Àmbit: 
Recorregut: 6,1 km 
Temps: 
Desnivell: 194 metres 
Ruta circular 
Data: 2019
També en bici: Sí 
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Aquesta sortida és fàcil. Poc més d’un parell d’horetes amb la calma i amb les aturades pertinents. La ruta té algun desnivell de mínims i transcorre per un camí imperdible, ben indicat i ample. Així per entendre’ns: gairebé sempre caminar dues persones de costat.
El punt culminant és el Dolmen de Ca l’Arenes, però no és l’únic lloc d’interès.
Estem davant d’una amable proposta que ja apareix entre les passejades del parc natural del Montnegre-Corredor de la Diputació de Barcelona, i coincideix també amb més d’un GR, com per exemple el GR-92.
I com hi arribem? Doncs depèn: en transport públic està cardat, i el cert és que l’opció més pràctica és agafar el cotxe i arribar fins a l’aparcament de Can Bosc del Far, una masia molt gran degudament restaurada, propietat de l’església:
Per arribar fins a Can Bosc, s’hi pot anar des de Dosrius, al Maresme (de fet és terme municipal de Dosrius) o bé des de Llinars, al Vallès.
Tant si pugeu pel Vallès com pel Maresme, es tracta d’anar enfilant per la B-510 fins al coll de Can Bordoi. D’allà en surt la carretera del Parc del Montnegre i el Corredor, que ja us portarà fins al camí de Can Bosc. S’hi arriba amb qualsevol classe de vehicle i ja veureu que hi tenen bon aparcament:
Mapa de Google del punt de sortida, el pàrquing de Can Bosc:
FINS A LA FONT DEL FERRO
El primer tram és fàcil. De fet, tot són fàcils eh? Però ja se sap: la primera impressió és la que val. Tirem sense problemes per un camí que ens porta a la primera parada: la Font del Ferro.
Veureu que el bonic i emboscat sender surt del pàrquing mateix, i també descobrireu que aquest primer tros ja ens marca una mica el tarannà de tot el recorregut: bosc, pujades i baixades assumibles, alguna esplanada, i un camí ample i planer que avança entre pins i alzines:
Al cap de poca estona, arribem a un primer punt d’interès, la Font del Ferro. Quan es perpetra aquest aclamat CAT de Setmana (finals de febrer de 2019) fa moltes setmanes no plou, però el país encara tira de veta de les pluges intensíssimes de la tardor.
La font raja. Però raja a la seva bola…
ATENCIÓ, APUNT ‘BIG BROTHER’: La font del Ferro… on són les càmeres?
La font del Ferro està ben arreglada. Té un entorn ampli i l’aigua que brolla s’escapa marcant un regueró. Fins aquí res a dir. Com mostra la foto, l’aigua surt amb certa generositat.
Però val a dir que després de la visita de rigor, just quan ja ens disposàvem a marxar, vam sentir com el soroll de la font augmentava… se sentia més fort…
Vam girar la vista i vam comprovar com el raig d’aigua s’havia incrementat molt. Potser duplicat. I així es va estar, rajant a dojo, durant uns 30 segons fins que l’aigua es va tallar en sec. Va estar-se uns segons que no va deixar caure ni una gota, i tot seguit va recuperar el raig original. Ens vam quedar un punt flipats.
Després d’aquests fantasmagòrics esdeveniments, vam buscar les càmeres per on havien gravat la innocentada, o potser el control de l’aixeta que algun operari del parc deu manipular en la distància per riure una estona.
No vam trobar res. Si ho descobriu, aviseu.
FINS AL DOLMEN DE CA L’ARENES
Després de la font, el camí es divideix: cap a l’esquerra en surt la ruta 7a, la curta, i amunt a la dreta continua la ruta 7, la nostra.
