Àmbit: 
Ruta d’
Recorregut: 11,6 km
Temps: 
Desnivell: 430 metres 
Ruta circular en un 25%
Data: 2022
També en bici: No pas
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Sí, la cara Nord del Pirineu és un festival. I entre els festivals de festivals, el gran circ: el Circ de Gavarnia, en territori occità, una paret vertical descomunal carregada de salts d’aigua per tot arreu, inclosa la ‘gran cascada’ de Gavarnia, la més alta d’Europa.
Us heu preguntat mai què hi ha darrere del Mont Perdut, a l’Aragó? Doncs un gran circ de centenars de metres de desnivell, el circ de Gavarnia, el nostre objectiu. En línia recta, ho tenim a tocar… però clar, entremig hi ha una muntanya com una casa, un obstacle infranquejable per a la majoria.
Per tant, cal fer una mica, mica de volta. Però que consti que s’ho val:
Per arribar-hi cal passar fronteres. Això vol dir deixar el país, Catalunya, i arribar-se fins a Occitània, perquè el circ de Gavarnia el visitarem des del vessant Nord, que és l’opció fàcil.
Cal anar en cotxe fins al poble de Gavarnia (els francesos ho tradueixen com a Gavarnie) per l’única opció possible: la carretera de Gavarnia, la famosa D-921 que podem agafar venint de Lurdes, per exemple.
No cal dir que una bona solució, com sempre, és mostrar-vos una referència de Google Maps. Ja se sap, internet fa miracles:
Punt de sortida de la ruta a Google Maps.
Un cop al poble de Gavarnia, cal deixar tant sí com no el carruatge en alguns dels pàrquings habilitats. N’hi ha molts i es distribueixen per tot el nucli urbà.
A tot arreu fan pagar el mateix: una bonica tarifa única de 5 Euros per dia (estem, recordem-ho dins d’un gran parc natural).
El circ és una destinació molt coneguda i concorreguda, de manera que tot ja està organitzat i arranjat per canalitzar el públic cap a la pista d’aproximació. Els primers 500 metres de recorregut són, literalment, un parc temàtic: pista asfaltada amb botigues de souvenirs, formatgeries, restaurants, bars, hotels, càmpings…
Això sí, només de començar, a la primera de canvi: patapam, davant nostre, de fons, imponent, el nostre objectiu: el gran circ:
FINS AL CIRC
L’encaminament cap al circ ja és un circ de tres pistes. És un circ el sentit que no comencem per un sender, corriol o caminet, sinó per un carrer, una carretera, una pista asfaltada i molt concorreguda que va resseguint el torrent (gave) de Gavarnia.
L’asfalt i les botigues s’acaben passat mig quilòmetre, però el camí continua sent igual d’ample i planer (prou ample perquè hi puguin passar els vehicles que proveeixen l’hostal del circ). A mesura que deixem el poble, les cases van desapareixent, tot i que ben avançat el trajecte encara trobem alguna residència rural.
A poc a poc, però, ens anem acostant a l’objectiu. Aquí unes estampes d’aquest tram d’aproximació:
Aquest primer tram d’aproximació és molt fàcil i convida a prendre imatges cada dos per tres. També trobem rètols de tota mena:
Alguns són exposicions fotogràfiques instal·lades al llarg del camí (sí, sí, el que llegiu).
Alguns són exposicions fotogràfiques instal·lades al llarg del camí (sí, sí, el que llegiu). D’altres són senyals advertint de les limitacions del parc (estan prohibits els gossos fins i tot lligats).
D’altres són senyals advertint de les limitacions del parc (estan prohibits els gossos fins i tot lligats). I també hi ha plafons aportant informacions curioses del lloc (alguns planells expliquen com a principis del s. XX ja van apostar per estabilitzar el terreny amb l’ajut de plantacions que fixessin la terra).
Al cap d’uns 3 quilòmetres, el camí deixa de ser planer i s’enfila una mica. Fem l’últim quilòmetre amb una mica de pujada (res de l’altre món) abans d’arribar al primer objectiu. Quan ja ens acostem a l’hotel, les estampes milloren:
Després de quatre revolts per la mateixa pista (descobrireu que també hi ha opcions d’avançar per senders, com feia un grup de caminaires euskalduns) arribem al primer objectiu: l’hostal del circ, un petit establiment amb terrassa i servei de restaurant/hotel que serveix de camp base.
Per a una part dels caminaires, la ruta s’acaba aquí, amb una bona vista i una bona cerveseta…
… Però no és el cas del motivat equip del CAT de Setmana, que en vol més. Ara comença la segona part: la ruta circular pel circ fins al peu de la ‘gran cascada’.
