Àmbit: 
Ruta d’
Recorregut: 7,7 Km 
Temps: 
Desnivell: 317 metres 
Ruta circular en un 40% 
Data: 2022
També en bici: Ni idea
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Hi ha propostes de CAT de Setmana que ofereixen una gran recompensa després d’un bon esforç. I n’hi ha que ofereixen una gran recompensa sense un bon esforç. I aquest seria un cas clar del segon grup. Per què? Doncs perquè, ben mirat…
Quantes propostes relativament fàcils ofereixen estampes com aquesta?
Com aquesta…
O com aquesta?
No. No respongueu ara. Feu-ho després de perpetrar aquest gran CAT de Setmana que surt de l’àrea d’esbarjo del Pont de la Bolle, i va pujant aigües amunt per les bordes i el pantà de Graus, resseguint pels rius de Tavascan i Noarre (amb cascada inclosa) fins a les Bordes de Noarre.
És un Win-win per a tots els públics que ho dona tot i només demana una cosa: respecte, respecte i més respecte per l’entorn i la muntanya.
El punt de sortida és fàcil perquè s’hi arriba per carretera asfaltada. Cal pujar fins a Tavascan per la C-381 i un cop creuat el poble, agafar la carretera a mà esquerra que puja cap a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.
A mitja pista, travessem el riu de Tavascan just en una àrea d’esbarjo equipada amb aparcaments i taules de pícnic. Doncs bé, aquí és on cal aparcar el carruatge, perquè aquí és on comencem.
Com sempre, Google Maps ens ajuda a arribar-hi, n’est pas?
Punt de sortida a Google Maps.
Si no us atureu i continueu carretera amunt, sempre podeu arribar al refugi i provar el popular CAT de Setmana fins a l’estany de Mascarida, o bé agafar la pista fins a l’estany del Port i arribar-vos fins a la Mariola, o al mateix Coll del Port.
Però com que no és el cas, centrem-nos en la nostra aposta: deixem el carruatge a la zona d’aparcament (normalment sempre n’hi ha) i anem a buscar el camí, ample i molt ben indicat, que surt del costat mateix del pont.
Durant tot el viatge tindrem l’aigua sempre a la nostra esquerra. Comencem riu amunt.
RIU AMUNT
De bon principi, el camí ens sorprèn gratament: avancem entre murs de pedra seca, feixes, generosos avellaners que ens fan el túnel, l’aigua del riu de Tavascan al costat, alguns sembrats (o antics sembrats), i bones estampes.
Ah, i un trajecte força planer i recte:
ATENCIÓ GRAN ANÈCDOTA!
De bon principi ens sorprèn una amable família més o menys nombrosa i poc habituada a caminar fora de l’asfalt. El perspicaç equip del CAT de Setmana ho intueix de seguida perquè el patriarca ens demana ajut davant l’obstacle ‘desconegut’ i impenetrable que té al davant: un fil de tancat de bestiar al mig del camí. Un cop els ensenyem que n’hi ha prou en obrir el fil, passar, i tornar-lo a col·locar, l’home ens mira amb un somriure agraït i descol·lapsat. Obstacle superat!
Era una família de poca muntanya, però realment molt respectuosa perquè no gosaven continuar davant del tancat.
En aquest primer tram també ens trobem rètols indicatius de les bordes que tenim a tocar: bordes del Grau, d’Arenys… i també boniques bifurcacions amb encara més bonics rètols que ens indiquen el recte camí.
I alguna cosa més: informació sobre els usos agrícoles ancestrals d’aquestes terres. Aquí no només s’hi pasturava. També s’hi cultivava:
De seguida ens plantem a l’alçada del petit embassament de Graus. Hi passem pel costat i el trobem a mig gas. Tot i que no sempre és així. De fet, l’observador equip del CAT de Setmana arriba a la conclusió que aquest embassament el fan pujar i baixar molt de pressa i molt sovint.
