cop som aquí, només cal seguir riu amunt i passar pel costat d’un petit pont que deixem a la nostra esquerra, com mostra la foto superior. (Després ja hi passarem perquè ens portarà cap a l’estany de Mariola).
De moment, continuem recte un tros més fins que arribem al primer estany, el del Port:
L’estany del Port ens rep amb una comitiva d’avançada: l’estany Xic, un petit estanyol, gairebé enganxat al gran. Entre l’un i l’altre hi ha un petit tram de riu amb mica de corrent, cosa que ens mostra que no estan al mateix nivell.
, ATENCIÓ: Apunt veronil:
ATENCIÓ: Apunt veronil:Notem una cosa: a diferència del 2014 o 2022, on tot era aigua que saltava per les parets de la muntanya – i fins i tot encara hi havia plaques de neu i gel – a l’estiu del 2017 i 2024 tot estava més sec.
El nivell era una mica més baix i el curs fluvial que connecta l’estany gran amb el petit – un tram d’uns pocs metres – era molt minso. Fins i tot els petits verons, els peixos invasors que estan «matant» la diversitat de l’estany, es veien estressats.
Les diferències de cabal són evidents si comparem aquestes imatges de 2022,2024 i 2025:
Ull al testimoni recollit per l’atent equip del CAT de Setmana l’estiu del 2024: sense pluges, els verons estan condemnats a quedar atrapats entre còdols?
ATENCIÓ: Apunt equí:
ATENCIÓ: Apunt equí:Ens crida l’atenció un detall pintoresc: normalment quan arribem a l’estany Xic ens hi trobem cavalls. Algun es col·loca com de postal, posant-s’hi bé perquè li fem una foto i ens quedi una bella composició: ‘Estany petit amb cavall i estany gran al fons.’
D’altres s’enfilen més amunt, anant cap al port, com aquest exemplar pescat el 2022:
En tot cas, com sempre diem des de l’assenyat equip del CAT de Setmana, cal mostrar respecte i deixar-los fer. No els emprenyeu, la muntanya no és la platja…
… Tot i que l’agost del 2024 alguns visitants proveïts de tot el kit-diumenger (para-sol, mantes, caçapapallones i potentíssimes cordes vocals) no ho acabaven de tenir clar del tot. Començant per les restriccions de bany als estanys d’alta muntanya per no perjudicar-ne el fràgil equilibri natural.
En tot cas, la primera parada, l’estany del Port, dona per una bona visita: vorejar part de l’estany, contemplar el coll del Port (dolorós punt de pas d’exiliats en els dos sentits de la marxa), gaudir de les plaques de neu si encara en queden, dels salts d’aigua que alimenten l’estany…
I sobretot, sobretot, cal estar molt, molt pendent de la boira baixa, que aquí «la gavatxa» de seguida s’anima.
Aquí algunes estampes imperdibles de diferents anys, on es fa patent que el peix invasor, el veró, s’està fent l’amo i està enterbolint el medi, cada cop més verdós i empobrit. El juliol de 2025 els responsables del Parc Natural ja tenien clar que volien actuar-hi, com ja s’ha fet per exemple als estanys Closell i de Naorte.
DEL PORT A MARIOLA
Reculem fins al pont, que ara ens quedarà a la nostra dreta, travessem el riu i enfilem amunt, passant per un tram poc definit enmig de molleres força resseques.
Un cop enfilat aquest primer tram, davant nostre se’ns obre una esplanada, els Plans de les Borricanyes (1), i a la dreta, la muntanya severa que ens mostra el camí a seguir. Puja recte i dret, sense pietat. Amunt i amunt.
No té pèrdua.
Ens creuem una família que ens animen: «us queden potser 30 o 40 minuts, però es fa bé. Els nanos han pujat sense problemes.»
Continuem amunt i a mitja pujada, una mica abans que el camí faci un gir a la dreta (2) per enfilar el tram final, fem una foto del pla que tenim a sota: els plans de les Borricanyes secs com una pipa.
Com que hi ha sequera, el panorama és un punt desolador. Amb pluges normals, com les d’abans, l’indret està ple d’herba fresca i tolls d’aigua. Però nosaltres ensopeguem la majoria dels bassals ressecs o, amb una mica de sort, enfangats.
Vista la sequera de les Borricanyes enfilem el tram final, que gira una mica cap a la dreta i ens deixa menys perspectiva de paisatge. Aquí ens hem de fixar bé en les fites. Entrem en un pas una mica encaixonat entre parets de muntanya:
El sentit de la ruta no té pèrdua perquè les parets de pedra a banda i banda no et deixen opció, però atenció: dins d’aquest tram final hi ha més d’un «carril» per agafar. El «carril» bo és el que va més per l’esquerra. (3). A partir d’aquí, amunt i amunt, fins que fem un agraït canvi de pendent i… Ja hi som!
Hola, Mariola!
Aquí l’entorn és d’alta muntanya. Ja no hi ha arbres. És un estany situat a 2.300 metres i està envoltat per cims de pedra. L’excepció és la vessant Sud, per on s’escapa l’aigua muntanya avall. Aquí en surt el torrent conegut com el Riu d’Escobes.
DE BAIXADA: ULL AMB LA BOIRA!
De tornada, només un detall: Evidentment per baixar refem el mateix camí. Sí, sí… I així ha de ser. Tot en ordre fins que, en acostar-nos de nou a l’estany del Port, comprovem com està baixant la boira a tota llet des del coll. I quan diem a tota llet, volem dir això: a tota llet.
En poca estona, la idíl·lica imatge que tenim de l’estany queda del tot esborrada. I aquí no val a badar.
La prova més evident és que els cavalls deixen els posats fotogràfics i comencen a marxar muntanya avall. Per tant, ens toca accelerar el ritme.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
😺 ATENCIÓ: Consideracions d'aproximació
Com us apuntàvem abans: Pujar a l’estany del Port adquireix una dimensió més o menys èpica segons si pots arribar al pàrquing en cotxe o no. En les sortides del 2017 i 2022/24/25 hem gaudit d’un carruatge en condicions i ens ha permès visitar els llacs en un temps raonable.
El 2014 vam provar de fer la pista forestal amb un vehicle de poca alçada, i a més de deixar-hi mig xassís i de ser la riota dels que anaven en 4×4 («on vas amb aquest cotxe animal! Te’l carregaràs!») vam haver de girar cua a mitja pujada i aparcar-lo, degudament humiliats, al principi de la pista.
Això ens va obligar a fer tota la pista a peu i haver-hi de sumar, ben bé, unes dues hores llargues. Per tant, millor anar amb un vehicle apropiat. Val a dir, però, que en l’última expedició (2024) el camí estava un pèl pitjor que en altres ocasions. Però bé, això depèn molt de cada moment i de cada vehicle (i de cada conductor).
(Tornar al principi)
BON CAT de SETMANA!
Gerard López i Fageda
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
😺 13/08/2024 – Alfons F
Una bona troballa. l’aproximació es fa llarga però val la pena! Gràcies!!
