Àmbit: 
Ruta d’
Recorregut: 14,3 km
Temps: 
Desnivell: 147 metres 
Ruta NO circular 
Data: 2016, 2021
També en bici: No gaire 
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Aquesta aclamada proposta de CAT de Setmana és força fàcil i segueix una ruta molt ben indicada. Té un desnivell de bon superar i inclou algun tram amb passeres metàl·liques per ajudar-nos a superar les parets de roca.
I com no, ofereix unes vistes espectaculars de l’últim tram del Segre abans de rebre les aigües de la Noguera Pallaresa.
La ruta té dues parts ben diferenciades: una primera aproximació per pista ampla que va des d’Alòs de Balaguer fins al principi de l’estret del Mu, i una segona part amb el camí més estret i pedregós, que travessa tot el congost.
Aquí és on les panoràmiques són més espectaculars:
El camí va tirant sempre per la riba dreta, a la banda solella de la muntanya, i això es nota perquè en alguns trams la vegetació és baixa i no ofereix gaires ombres. I no ho diem perquè si, eh? Cal tenir-ho en compte per si us plantegeu fer la ruta en dies de forta calda.
Al final de tot, ens trobem amb un gir de guió: travessem el riu per una palanca i fem un canvi de ribera, de manera que arribem a l’aiguabarreig Segre-Noguera per la vora esquerra.
I més ingredients: en els últims metres abans de la trobada dels dos rius creuem una resclosa sobre el Segre (res a veure amb la mega-paret de la presa de Camarasa que ens queda al davant). És una resclosa petita, però prou alta perquè el congost del Mu tingui l’aigua embassada, a foc lent.
Però no ens avancem, que tot això ens apareix al final del trajecte. Abans, cal perpetrar tota la ruta, que té el punt de sortida a Alòs de Balaguer, just al pont que creua el Segre per anar fins a Rubió.
Mapa de Google del punt de sortida, a Alòs de Balaguer
Alguns rostres pàl·lids segueixen l’exemple de l’intrèpid equip del CAT de Setmana i deixen el carruatge al voltant del pont, just on comença la pista. Però també n’hi ha que prefereixen fer un tram més en cotxe.
Això va al gust del consumidor, però l’idolatrat equip del CAT de Setmana suggereix començar la caminada des del pont mateix. Per què? Doncs perquè si comences aquí, pots gaudir de les boniques estampes de ribera que ofereix aquest primer tram de riu.
Per cert, si abans de començar us arribeu al mig del pont i mireu al cim de la muntanya que ens queda a la riba dreta, hi veureu una construcció antiga. Són les restes del castell d’Alòs, datat del segle X.
D’ALÒS DE BALAGUER A L’ESTRET DEL MU
Aquesta part inicial transcorre per pista apta per a cotxes, amb el riu Segre al costat. Aquí l’aigua encara forma ràpids perquè encara no ha arribat a l’embassament de la resclosa d’Alòs, la que ens trobarem al final de tot.
Per tant, podem gaudir de belles raconades vora el riu amb força vegetació de ribera i alguns arbres immensos de dimensions pollàncriques.
Aquesta primera part s’estirà uns tres quilòmetres. De vegades caminem a tocar de l’aigua, de vegades una mica més separats, però sempre amb unes constants impertorbables: en general són trams de força solana i amb excel·lents estampes a banda i banda del riu.
També descobrireu que una de les destinacions dels rostres pàl·lids motoritzats és la font de l’Espadella, que ens creuem al cap d’un quilòmetre de caminada. Aquest indret inclou taules, cadires, cridòria, la font, i aquesta construcció de planta rodona al costat de l’aparcament:
Passada la font, el camí continua amb la mateixa amplada. A poc a poc les aigües del riu es van encalmant perquè s’acosten a la zona de l’embassament. Els plecs i les formes severes de la muntanya i de l’estret del Mu ens esperen.