Al cap d’uns 400 metres arribem a una pista més àmplia i girem a la dreta. No té pèrdua perquè els indicadors sempre estan on han d’estar. En aquest punt se’ns mostra una de les poques perspectives que tenim del Montseny:
Tirem un tros per aquesta àmplia pista, força concorreguda per tota mena de rostres pàl·lids (molts en dues rodes i pedals) i de seguida trencarem a l’esquerra per un camí que baixa avall, entre alzines sureres, com aquestes:
Continuem per aquest camí fent algunes ziga-zagues pendent avall, fins que arribem a un trencant a mà dreta per agafar un caminet més estret, creuat per un petit rierol, el Torrent de Ca l’Arenes. És un camí emboscat que al cap d’uns 700 metres ens porta al nostre noble objectiu: el Sepulcre megalític de ca l’Arenes.
L’indret està just en un encreuament on els indicadors dels camins estan perfectament visibles. Potser l’indicador que necessita millorar és, justament, el que marca l’emplaçament del dolmen, ves per on. Però això no dificulta la seva troballa.
Dolmen de Ca l’Arenes:
Un parell d’apunts sobre el lloc: a més dels plafons amb explicacions sobre aquest sepulcre (crida l’atenció que no va ser “descobert” fins a finals del s. XX) l’indret també té bones vistes als boscos mediterranis del Corredor.
FINS A LA MASIA DE CA L’ARENES
Podríem esmorzar en aquest punt amb 5.000 anys d’història?
Sí.
Ho fem?
No.
Per què?
Perquè no portem entrepans 
!
O sia, que continuem la ruta pel camí que marxa cap a la masia de Ca l’Arenes, un sender ample i fàcil de seguir que continua amb una amable combinació de pujades i baixades.
Al cap d’uns 800 metres de pagès ens creuem novament el torrent de ca l’Arenes. Però aquí sense aigua, només amb arena, literalment. Just al costat del camí, a la nostra dreta, hi descobrim una antiga resclosa en desús que, lluny d’embassar aigua, només resguarda… arenes.
Uns metres després arribem a la masia de Ca l’Arenes. I aquí ens criden l’atenció tres elements: una finestra rodona, un pedrís a l’era, i un racó de mimoses que, ves per on, les ensopeguem ben florides:
Aquí el traçat ja és apte per a cotxes (de fet, els vehicles arriben fins a la casa) i ben aviat enllacem amb el tram final: la pista que ens portarà fins al punt de partida, el pàrquing de Can Bosc. Això sí, com que es tracta de no menjar pols, optem per agafar un sender que discorre pràcticament paral·lel: el GR-92.
Aquest GR és el mateix que trobem per exemple al CAT de Setmana per la Morella del Garraf.
En aquest punt de confluència, el prestigiós equip del CAT de Setmana voldria destacar dos apunts d’interès: per una banda, un pintoresc servei d’excursions en ruc, Rukimon, tal com mostra la fotografia adjacent. Ens plantegem d’entrar i saludar, però ens ho repensem: encara acabaríem traginant algun turista a l’esquena.
I atenció, a la segona troballa, perquè també hi fem una altra gran descoberta patriòtica: l’alzina de les tres branques. Que al Berguedà hi tenen el pi? Cap problema, al Maresme hi tenen l’Alzina Surera de les tres branques.
CAT de Setmana en té la prova:
TRAM FINAL: FINS A CAN BOSC DEL FAR, EL PUNT D’ORIGEN
Aquest últim tros de recorregut ens permet, girant la vista a la nostra esquerra, de contemplar el mar, sempre que l’anticicló i la seva calitja ho permeti (que no és el cas d’aquest CAT de Setmana). El tram final, ja de baixada, combina trossos amb arbres i arbusts mediterranis preparats per a estius tòrrids.
El recorregut acaba novament a Can Bosc, però per la banda del darrere. Hi descobrim que a l’esplanada de la casa hi ha un heliport i uns abeuradors amb una ampolla de plàstic que exerceix una tasca no massa allunyada de la seva funció original.
La sabríeu trobar en aquesta foto de sota?
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Un cop enfilem la pujada fins a la casa, ja tornem a ser al pàrquing del punt de partida. A punt per tornar-hi.
Per acabar com, sempre, uns enllaços d’interès:
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Per cert, ets la visita número: 934
Els vostres comentaris:
