Àmbit: 
Recorregut: 3,7 km (anar i tornar)
Temps: 
Desnivell: 161 metres 
Ruta mig circular 
Data: 2017, 2022
També en bici: Sí
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Ah, alerta! Tenim l’opció de fer quatre passes i en mitja horeta de pagès plantar-nos davant d’un mirador d’alta muntanya.
Pinta bé, oi?
Doncs això és el que fem en aquest generós CAT de Setmana fins al mirador de Corbiu, en un dels extrems de les pistes d’esquí de l’estació de Tavascan, sobre el refugi de la Pleta del Prat. A gairebé 1.900 metres d’alçada:
Les panoràmiques del lloc són extenses i majestuoses: la Vall de Cardós mirant cap al Sud, la presa de Graus als peus, les bordes de Noarre i tota la seva vall amb el salt de Flamisella, la vall del port de Tavascan, cims, salts d’aigua, boscos, serralades… no hi falta de res (si de cas, hi sobra la boira, això sí).
Aquí una ràpida escombrada de l’indret:
La caminada és assequible per a la majoria dels públics. Com que el mirador es troba en un extrem de muntanya per on hi baixa una pista d’esquí, el cert és que s’hi pot arribar combinant trams de corriol emboscat amb amples pistes d’esquí de l’estació.
La barreja, com sempre, al gust del consumidor.
De fet, el prestigiós equip del CAT de Setmana ha posat una forquilla de durada de la sortida d’entre una i dues hores comptant que dalt del mirador ens hi estarem una bona estona. Si no esteu per floritures visuals i aneu per feina, amb una hora aneu i torneu.
De fet, el més llarg no és la caminada sinó arribar fins al punt de sortida, l’estació d’esquí de Tavascan o refugi de la Pleta del Prat. És clar que tot és relatiu, si sou veïns de Lladorre, per exemple, ho teniu ben a prop.
En tot cas, per arribar-hi, només cal agafar la famosa carretera que vertebra la Vall de Cardós des de Llavorsí (L-504) i un cop passat Tavascan, seguir la pista asfaltada que s’enfila a mà esquerra, el camí de Graus, que ens portarà fins a l’estació d’esquí. No té pèrdua.
Punt de sortida a Google Maps: el pàrquing de l'estació d'esquí de Tavascan
Un cop aparcats, només cal fer una cosa: comprovar que no hi ha massa boira, tancar el carruatge, inspirar fort, recordar que cal respectar la muntanya sempre, i finalment, dirigir-nos cap a ‘edifici’ de l’estació. A l’estiu sol estar tancat, però els generosos rètols informatius de l’entorn ho posen fàcil.
I, per cert, si hi aneu al juny, veureu amb delit que les muntanyes del damunt agafen el groc del Bàlec florit:
PUJADA PEL CORRIOL
L’estació d’Alta Muntanya Tavascan-Pleta del Prat és una petita i acollidora estació d’esquí de fons que compta amb 7 pistes. Un cop som a lloc, per situar-nos hem de baixar fins al punt de confluència de les pistes i començar a caminar.
Ara bé, les opcions de caminada, amb tants camins i pistes, són múltiples. Cap on tirem?
Podríem resseguir els remuntadors i pujar fins a l’estany de Mascarida, però la nostra opció és més conservadora: ens limitarem a agafar una de les pistes que surt del davant de l’edifici. Els senyals ho posen fàcil.
Quan portem uns cent metres de pista ens toca escollir: o bé continuem xino-xano per la mateixa pista, o bé tirem uns metres més amunt per encalçar un corriol a mà esquerra que s’endinsa pel bosc. Les dues opcions s’aniran retrobant, per bé que la pista fa més volta i ziga-zagues, i el corriol puja més dret i va per feina.
Què hem de fer…😼?
Com sempre, tant li fot perquè tot porta al mateix lloc. Però l’elecció és clara i diàfana: com que hi ha ganes d’arribar, per pujar escollim la via directa i agafem el corriol.