PEL CIRC
A partir de l’esplanada de l’hotel (tenim restaurant a l’esquerra i paradeta amb bar i gelats a la dreta), el camí deixa de ser una pista ampla. A partir d’aquí ja no hi ha de passar cap carruatge (els veiem aparcats rere l’hotel: 4×4 i altres vehicles de rodes grosses i xassís alçat).
Ara ja només continuen endavant intrèpids caminaires. El sender és més estret però sobradament fressat, i descobrim que de seguida es bifurca:
La bifurcació ens obliga a triar el sentit de la ruta circular: per l’esquerra anem directes fins al peu de la ‘gran cascada’, sempre amb el torrent a la nostra dreta; i si agafem el camí de la dreta, baixem fins a un pont, travessem el riu, i anem a buscar el circ pel flanc dret, amb el torrent a la nostra esquerra.
Per on anem?
En realitat tant li fot, perquè al final, els dos camins es troben. Decidim, doncs, fer com la majoria i agafar el camí de l’esquerra: directes a la cascada.
Entrar en els dominis del circ permet fer-nos la idea de les seves satàniques dimensions:
Per cert, al matí la posició del sol no ens ajuda massa a gaudir de l’espectacle. No per a res eh? Simplement perquè l’astre rei ens ve de cara i la visió de la paret, amb les seves plaques de gel i els seus salts d’aigua repartits per tot el circ, queden un punt difuminats.
Per combatre això hi ha dues opcions: esperar que un núvol tapi el sol (cosa que ens passa! ) o que el dia vagi tombant i els angles i les ombres es modifiquin (cosa que també deixem que passi ).
A poc a poc ens anem acostant a la cascada per un camí rocallós força assumible. A mesura que ens acostem a la paret, en descobrim més detalls.
Quants regalims d’aigua hi compteu a la foto inferior?
El trajecte fins al peu de la ‘gran cascada’ és d’un quilòmetre i mig. El camí es va tornant més costerut a mesura que ens hi acostem, i en bona part el fem seguint un traçat força recte, sempre en sentit Sud.
Els últims metres, però, el traçat fa un gir a l’esquerra i la cosa es complica una mica: s’enfila més fort i el terra que trepitgem és de tartera, de pedra menuda, d’aquelles que patina a cada passa que fem. (Com la que hi ha, o hi havia, al Pedraforca).
Pujar-hi demana un esforç suplementari procurant no anar per terra (com li passa a força gent), però un cop a lloc… Efectivament, és una ‘gran cascada’!
Des d’aquest indret privilegiat perdem la perspectiva del que tenim al damunt (una paret que en alguns punts supera els mil metres) però en guanyem una altra: la perspectiva d’un circ de 6.000 metres de longitud que tenim al davant:
Fets els selfies pertinents, sempre trampejant de no fer sortir ningú més a la foto (objectiu quimèric quan a l’indret hi ha dotzenes de rostres pàl·lids) comencem el descens.
Abans, però, fem una ullada (i les que encara vindran!) al que tenim davant nostre (parets impressionants) i també a sota: un formigueig de gent i una panoràmica de la vall amb l’hostal al fons:
El principi de la baixada el fem amb molta cura: hi ha pendent, hi ha grava, i hi ha números per acabar ressolant.
Un bon descens de costat o bé clavant els talons ens ajuda a baixar sense rodolar… fins que de seguida, un cop mig superat el tram crític, agafem un caminet a l’esquerra per acabar de vorejar el circ per l’altra banda del torrent.
El descens per aquesta banda és plàcid i còmode. Ho fem entre els còdols de la llera maltractada del torrent i amables trossos de pastures degudament acompanyats d’ovelles.
Són animals que estan molt, molt, molt acostumats a la presència humana. Tant, que no els fa res demanar als visitants que comparteixin amb ells el tiberi del pícnic.
Tot seguit, unes estampes del camí de baixada, algunes amb bestiar inclòs:
El camí de baixada ens connecta, després de creuar un pont, novament amb la bifurcació del principi, a tocar de l’hostal. A partir d’aquí, ens queden tres opcions:
Tornar a pujar fins a la ‘gran cascada’.
Prendre un bonic refrigeri al bar de l’hostal.
Tornar cap al poble.
El prestigiós equip del CAT de Setmana fa una barreja entre l’opció 2 i 3. Ho fem de tarda, amb el sol il·luminant el circ per la paret de Ponent. I sí, descobrim que les estampes de tornada són millors que les d’anada.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Per acabar, què seria de CAT de Setmana si no acabéssim amb uns estimulats enllaços d’interès?
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Per cert, ets la visita número: 709
Els vostres comentaris:
