Àmbit: 
Ruta d’
Recorregut: 11,8 km (anar i tornar)
Ruta NO circular 
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ La sortida la fem des d’Isil. Deixeu el carruatge a la plaça de l’Església, que és la plaça que hi ha al davant de… l’església 😹! Un cop aparcats, ja podem anar a buscar el camí de sortida.
N’hi ha prou en travessar la carretera i enfilar el carrer de la Molina, que està gairebé al davant del pont (una mica més amunt, a l’esquerra).
Com comprovareu empíricament, Isil és un poble de muntanya i alguns dels seus carrers pugen fort, com el que ens toca agafar. És un primer avís per a navegants, o millor dit, per a caminants, així per anar marcant terreny…
Al capdamunt del carrer de la Molina comença el camí. Quan el prestigiós equip del CAT de Setmana va fer aquesta ruta, l’estiu del 2014, un abeurador-cartell ja ens indicava que, com a mínim, al minut 1 encara no ens havíem perdut:
La ruta la podríem dividir en tres fases, un primer tram hard, un de segon més soft però una mica perdedor, i un tercer tram cool, que seria el guai, el de “la victòria”.
Aquí teniu els tres trams plasmats en un elegant mapa vintage:
PRIMER TRAM: SENSE PIETAT
El primer tram (vermell en el mapa vintage) és “durillo”: veureu que el caminet va a buscar el riuet d’Airoto i de seguida ens hi posem en paral·lel. A partir d’aquí, anem perfilant la seva vall cap amunt, per bé que sovint el riuet el tindrem una mica allunyat (molts cops el sentim i prou).
Aquí el camí no té pèrdua, el fem voltats de vegetació i amb un pendent notable. Passem per unes bordes, pel costat dels Prats d’Airoto, i a mesura que ens anem enfilant veiem com Isil es va fent petit mentre van despuntant les muntanyes més altes, tant davant com darrere nostre.
Si a mitja pujada d’aquest primer tram hard mirem enrere, veiem això: (A baix de tot, al centre, representa que hi ha el poble d’Isil, d’on hem sortit).
Així anem fent durant uns tres quilòmetres ben bons, fins que, a poc a poc, deixem els arbres per arribar a un tram d’herbes altes, flors i… pedres. En aquest punt, ull que el camí se’ns desdibuixa una mica.
Cal estar atents a les fites, que més o menys ocultes, ens marquen com la pujada continua en paral·lel a la vall. Encara continuem per sobre del riuet, que aquí ja no és més que un llit de pedres.
Davant d’uns moments de dubte i de veure com la boira, a les 12 del migdia, lliscava literalment pels cims del davant (era la famosa ‘Gavatxa’?) decidim una cosa prou assenyada: menjar una mica. Tiberi que se’ns amenitza inesperadament per la presència sobtada (i llunyana, com sempre) d’un grup d’isards.
Un cop atipats, continuem la ruta, sempre amunt, fins que apareix el primer canvi important: arribem al top d’aquesta pujada eterna, i just a la nostra esquerra, uns metres més avall, hi trobem un petit llac: l’Estanyoleta d’Airoto. Es tracta del tercer i més petit dels tres estanys que connecta el rieret d’Airoto.
Per un moment, com que no coneixem prou la zona, dubtem de si ja hem arribat, però de seguida ens adonem que no, ni de broma. Per dos motius:
.Per començar, la imatge de l’estanyoleta no es correspon amb les fotografies que havíem vist de l’estany d’Airoto: l’estany que tenim al davant és molt més petit i és poc profund: dels que tenen més avançada la seva fase de desaparició.
.I per continuar, i mai millor dit, el camí continua amunt. O sigui, que fem unes boniques fotografies i continuem pujant. Deixem el llac a sota, a la nostra esquerra, i encalcem el camí, que continua amunt.
SEGON TRAM: DRECERA PER LA DRETA
A partir d’aquí, la ruta canvia: en lloc de resseguir com fins ara el curs del riuet d’Airoto, el camí ens fa un “gir tàctic”: segueix un altre traçat per la dreta, entre dues “serralades” amples, i fem una mica de drecera: (Tram de color blau en el nostre mapa-satèl·lit vintage de Google).
El traçat és menys pedregós, però també s’enfila amb ganes i encara és un punt difós. L’entorn està compost, bàsicament, d’herba baixa, matolls i pi negre.
