Àmbit: 
Ruta d’
Recorregut: 6,8 km
Temps: 
Desnivell: 201 metres 
Ruta NO circular
Data: 2026
També en bici: No
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Aquest CAT de Setmana és altament pirinenc i altament familiar… i altament caní. Una anada i tornada pel mateix camí, majoritàriament entre ferms avets, i en bona part pel costat del riu de la Bonaigua.
Poc desnivell, ombres gairebé tota l’estona, i un camí marcat i còmode excepte en algun tram on cal creuar alguna petita tartera. Res greu.
Les mestresses aquí són la molsa, l’aigua, les falgueres, els bedolls, els avellaners, les gerderes… I sempre amb el permís de les coníferes!
La recompensa és la pau que et dona l’entorn que et vas trobant al llarg del trajecte, que acaba amb una traca final: la cascada de Gerber, coneguda també com el Salt de Comials.
De prop, es veu així:
I de lluny, molta gent el té vist de quan puja en cotxe cap al port de la Bonaigua des de València d’Aneu. És el salt que ens queda a mà esquerra de la C-28, abans de començar els revolts del coll.
Segur que el teniu vist, sobretot els que viviu a la vall:
Detall a tenir en compte: el camí fins a la cascada es pot agafar en mes d’un punt, ja ho veureu. Però per fer-ho digne, l’intrèpid equip del CAT de Setmana comencem la caminada al refugi del Gerdar.
I com hi arribem?
I com hi arribem? Molt fàcil: si venim del Sud, anem a buscar la Vall d’Aneu i enfilem la C-28, la carretera que puja fins al coll de la Bonaigua per arribar a la Vall d’Aran.
Quan ens encardinem amb la vall de la Bonaigua, veureu que a mà esquerra hi ha un trencant que es perd per un bosc d’avets, és la carretera del Gerdar. Fem quatre revolts i ens apareixerà el refugi, amb les seves taules, el seu bar-restaurant, i el seu aparcament, sovint ple com un ou.
Però com sempre, res millor que l’amic de Google Maps per tenir clar on comencem a caminar:
Punt de sortida a Google Maps: refugi del Gerdar
Un cop tenim el carruatge a lloc i hem encarregat el dinar al Refugi del Gerdar, confirmem que al costat mateix de les taules de fora comença la sortida.
No costa gens trobar-lo perquè hi ha una gran acumulació de rètols. Un dels més grans és el que han posat els responsbles del Parc Nacional d’Aiguestortes i estany de Sant Maurici: indica què es pot fer i què no es pot fer:
No cal dir que es respecten totes les indicacions excepte una, que la gran majoria d’implicats es passen pel forro de l’angonal del seu tekel o gos salsitxa: la que demana que els gossos vagin lligats. Segons un recompte poc rigorós però prou indicatiu efectuat un dia d’agost pel prestigiós equip del CAT de Setmana, un 75% el duien deslligat.
Aquest fenomen va a més, amb el risc que comporta per al bestiar i altres espècies, o fins i tot per a altres caminaires. El queixalat equip del CAT de Setmana en dona fe.
DEL REFUGI AL BOSC DELS MINAIRONS
El primer tram ja és impactant: el camí avança sota un bosc d’avets entormes, ombres, troncs immensos, humus, pedres carregades de molsa, humitat, algun llimac negre… i un camí fàcil de seguir perquè està ben marcat i perquè anem trobant pals amb les puntes de color groc que ens indiquen la ruta.
Aquí unes estampes del primer tram:
Creuarem un rierol per una palanca de fusta i al cap d’un quilòmetre farem un tram diferent: deixem els arbres, creuem la mini-carretera, i fem una mica de pujada per un petit prat de pastures.
Està bé perquè fas un canvi d’escenari, i com que no tens els arbres que et tapen el cel, pots veure les parets de les serralades que et vigilen:
Passat el prat, tornem als avets: el camí baixa i torna a connectar amb la carretera, al costat del riu. Veureu que hi ha rostres pàl·lids que es marquen aquest indret com a punt de sortida (fan una variant més curta).
I aquí també comença un dels trams més bonics d’aquest CAT de Setmana perquè continuem caminant sota bosc, el camí és ample, és ombrívol, és planer i avancem pel costat del riu de la Bonaigua. És un bon lloc per fer un mos: pots buscar una raconada entre el riu i el camí, i gaudir del sorollet sedant de l’aigua.