En tenim unes prèvies a l’altra banda del riu…
… I també davant nostre, on ja se’ns mostra el pas estret que dona accés al congost:
Passats els primers tres quilòmetres, la pista s’acaba en un petit aparcament on hi caben uns pocs carruatges. En aquest punt, un rètol indica que s’ha acabat el bròquil. O millor dit, que comença el bròquil: entrem a l’estret del Mu.
Fins al destí final, que és l’aiguabarreig amb la Noguera Pallaresa, ens queden uns tres quilòmetres i mig.
Recordatori: si aneu de punkies i heu decidit fer això en plena canícula, quedareu rostits perquè el camí ofereix poques ombres. Hi ha vegetació, sí, però es mitjana o baixa, i l’orografia de la muntanya no dona per a gaires raconades.
O sigui, que si porteu aigües, millor.
DE L’ESTRET DEL MU A L’AIGUABARREIG AMB LA NOGUERA
La major part del recorregut el fem per un caminet pedregós perfectament definit. Veureu que al principi, per salvar l’estret del Mu, hi ha unes passarel·les metàl·liques enganxades a la pedra que ens permeten avançar sense necessitat d’haver de volar.
És un dels punts singulars d’aquest tram que de mica en mica es va enfilant i ens va separant del riu.
Un dels aspectes que més sorprèn d’aquesta ruta, a banda dels espadats que veiem a la banda oposada, és l’estat natural de l’entorn. Està força ben conservat (farem veure que no sabem que hi ha una resclosa artificial aigües avall).
Això sí: en cas que el sol les hi foti amb ganes i us hàgiu quedat sense aigua, no feu cas dels possibles voltors que voltegin damunt vostre. És normal. I també és normal aturar-se a gaudir d’estampes com aquesta, que veiem quan ens acostem a la part final:
Quan comencem a veure el meandre final, amb la petita central hidroelèctrica d’Alòs i la passarel·la que travessa el riu, arribem a un encreuament de camins. Si continuem recte, podem continuar i enfilar-nos cap al mirador de Panalta, com proposa a Wikiloc l’usuari i-tram.
Però la nostra opció és tirar avall: baixar pel camí que segueix el barranc de Palomar per anar a buscar la palanca que creua el riu.
Aquí és fàcil creuar-se amb altres rostres pàl·lids perquè n’hi ha molts que fan l’excursió a la inversa i ara ens trobem a prop del seu punt d’inici.
En tot cas, les estampes a mitja baixada i arran de riu són fermes:
Després de la passarel·la, i ja situats a la ribera esquerra, queda encara un últim tram arran de paret que fem amb l’ajut de plataformes metàl·liques falcades a la roca.
I així arribem al final del recorregut, amb una traca final de belles estampes:
I com acaba aquest últim tram del Segre abans de rebre la Noguera? Doncs de l’única manera possible en aquest nostre país: amb una bonica intervenció humana: una resclosa. Aquest és l’últim salt que fan les aigües del Segre abans de barrejar-se amb les aigües de la Noguera Pallaresa:
Passada la resclosa, baixem unes escales i arribem a una carretera asfaltada que serveix per accedir a la central hidroelèctrica.
A la nostra dreta, entre els arbres, podem veure l’aiguabarreig i la presa de l’embassament de Camarasa. I a l’altra banda del riu hi tenim la carretera que va de Balaguer a Tremp, la que passa per Camarasa.
Si quan feu aquesta carretera us pregunteu en quin punt exacte canvia de nom el riu que aneu remuntant, doncs sapigueu que és aquí, en aquest indret amagat de l’asfalt però ben real.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Per acabar, acabem aquest petador CAT de Setmana amb uns bonics enllaços d’interès:
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Felicitats! Ets la visita numero: 92
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
😼 23/09/2023 – Anònim
Recomanable, poc desnivell i paisatge guapíssim!
😼 06/05/2023 – Akker_91
El primer tros fins a l’estret es fa un punt pesat, però la part final és molt agradable, sobretot quan fem el meandre i veiem el tros final amb el pont, abans de baixar. Bona excursió! 👌