(Pregunta seriosa: està directament vinculat amb el petit embassament de Tavascan?)
A l’alçada de l’embassament trobem un encreuament que ens permetria pujar a les bordes de Naorre per un altre camí (el camí cap a Quanca). Però no l’agafem. De fet, aquí comença la ruta circular. (De tornada acabarem apareixent en el punt on som ara).
Per tant, seguim pel camí de la dreta, d’acord amb el rètol que ens indica les bordes de Noarre i l’estany de Flamisella, entre altres destinacions.
A partir d’aquí, la ruta comença a enfilar-se una mica i va girant cap a la dreta. Canvia la vegetació (visca els avets) i també canviem de riu: en lloc de tenir al costat el riu de Tavascan, hi tenim un seu afluent: el riu de Noarre.
Tot seguit, unes imatges variades d’aquest elegant tram: (hi reconeixeu una estampa del nucli de Quanca entre els arbres?)
Després de fer tros de camí pel costat del riu, el perspicaç equip del CAT de Setmana endevina que hem arribat a lloc.
Així ho creiem per dos motius: d’entrada, perquè a l’altra banda del torrent, sobre unes pastures, s’hi endevinen unes bordes en bon estat de revista, i, en segon lloc, perquè arribem a un pont que travessa el riu i ens hi porta de dret.
Ja hi som!
LES BORDES DE NOARRE
Les bordes de Noarre són això: bordes.
Amb la seva utilitat de sempre: construccions per guardar-hi bestiar, guardar-hi la collita, eines, passar-hi la nit o les nits… però són bordes, no són habitatges.
En altres paraules, les bordes de Noarre no són un poble, per més que ho pugui semblar i que el seu bon estat de conservació (es veuen totes molt ben restaurades) convidi a pensar-ho. Però només ho sembla.
Per arribar fins al ‘nucli urbà’ de les bordes (no són pas més d’una dotzena) n’hi ha prou en creuar les pastures per un camí ben marcat, amb murs de pedra a banda i banda, i bones vistes.
Un cop a lloc, tenim diferents opcions: continuar amunt cap a l’estany de Flamisella (que no farem), continuar amunt cap a l’estany del Port (que no farem), girar cua pel mateix camí (que no farem) I també podem tornar seguint un altre corriol que baixa fins a Quanca per la cascada de Noarre. Aquest sí que el farem.
Però ep! No sense abans gaudir de l’entorn:
Trobar el camí de tornada per la cascada està tirat perquè només d’arribar a les bordes ja ens trobem un amable cartell indicant-nos aquesta destinació. Comencem el descens entre pastures i bosc, ara per l’altra banda del riu de Noarre. (En alguns moments distingim de lluny el caminet de pujada).
Les vistes són fermes:
Quan portem uns 800 metres de descens, un bonic rètol ens indica que a mà esquerra hi tenim la cascada de Noarre. Només cal seguir per un caminet uns cent metres i allà la tenim: les estampes de la cascada i de l’entorn s’ho valen:
Després de les cascades, el camí continua el seu descens fins que acabem travessant novament el riu de Noarre passada una bifurcació per anar a Quanca (destí que no agafem).
Passat el riu, el camí ja torna a ser planer i ens obsequia amb noves estampes i velles bordes, com aquesta de la foto de sota, la Borda de Fornells:
Al cap de no res, arribem de nou a l’alçada de la presa de Graus i connectem amb el camí del principi. S’acaba la part circular de la ruta i ja només queda refer el tram planer fins al carruatge. Novament, sota la cobertura dels nostres amics avellaners.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Per acabar, com sempre uns agraïts enllaços d’interès
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Felicitats! Ets la visita numero: 40
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
03/04/2023 – AmparBCN
Bona sortida per fer amb familia i amics 
Bravo!
03/03/2023 – Anònim
Parece facil y interesante. Espero que se pueda llegar bien en coche.
27/12/2022 – Serpinella
Apuntada de cara a l’estiu. Sembla fàcil per fer amb nens
