Àmbit: 
Recorregut: 8 km 
Temps: 
Desnivell: 342 metres 
Ruta circular 
Data: 2024
També en bici: Més aviat no
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ De panoràmiques muntanyenques de 360 graus en tenim un munt arreu del país, incloses les que ens ensenyen el Pirineu i la costa d’una sola tacada. CAT de Setmana ho certifica.
Però… Què n’hem de dir d’aquesta panoràmica entre el Comanegra i el Puig de les Bruixes?
De rutes que inclouen caminades per la carena, combinant les pastures de la banda assolellada amb les fagedes de la banda baga, també en tenim un munt. CAT de Setmana ho certifica.
Però… Què n’hem de dir d’aquesta estampa, entre les ombres de la cara Nord i les vistes de la cara Sud?
I d’excursions per camins entretinguts que sobreviuen entre àvides falgueres, també en tenim un munt. CAT de Setmana ho certifica.
Però… Què n’he de dir d’aquest alegre tram sota el puig de les Bruixes i el Comanegra al capdavant?
Doncs tot això i molt més ens ho anem trobant al llarg d’aquest espurnejant CAT de Setmana que voreja els límits de la Garrotxa, el Vallespir i també l’Alt Empordà.
Estem davant d’una ruta circular assequible que no demana grans esforços llevat del primer tram, que puja dret fins al punt més alt de la sortida: els 1.557 metres del cim del Comanegra, el sostre comarcal de la Garrotxa:
Això sí, cal tenir en compte un petit detall: l’aproximació amb carruatge fins al punt de sortida (les Basses de Monars) demana fer 8 quilòmetres de pista forestal que inclouen alguns trossos delicats, que potser no acaben de ser del tot adequats per a cotxes baixos.
No és pas un infern, eh? Però és fàcil que ensopegueu amb algun tram pedregós i rebel.
En tot cas, arribar-hi demana pujar fins a Camprodon per la C-38, tirar amunt en direcció a Molló i Coll d’Ares, i al cap d’uns 2 quilòmetres agafar el trencant a mà dreta (la popular GI-5223) en direcció a Beget i Rocabruna.
Passat el nucli de Rocabruna, i un cop fets uns 2 quilòmetres més per la popular GI-5223, trobarem a mà esquerra la pista que puja cap a les Basses de Monars (el camí de Monars). Després d’unes quantes ziga-zagues arribarem a lloc.
Com sempre, un Google Maps acaba sent més entenedor que els nostres mots enrevessats:
Punt de sortida a Google Maps: les Basses de Monars
Per cert, un cop arribem a les Basses, que ja veurem que ens queden a la nostra dreta, ja podem deixar el carruatge allà mateix. Caldrà deixar-lo al mateix camí, ben arrambat. No espereu trobar-hi un aparcament asfaltat amb places marcades a terra, màquina de begudes i servei de wifi.
No seria el cas. (I que per molt temps duri):
CATS de Setmana vinculats
DE LES BASSES AL COMANEGRA
Un cop estacionats, veurem que a sota hi tenim la bassa, i que a sobre, mirant a l’altra banda de la pista, ja ens esperen els rètols del principi del camí. Aquí comença l’ascens directe cap al cim.
I com sol passar sempre que afrontem una ruta circular, cal respondre a la següent qüestió: En quin sentit fem l’excursió? Com sempre, tenim dues opcions:
Opció 1: Pujar fort ara al principi fins al cim del Comanegra, i baixar xino-xano per la carena fins al Puig de les Bruixes per després tornar al punt d’origen.
Opció 1: Pujar fort ara al principi fins al cim del Comanegra, i baixar xino-xano per la carena fins al Puig de les Bruixes per després tornar al punt d’origen.
Opció 2: Fer-ho al revés i tirar a peu per la pista fins a enllaçar amb el camí que puja al Puig de les Bruixes, fer un gir i remuntar la carena fins al Comanegra, i rematar-ho amb un descens contundent fns al punt d’origen.
Com sempre, tant li fot l’opció escollida perquè acabarem fent el mateix, de manera que el disciplinat equip del CAT de Setmana opta per l’opció 1: agafar el corriol que s’enfila amunt, entre prats i pastures, fins al cim de la Garrotxa. Pròxima estació: el Comanegra.