Aqui unes amables estampes d’aquesta part de la ruta:
I aquí, atenció que ens apareix un cartell molt especial: és un rètol per als més petits que ens alerta de la presencia d’uns éssers màgics: els minairons:
Què eren els minairons?
UI, MINAIRONS!
Els minairons eren uns follets de llegenda, molt, molt petits que vivien sota terra. Eren bons o dolents? Depèn. Els minairons tenien (o tenen) una virtut: no paren quiets. No saben estar-se sense fer res.
Si els dones feina, t’ajuden a fer-la. Eren bons. Però si no els tens ocupats, s’emprenyen i et fan la vida impossible.
Pagesos, llenyataires, o gent que treballava al bosc els anaven a buscar perquè els ajudessin. Quan els trobaven, els posaven dins d’una capseta -una capsa petita com una de mistos per entendre’ns -o fins i tot a l’esquerda del mànec de la falç. I un cop guardats, se’ls enduien allà on tenien la feina: moure pedres d’una tartera, desviar el curs del riu, dallar un camp amb l’herba massa alta… Si havien de forjar ferro també t’ho feien.
«Posi un grapat de minairons a la seva vida!»
Ara bé, si no els encarregaves prou feina i es quedaven ociosos, com que no podien estar quiets, es dedicaven a «putejar-te». I ho feien en diferents graus: des de desfer la feina que t’havien fet, fins a pegar-te, o fins i tot, en els casos més greus, si no reaccionaves, et podien acabar pelant.
Solució: encarregar-los una feina impossible, una tasca eterna. Per exemple: «veieu aquell prat? Doncs apa, aneu a comptar quants brots d’herba hi creixen». O bé: «aneu a recollir aigua del riu amb aquest colador»…
Per tant, quan entreu en aquest tram de bosc, porteu una bona llista de tasques eternes, i que sigui llarga!
DEL BOSC DELS MINAIRONS AL SALT DE COMIALS
Superat el tram dels minairons, que inclou algunes palanques de fusta per superar nous torrents i més rieres, anem enfilant cap a la traca final: deixarem els avets, començarem a trobar alguns bedolls, i anirem guanyant alçada.
I aqui creuarem una petita tartera,. És molt poca cosa, però contrasta amb la comoditat que hem tingut fins ara. En aquest punt, veurem davant nostre, més amunt, la carretera de la Bonaigua i les seves ziga-zagues.
Passada la mini-mini-mini-tartera, recta finalíssima: enfilarem de dret cap a la cascada. Tocarà pujar una mica i passar per diverses palanques de fusta per no acabar amb els peus molls.
I ja hi serem: dues ziga-zagues més i connectarem amb un dels camins que també portena a la cascada: el que fan els que deixen el cotxe a tocar del salt, a la mateixa carretera de la Bonaigua.
També trobem unes escales que pugen dretes fins a una plataforma que ens permet gaudir del salt d’aigua. (Avis a navegants: en dies de gran afluència humana i canina cal agafar torn).
El Salt de Comials (o cascada de Gerber):
Segons la majoria de fonts (i mai millor dit) el barranc per on baixa l’aigua salva uns 100 metres de desnivell, tot i que el detallista equip del CAT de Setmana gosaria dir que fa força menys, si més no la part que podem veure.
Com el seu nom indica, recull l’aigua que baixa del circ de Gerber, d’origen glacial, on hi ha el també mític estany de Gerber. Molt recomanable de visitar tot i que també és un lloc massificat.
L’aigua que cau pel salt acaba al riu de la Bonaigua. El que hem tingut tota l’estona al nostre costat.
I què passa quan un lloc té moltes visites? Doncs que sol estar més arranjat.
Al peu de la cascada, per exemple, ens hi esperen amables rètols explicant d’on ve l’aigua i com es va formar geològicament tot plegat.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
La tornada la farem pel mateix lloc. Només cal tenir en compte una cosa: asegurar que tenim feina per encarregar als minairons.
Com sempre, ho rematem amb uns impagables enllaços d’interès:
BON CAT de SETMANA!
Gerard López i Fageda
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
Cap comentari per ara