El camí transcorre entre avets, bedolls i pi negre, i a mesura que anem guanyant alçada ens anem retrobant amb la pista. De fet, ens apareix en tres ocasions. El primer cop només l’hem de creuar, i els altres dos la resseguim uns pocs metres.
I tal com mostra la foto superior, sempre anem ajudats d’amables rètols que ens indiquen el temps de ruta segons si anem per pista o corriol. En tot cas, a mesura que guanyem alçada les panoràmiques de la nostra esquerra es van tornant imponents.
Aquí unes estampes del camí i des del camí: hi distingiu les bordes de Noarre entre els avets?
Quan fem el darrer tram de pista i enllacem amb l’últim tros de camí, ja podem dir que ho tenim a tocar: només ens quedarà pujar els últims 200 metres i arribarem, ara sí, al nostre destí. El bosc dona pas a una lluminosa clariana situada en un extrem de muntanya, coincidint amb un altre tram de pista.
I allà, solemne i solitari, elevat sobre un petit marge a la nostra dreta, s’hi alça el mirador de Corbiu: un rètol informatiu, un banc solitari, i un bon paisatge. Què més es pot demanar?
ATENCIÓ: APUNT GLACIAL
Diuen les cròniques d’antics rètols informatius que la vall que ens mostra el mirador de Corbiu havia estat una gran glacera. Una capa de gel mastodòntica de centenars de metres de gruix, que durant la darrera glaciació va forjar l’actual forma d’aquestes muntanyes.
En el punt on som ara, fa 40.000 anys, el gel tenia un gruix d’uns 500 metres. O sigui, que anava des de baix, al pantà, fins on som nosaltres! On ara hi ha Tavascan, tenien damunt seu uns 700 metres de glacera. A Esterri, uns 500; i a Llavorsí, uns 300.
La glacera, que es nodria de les llengües de les valls de la Vall Ferrera, Cardós, i sobretot la vall d’Àneu amb la conca de la Noguera Pallaresa, era llarguíssima i arribava gairebé fins a Sort.
Evidentment, en aquells anys tot el Pirineu era inhabitable. Amb prou feines hi sobrevivia la vegetació i la temperatura mitjana de la terra era d’uns 8 o 9 graus inferior a l’actual.
Milers d’anys després, el gel donaria pas a l’aigua, i amb l’aigua, la verdor que envolta les bordes de Graus, de Quanca o de Noarre, indrets d’estampa idíl·lica que tenim als nostres peus, i que costa d’imaginar sota tones i tones de gel, ara fa milers d’anys… Però així fou.
Si en voleu saber més, teniu més informació en aquest arxiu PDF editat per la Generalitat i el Parc Natural de l’Alt Pirineu.
I així ens ho podem imaginar des d’aquest punt privilegiat.
Per cert, ja que hi som, des del Mirador de Corbiu s’albiren feréstecs indrets que podeu trepitjar i descobrir amb el gran CAT de Setmana fins a les bordes de Noarre, o el venerat CAT de Setmana fins a l’estany i port de Tavascan.
BAIXADA PER LA PISTA
Un cop tenim les pupil·les oculars extasiades i hem petat la xerrada amb algun altre rostre pàl·lid (en una de les visites, el prestigiós equip del CAT de Setmana vam departir sanes impressions amb un grup d’euskalduns) arriba l’hora de tornar.
Per on tornem? 
Una opció és refer el camí, però com que ens agrada variar i no tenim pressa, decidim fer la baixada seguint la pista d’esquí.
El descens per pista té zero riscs de pèrdua, però a diferència del corriol, fa una mica més de volta i la tornada s’allarga uns 600 metres més. O dit d’una altra manera: si anem pel camí fem un quilòmetre i mig de pagès, i si anem per la pista, en fem uns dos, també de pagès.
En tot cas, de seguida som a baix, a punt per saludar els cavalls que a l’estiu pasturen per l’estació.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Com sempre, acabarem amb uns estimulants enllaços d’interès:
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Per cert, ets la visita número: 1963
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
Cap comentari per ara