El camí està molt ben senyalitzat, i de seguida comprovem que el recorregut no està per romanços: el concepte «ziga-zaga» hi és força absent i el traçat és d’aquells fets amb tiralínies.
Això sí: en poca estona les estampes del paisatge guanyen una fermesa exponencial: hi distingiu el Taga? I el Puigsacalm? I el Bassegoda?
Els indicadors són clars i ferms, i de seguida ens plantem al capdamunt, a un coll a tocar del cim. Saludem un faig de formoses dimensions i travessem un pas entre parets de pedra que ens deixa a la carena.
Portem executat poc més d’un quilòmetre, i hem guanyat uns 322 metres d’altitud.
A partir d’aquí: primera gran alegria: la visió privilegiada de la carena ens permet comprovar com el vessant obac, la cara Nord, està okupat per una ferma fageda… i també ens obsequia amb unes primeres estampes del Vallespir, amb el Canigó i el castell de Cabrenç:
Els indicadors són clars i ferms, i de seguida ens plantem al capdamunt, a un coll a tocar del cim. Saludem un faig de formoses dimensions i travessem un pas entre parets de pedra que ens deixa a la carena.
Portem executat poc més d’un quilòmetre, i hem guanyat uns 322 metres d’altitud.
A partir d’aquí: gran alegria: la visió privilegiada de la carena ens permet comprovar com el vessant obac, la cara Nord, està ocupada per una ferma fageda… i també ens obsequia amb unes primeres estampes del Vallespir, amb el Canigó i el castell de Cabrenç:
Avancem per la carena amb alegria i en sentit Est, mirant cap a Llevant, per anar a buscar el gran cim: el Comanegra. Encara guanyarem uns metres d’alçada, avançant extasiats entre les bastes vistes del vessant sud i els fermíssims faigs del vessant Nord. O, cosa que és el mateix: entre la Garrotxa i el Vallespir.
Al cap de no res arribem al sostre de la Garrotxa, a 1.557 metres d’altitud:
EL COMANEGRA, TALAIA DE LA GARROTXA I UNA MICA MÉS...
Som a dalt! Ho certifica la placa de l’Agrupació Excursionista de Catalunya que trobem al cim, i que situa el Comanegra com el «sostre comarcal de la Garrotxa», amb els seus 1.557,4 metres d’altitud.
La placa es troba a terra, just al costat del punt geodèsic de torn, presidint les extenses panoràmiques que tenim al davant: a l’Est, els cims de l’alta Garrotxa, les Alberes, el Montgrí, etc. Al Sud, entre altres cims, el Puigsacalm i tota la serralada Transversal; i a l’Est, el Taga, Bastiments i tota la serralada pirinenca del Ripollès, la Cerdanya i el Berguedà.
Al Nord hi tenim el Canigó, però justament aquí on ens trobem, al punt més alt, les estampes de tramuntana no es veuen bé perquè els arbres de la cara Nord les tapen.
Per cert, la línia de muntanyes del Cabrerès i la serra transversal que tenim mirant al Sud, a tercera fila, culminen amb un altre cim destacat que, com hem comentat, es distingeix perfectament: el Puigsacalm, que podem redescobrir al CAT de Setmana per vall d’en Bas, Bracons, Puigsacalm i Llancers.
Aquest altre cim es queda a prop del títol de sostre comarcal de la Garrotxa, però no hi arriba: el Puigsacalm fa 1.515 metres d’altitud. És alt, sí. Però no supera els 1.557,4 del Comanegra.
Com sempre, The winner takes it all.
DEL COMANEGRA AL PIC DE LES BRUIXES
Fet el cim, reprenem la marxa amb la satisfacció d’haver gastat 34 GB de memòria del mòbil en fotos. Ens mantenim en sentit Est, per anar cap al següent objectiu: el pic o puig de les Bruixes, que tenim a uns 3 quilòmetres de carena.
I ara, molta atenció que entrem en un ‘Èxtasi-moment’: tenim el gust de gaudir d’un dels millors trams de la ruta: el descens fins a la Serra Baixa entre les fagedes de la Cara Nord i les vistes de la cara Sud.
