Àmbit: 
Ruta 
Recorregut: 7 km (anar i tornar)
Temps: 
Desnivell: 104 metres 
Ruta circular 
Data: 2011, 2014, 2015, 2017, 2022 
També en bici: Si més no, n’hem vist. 
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Aquest gran CAT de Setmana ressegueix una ruta sense grans desnivells, sempre ben ‘ambientada’ pels avets Bonabé, pel bosquet de Perosa, pels salts d’aigua i els barrancs de la Tinta i de Raspamala.
La ruta està delimitada per dos ponts que ens marquen els dos extrems del recorregut: el pont de la Perosa, al principi de tot, i el pont de Montgosso, el punt més allunyat de la caminada.
Es tracta, segurament, d’una de les propostes de CAT de Setmana més agradables i fàcils, per bé que sempre pot aparèixer algun imprevist. Per exemple, aquestes restes de neu procedents d’una petita allau que vam trobar-nos el juny de 2022:
D’ISIL AL FORNET, DEL FORNET AL PONT DE PEROSA
Arribar fins a l’extrem Nord del Pallars Sobirà demana fer quilòmetres, a menys que siguis veí d’Esterri d’Àneu o d’Escaló. Així en resum, cal tirar cap al port de la Bonaigua (C-28) i trencar pel trencant d’Esterri, o si ho preferiu, pel de Borén i Sorpe, que us trobareu una mica després.
En tots dos casos acabes a la famosa carretera C-147 que et porta fins a Isil.
🐱 ATENCIÓ, Apunt felí:
Si no teniu pressa, sempre podeu fer una caminada per Isil, a veure si encara hi trobeu en “Patufet” o algun dels seus descendents. En “Patufet” era el gat elegantíssim d’un veí del poble amb uns ulls d’un blau intens (el gat, no pas el veí) i un caràcter semi-esquerp. És el nostre CAT de Setmana.
De totes maneres, si no esteu per gats ni per visites a Isil, continueu carretera amunt remuntant la Noguera per la C-147. Passareu per Alòs d’Isil i tot seguit notareu que la via s’estreny perquè passem per un tram de riu més escanyat, per bé que el camí encara està asfaltat.
A l’altra banda de la vall, sota els pics de Bassiero i de Gel, la muntanya pot oferir estampes com aquesta del 2015: un munt d’arbres trinxats per una (altra) allau hivernal.
La carretera encara continua uns quilòmetres més: creuem la Noguera per un pont i l’asfalt ens aguanta fins al refugi del Fornet. A partir d’aquí, parada tècnica.
De fet, el cert és que aquest CAT de Setmana ja podria començar en aquest punt: o sigui, deixar el carruatge al mateix pàrquing del refugi (a l’estiu no descarteu haver-ho de fer per força), i començar a caminar per la pista en paral·lel al riu.
El prestigiós equip del CAT de Setmana ho ha fet més d’un cop i ja us diem que val la pena.
Val la pena perquè sempre et pots ‘perdre’ per senders que serpentegen la Noguera i et porten a descobrir una mica de tot: bordes fetes pols, el gos engrapador de la família del refugi del Fornet, bestiar remugant que no està d’orgues, raconades de riu sedants…
Tot, sempre, sempre, amb el degut respecte cap a la muntanya que alguns trols que han descobert el Pirineu amb la Covid-19 no acaben d’assimilar.
Ah, avís per a navegants entusiasmats: també us pot passar que us emboliqueu pels caminets fins que tard o d’hora us toqui travessar el riu per tornar a la pista. Si això passa, fareu un gran descobriment: que encara que siguem a l’estiu, l’aigua de la Noguera Pallaresa és freda. Molt freda.
En tot cas, si deixeu el cotxe al Fornet i continueu per la pista a peu, compteu que el punt d’inici d’aquest CAT de Setmana, el Pont de Perosa, està a uns 5 quilòmetres més amunt. O sigui que caldrà sumar-li al trajecte una hora d’anada i una altra de tornada.
Si no teniu pressa, val la pena fer-ho perquè la mateixa pista inclou té molts al·licients: ens mostra estampes del riu des de certa alçada, ens ensenya les penoses ‘Rutes i camins de l’exili’ del Pirineu, i ens indica el camí fins al port de Salau, punt de trobada anual entre catalans i occitans.
De la trobada al port de Salau en podeu saber més a l’espai del Matí de Catalunya Ràdio inspirat en aquest CAT de Setmana.
Per cert, encara un últim detall: molt segurament, us creuareu cotxes i vaques brunes que van amunt i avall com aquestes, molt habituals a la pista entre el Fornet i Perosa.