La muntanya que ens queda a la dreta és el serrat de Qüenca. Per tot arreu se’ns dibuixen pics pedregosos i encara veiem alguna clapa de neu tossuda que ens recorda que ja estem per sobre dels dos mil metres d’alçada. Aquest tram blau fa uns 800 metres ben bons.
🙈 ATENCIÓ, Apunt de brúixola:
En el nostre cas, superar aquest tram no és que fos gaire dur ni complicat, però el problema era un altre: com que no teníem clar si anàvem bé, i com que ja portàvem unes horetes de matada, només de pensar que l’havíem cagat i que hauríem de recular fins ves a saber on, ens provocava cert “mal rotllo”… però bé, en tot cas, si seguiu llegint, descobrireu que no fou així…
🙈 ATENCIÓ, Apunt de brúixola:
En el nostre cas, superar aquest tram no és que fos gaire dur ni complicat, però el problema era un altre: com que no teníem clar si anàvem bé, i com que ja portàvem unes horetes de matada, només de pensar que l’havíem cagat i que hauríem de recular fins ves a saber on, ens provocava cert “mal rotllo”… però bé, en tot cas, si seguiu llegint, descobrireu que no fou així…
TERCER TRAM: BAIXADA I VICTÒRIA!!
Superada aquesta pujada arribem a una zona més planera, amb molleres, i petites basses d’aigua, com es mostra a la fotografia de sobre. Aquí assolim el punt més alt de la ruta, per sobre dels 2.200 metres d’altitud.
Al davant, a la nostra dreta, ens queda el pic de Qüenca, de 2.639 metres, però nosaltres no anirem cap aquest cim, sinó tot al contrari, seguirem el camí, que ens marca un gir cap a l’esquerra i comença a baixar. (Tram de color taronja al nostre mapa-satèl·lit vintage).
I ara sí!!! De lluny ja se’ns dibuixa, per fi, el petit refugi d’Airoto: un petit píxel de color taronja en el mapa-satèl·lit vintage de Google, però una gran estampa taronja per a la fatigada comunitat del CAT de Setmana!! No anàvem errats!!
EL REFUGI I EL LLAC
Arribar fins al refugi és anar baixant sense problemes, i un cop hi som, les opcions són múltiples:
Fer el tafaner (dins del refugi hi havia alguns queviures d’aquells que no es fan malbé de forma immediata: Nocilla, sal, oli…).
Baixar fins a l’estany petit d’Airoto, que està uns pocs metres per sota del refugi.
Gaudir de les estampes de la “peça grossa”: l’estany d’Airoto, que està també a pocs metres, però per sobre del refugi.
El fatigat equip del CAT de Setmana ho té clar: decidim dinar a la vora la peça grossa. L’estany d’Airoto (2.200 metres) és un dels més grans del Pirineu. Fa uns 700 metres de llarg per uns 370 d’ample. No cal dir que l’estampa s’ho val:
Després de gaudir del paisatge, la calma, la soledat, i de preguntar-nos si per aquí hi circula algun dels ossos que ronden per la Vall d’Aran (els animals i la muntanya no hi entenen de fronteres humanes) decidim tornar.
La ruta de baixada no té secrets: es tracta de refer el camí i esperar que els bessons ens aguantin la baixada.
Una alternativa és tornar pels estanys del Rosari i acabar a Àrreu, però això ja és un suplement amb matada extra que podeu consultar en un dels enllaços de Wikiloc del principi, el de l’andreu balius.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Un cop arribats a Isil, i després de tancar una proposta de CAT de Setmana de 7 hores en què només ens hem creuat una persona i prou – una noia alemanya que baixava del refugi – gaudim del premi final: dues aclamades llaunes d’Aquarius consecutives engolides desesperadament i desbocada, amb fruïció, joia i delit, a la terrassa del bar La Tona, just davant de l’església de la Immaculada d’Isil.
Per acabar, com sempre, uns quants enllaços d’interès:
Enllaç a la pàgina d’Isil de la Viquipèdia
Enllaç a la pàgina de l’estany d’Airoto de la Viquipèdia
Enllaç a la casa de l’Ós Bru dels Pirineus, a Isil
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Felicitats! Ets la visita numero: 1451
Els vostres comentaris:
😸 24-07-2022 – Anònim
Espectacular!
😺 12-12-2020 – Marbe Loren
Feta. Dura però és veritat que val la pena. Si pogués hi tornaria. Felicitats pel bloc
😸 24-11-2020 – MMP
Airoto ❤❤