Les estampes són sensiblement fermes:
De fet, són molt fermes:
O, millor dit, ultrafermes:
Mai tanta fermesa s’havia refermat així:
Aquest descens inicial, que ens porta carena enllà fins a la Serra Baixa, és d’aquells per recordar, sobretot si les vistes i la llum hi acompanyen, com és el cas. Abandonem la falda del cim i ens endinsem, sense deixar de carenar, per un tram més planer i assolellat.
Resseguim tota la Serra Baixa, meitat Vallespir, meitat Garrotxa, fins que fem un lleuger canvi de sentit i virem una mica cap al Sud, sempre entre resignades pastures i nobles faigs que ens vigilen de prop.
Mirant enrere, contemplem amb alegria tota la carenada i el mateix Comanegra, que ens ofereix una perspectiva diferent:
Al cap d’una estona de xiroia caminada, entrem als «dominis» de la Serra Llarga de Monars i canviem de comarca: a partir d’ara, a la nostra esquerra ja no hi tenim el Vallespir, sinó l’Alt Empordà.
Ens mantenim a la carena, amb la vista ja posada en el Pic de les Bruixes. A mesura que ens separem del Comanegra, les panoràmiques del paisatge es fan més imponents.
Heus aquí una mostra, des del Portell de Donantic:
Passat el Portell, encalcem la recta final. Continuem amb la mateixa recepta de bones vistes i poques ombres, però ara comencem a guanyar alçada. Quan portem executats uns 500 metres, arribem, ara sí, al segon cim de la ruta: el Puig de les Bruixes.
L’indret està indicat per un humil pal vertical enganxat a terra sense gaires pretensions (a menys que el pobre bastó sigui víctima d’un cruel encanteri i en realitat sigui una gran calessa embruixada), i un cop més, les vistes són descomunals.
Les estampes inclouen una bona perspectiva del Canigó, del Comanegra, i de tota la carena:
Mirant cap al Sud hi tenim tot el perfil del Cabrerès, i ja més a la vora, els Tossals Gros i de Meians (amb les seves muntanyes tallades amb ganivet) i les valls del Torrent de les Valls i el Torrent del Toll, amb l’ermita i la vall d’Hortmoier al fons de tot.
Aquí hi tenim una mica de tot: del Sud, del Nord, de l’Est i de l’Oest:
Que no hi falti de res!
DEL PIC DE LES BRUIXES A LES BASSES
Un cop fet el cim embruixat, toca tornar al punt de sortida. Caldrà, doncs, tirar avall per anar a buscar un sender més o menys planer que tenim sota nostre, a l’altura de la pista on hem deixat el cotxe.
I certament, comencem a baixar, però ull, que encara no fem cap gir de 180°, sinó que ens mantenim en sentit Sud-est.
No farem el gir fins al cap d’uns 500 metres, un cop superat el punt conegut com les Collades, on un alegre rètol ens indica el que volíem llegir: que ja ens trobem en el recte camí i que ja estem en el correcte sentit (mirant cap a Ponent).
Un cop encarrilats, comencem un retorn jovial i animós que comença amb un sender mig menjat per les heures que a mesura que avancem es va tornant més fressat. A partir d’ara ens mourem sempre a una altitud més o menys estable, al voltant dels 1.250/70 metres.
Combinem trams de poca ombra amb d’altres de més emboscats, amb alegres combinacions de faig, roure, boix, avellaner i alzina. I també ens creuem algunes fonts amb abeuradors, alguns dels quals secs del tot, i d’altres amb un bri d’aigua agònica. Tot salpebrat amb vistes contundents.
Tot seguit, algunes estampes del camí de tornada:
El camí de tornada es pot donar pràcticament per acabat quan arribem al collet de l’Orri. En aquest punt ens hi esperen un munt de rètols, la vista completa del recorregut perpetrat (amb el puig de les Bruixes al fons), i l’inici de la pista forestal on tenim el cotxe.
Només cal continuar per la pista uns 800 metres et voilà: connectem amb les Basses, el punt de sortida on hem deixat el carruatge.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Com sempre, acabarem amb uns trepidants enllaços d’interès:
BON CAT de SETMANA!
Gerard López i Fageda
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
Cap comentari per ara