Si, per contra, preferiu/podeu fer aquest tram de pista en cotxe, sapigueu que no cal un 4×4. Es pot arribar fins al pont de Perosa amb un vehicle baix amb rodes petites sense problemes.
A partir del pont ja no és tan recomanable, però en tot cas, no cal patir perquè aquest CAT de Setmana preveu que el cotxe no passarà d’aquest punt.
ATENCIÓ: Apunt misteriós:
Tant si feu aquest tram en cotxe com a peu, veureu que a la dreta, a mitja muntanya, de vegades al mig d’un prat mig costerut, en surten unes construccions molt estranyes.
Són com unes estructures fetes amb pedres, com uns suports gegants, però que aparentment no tenen cap utilitat. No són ni bordes pel bestiar decapitades, ni tampoc semblen cap antic element militar. I estan col·locades en llocs molt poc pràctics i zero estratègics.
Què són? Us ho descobrirem més endavant amb la nostra sorpresa històrica
DE PONT A PONT: EL PONT DE LA PEROSA
Quan arribeu al pont de Perosa (S), veureu que a mà dreta hi ha un petit pàrquing on conflueixen diferents pistes i camins que es dispersen. Si hi arribeu en cotxe, aquí és on cal deixar-lo.
Per començar el recorregut no arribem a travessar el petit pont, sinó que agafem un camí que surt per la dreta del riu (anem riu amunt i l’aigua ens queda a l’esquerra).
Aquest primer tram, de color lila al mapa vintage de sota, coincideix amb la ruta per anar cap al cim de Clavera (2.271 metres). Com anireu comprovant tota l’estona, vora del riu sempre s’hi combinen avellaners, prats i avets.
ATENCIÓ: Apunt avespat:
ATENCIÓ: Apunt avespat:Gairebé sempre que hem fet aquesta sortida ens hem trobat uns ruscs d’abelles al principi de tot, a mà esquerra. Mai no hem tingut cap problema, però si us els trobeu, recordeu que, evidentment, no cal anar a emprenyar-les. Camineu com si res i no passarà ben res. A més, tampoc estan enganxades al camí, estan uns metres al costat.
Al cap d’un quilòmetre aproximadament, trobem el primer salt d’aigua: el Barranc de la Tinta (1), aquest punt coincideix amb l’inici d’un meandre de 90 graus i ens mostra com les riuades, la neu, i tot allò, provocat pels factors naturals van modificant les vores del riu.
Continuem pel camí creuant les aigües saltant de pedra en pedra, i al cap d’uns 200 metres, després d’un tram amb alguns arbres, arribem a unes elegants pastures. Els Prats de Clavera.
PRATS DE CLAVERA, ‘VAQUES A MUNTANYA’
Aquí, a banda del paisatge Locus Amoenus amb alguna vaca i algun vedell, veureu que el camí es bifurca. Un ramal surt per la dreta i s’enfila cap amunt, per anar fins a Clavera, i l’altre continua recte pel costat del riu.
Nosaltres tirem pel recte camí i travessem el prat fins al final, quan ens creuem amb un altre rierol: el Barranc de Clavera (2). A partir d’aquí la nostra ruta ja no coincideix amb el camí de Clavera sinó que ja és “autònoma” (Color blau en el mapa vintage).
Passat el rierol, entrem en un altre tram amb més arbres, i sempre amb el riu a la nostra esquerra.
ATENCIÓ: Apunt d’os:
El 2017 ens vam adonar que en el tronc d’un avet al costat del camí hi havia enganxats uns filferros espinosos de forma maldestra…
Els que hi entenen ens van explicar que els filferros no eren per ‘putejar’ l’avet, sinó per comprovar si els ossos alliberats a la Vall d’Aran (territori que tenim a uns tres quilòmetres riu amunt) passen per allà. Com ho comproven? Fàcil: si un os passa per allà i es refrega l’esquena en aquell arbre, en passar pels filferros hi deixarà pèl enganxat.
EL BARRANC DE RASPAMALA
Passats uns 700 metres de camí sota arbres, avancem per un tram més estret amb paret de pedra a la dreta. D’aquest tram, n’extraiem dues conclusions empíriques:
Si fem la ruta a l’estiu, segurament ens creuarem amb alguna sargantana prenent el sol, com aquesta de la foto inferior que vam enganxar el 2015 (Pregunta: quant temps viu una sargantana?).
I si fem la ruta tant a l’estiu com a l’hivern, segur, segur, que ens creuarem amb el Barranc de Raspamala (3):
I si fem la ruta tant a l’estiu com a l’hivern, segur, segur, que ens creuarem amb el Barranc de Raspamala (3):
L’estiu de 2014 vam trobar-nos en aquest punt amb un grupet de 3 rostres pàl·lids francesos que feien la ruta en bicicleta.
Vàrem coincidir, sense dir-nos res, en prendre la sàvia decisió d’esmorzar en aquest punt. Es veu que la combinació entre el sol que escalfa + aigua que refresca + paisatges que hipnotitzen sol ser convincent, tant en català com en francès.
I és que el lloc convida a fer-ho:
Però no tot són flors i violes, a diferència d’altres ocasions, el juny de 2022 la caminada es va trobar amb un gran obstacle just en aquest salt d’aigua: dos blocs de neu provocats per una allau que encara resistien la calorada.
El prestigiós equip del CAT de Setmana va provar de vorejar-lo sense èxit. Aquí unes estampes de la neu de juny.
Després del barranc, el camí continua de nou entre arbres i zones més obertes, sempre amb el soroll de l’aigua al costat, fins que al cap d’uns 500 metres arribem a un altre descampat i ens toca travessar un últim torrent: el Barranc de Montgosso.
En aquest cas no es tracta de cap cascada ni salt d’aigua, sinó d’un modest rierol que travessa el prat ensotat entre dos marges.
Un cop l’hem saltat (algun any l’hem vist molt eixut), veureu que el camí s’acosta novament al riu, i continua pel seu costat entre més avets i avellaners. En més d’una ocasió el prestigiós equip del CAT de Setmana hem dinat per aquí:
DE PONT A PONT: EL PONT DE MONTGOSSO
Pocs metres més amunt ens trobem el pont de Montgosso (4), una palanca de fusta que ens permet travessar la Noguera per començar la tornada per l’altra vessant de la vall: la part baixa del bosc de Bonabé.
Si en lloc de creuar el pont continuéssim riu amunt, al cap d’uns dos quilòmetres ja estaríem remuntant l’arriu Noguera Palharesa, o sia, que ja seríem a la Vall d’Aran. Però no és el cas: a partir d’aquest pont deixem d’anar riu amunt i comencem la tornada seguint el mateix sentit de l’aigua.
A poc a poc el camí va agafant alçada fins a trobar la pista de Bonabé.
La pista de Bonabé és la carretera de terra que connecta Montgarri amb la Perosa i Fornet, o sigui la mateixa pista que ens ha portat fins al punt de sortida (tram vermell del mapa vintage).
Aquesta part final de la ruta, allunyada del riu, la compartirem amb més d’un 4×4 que baixa del Pla de Beret, ciclistes que suen la cansalada, caminaires distrets, i el gos del refugi del Fornet, que el 2015 va ser un fidel (i afamat) acompanyant del CAT de Setmana. (El 2022, ja més vellet, no es movia del Fornet).
Seguirem la pista per gaudir, a banda i banda, d’alguns arbres de dimensions realment espectaculars.
De fet, l’avetosa de Bonabé es considera una de les millor conservades del país, amb exemplars enormes.
Alguns avets es troben al costat mateix del camí, com aquests que mostrem a continuació, on també es pot apreciar un ésser d’aparença humanoide que ens ajuda a fer-nos una idea de les dimensions d’aquestes elegants coníferes.
Un consell: el camí és clar i evident, però perdre’s una estona pels racons al voltant de la pista i descobrir raconades i arbres monumentals amagats és un dels al·licients d’aquesta part final de la ruta. També ho és anar mirant a l’altra banda de la vall i anar descobrint, ja amb més perspectiva, els torrents que hem creuat de pujada. Alguns, com el del Tint, mostren els salts d’aigua des de ben amunt.
En tot cas, quan ja portem uns 2 quilòmetres de pista ben bons, a la part final del camí, se’ns obre un descampat: un prat que fa pendent avall on s’hi veuen les bordes de la Perosa, i just al seu darrere, petits, petits, el pont i el pàrquing on hem començat la ruta (5).
Veureu que hi ha més d’un camí per tirar avall, però tant li fot: trieu el que vulgueu que anireu a parar al mateix lloc. Això sí, abans de fer-ho, gaudiu de les vistes perquè, ben mirat, i mai millor dit, aquest punt, a més de mostrar-nos una placa en homenatge al gran, gran, gran, Joan Coromines, també és un indret de grans estampes:
Un consell: el camí és clar i evident, però perdre’s una estona pels racons al voltant de la pista i descobrir raconades i arbres monumentals amagats és un dels al·licients d’aquesta part final de la ruta. També ho és anar badant a l’altra banda de la vall i anar descobrint, ja amb més perspectiva, els torrents que hem creuat de pujada. Alguns, com el del Tint, mostren els salts d’aigua des de ben amunt.
En tot cas, quan ja portem uns 2 quilòmetres de pista ben bons, a la part final del camí, se’ns obre un descampat: un prat que fa pendent avall on es veuen les bordes de la Perosa, i just al seu darrere, petits, petits, el pont i el pàrquing on hem començat la ruta (5).
Veureu que hi ha més d’un camí per tirar avall, però tant li fot: trieu el que vulgueu que anireu a parar al mateix lloc. Això sí, abans de fer-ho, gaudiu de les vistes perquè, ben mirat, i mai millor dit, aquest punt, a més de mostrar-nos una placa en homenatge al gran, gran, gran, Joan Coromines, també és un indret de grans estampes:
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot…
… O quasi tot… recordeu que anant cap al pàrquing ens hem trobat unes estructures de pedra misterioses? Doncs la seva explicació té un nom francès:
LA MATUSSIÈRE
Un cop sigueu al pont de la Perosa, fixeu-vos que a mà dreta, al costat del riu, s’hi aguanten dretes les parets d’una gran construcció abandonada i amagada per la vegetació:
Si us arribeu a la construcció i hi entreu, veureu que no és cap borda feta pols ni res que s’hi assembli. Hi ha moltes restes de parets internes i molts compartiments. I també hi ha les runes d’un mur arran d’aigua… que est-ce que c’est ça?
Doncs són les restes d’una antiga fàbrica! La serradora Matussière, que a principis del s. XX va viure l’època de màxima esplendor amb la noble i ‘rendible’ tasca (sobretot per als paràsits dels ducs de Medinaceli) de talar els boscos d’aquests indrets. I ara ve la millor part: cap on enviaven la fusta?
Doncs cap a l’altre vessant de les muntanyes, a l’Arieja: primer fins al Port de Salau (on també hi ha restes de construccions de l’època) per després continuar muntanya avall fins al poble de Salau, on hi havia una fàbrica de tractament per fer paper.
I com les transportaven? Doncs amb telefèric, amb un cable elevat. ¿Recordeu que al principi d’aquest CAT de Setmana us parlàvem d’unes construccions de pedra estranyes? Doncs eren això: la base dels suports del cable per pujar la fusta muntanya amunt. Amb els anys, els arbres han guanyat la partida als humans, però antigament tota aquesta esplanada verda no era ben bé així.
Compareu la foto del s. XX amb la del s. XXI (2022):
Aquestes fotos de principis del s. XX mostren com, per exemple, en la imatge superior, la Vue Génerale de Bonabé ens mostra un grup de cases a l’indret on actualment hi ha l’aparcament de Perosa. I si us fixeu en la pista forestal a l’esquerra de la imatge actual, veureu que és la mateixa pista que apareix en aquestes dues fotos antigues, just al darrere de les cases.
I evidentment, no cal ser el detectiu Maigret per esbrinar que l’actual l’esplanada verda al voltant del pont abans era un mar de troncs i fustes. Una llenya que sortia ja transformada en taulons des d’aquesta construcció que ens mostra la foto de sota: la fàbrica serradora Matussière, actualment en runes:
Aquesta “rematada” històrica – que de passada ens resol l’enigma de les estranyes construccions de pedra a mig camí, és tant o més interessant que la mateixa sortida de CAT de Setmana, i per això, si en voleu saber més, us recomanem uns enllaços al blog de J.M. Mir que explica moltes històries sobre aquesta empresa frustrada que va transformar la vall a principis del segle XX:
El Blog es diu ‘Quina la fem’ i dona detalls i fotos de la serradora:
Quina la fem – la construcció de Bonabé
També mostra imatges i detalls del telefèric que enllaçava amb Salau:
Quina la fem – el telefèric del Pallars a la vall
I també detalls i fotografies del destí final: la fàbrica de Salau
Quina la fem – Baixant cap a Salau
Acabem, com sempre, alguns encertats enllaços d’interès:
Enllaç a la mateixa ruta des de ‘Totnens.cat’
Enllaç a la web del Parc Natural de l’Alt Pirineu
Enllaç al mapa topogràfic on line de l’ICGC
Enllaç a la web de Turisme Pallars Sobirà
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Per cert, ets la visita número: 1343
Els vostres comentaris:
30-05-2023 – Zoe y Zoe
Una caminada bonica des del Fornet! I molt interessant la ressenya de la fàbrica abandonada. Quan vam arribar al pont la vam buscar i va ser emocionant trobar les restes abandonades. Felicitats per la ressenya i tot el que hi ha a la web 
