Àmbit: 
Ruta d’
Recorregut: 6,1 km (anar i tornar)
Temps: 
Desnivell: 56 metres 
Ruta No circular 
Data: 2024, 2025, 2026
També en bici: Sí
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ No és del tot veritat. No sempre els rius d’alta muntanya són cursos d’aigua desfermada entre còdols fuetejats per un cabal impetuós. A la Guingueta d’Àneu, a la cua del petit pantà de la Torrassa, les ansioses aigües de la Noguera Pallaresa es prenen un petit respir…
… I els rostres pàl·lids que visiten aquest indret de pau i frescor també…
… I aquí s’hi suma l’incombustible equip del CAT de Setmana, que s’hi apunta amb una alegre caminada per la pista planera que voreja la riba esquerra del riu i s’arriba fins al poble d’Escalarre.
Objectiu: l’església de Sant Martí:
La passejada (perquè estem parlant d’una estirada de cames per a tots els públics) inclou estampes refrescants de H₂O, vestigis de la postguerra civil, miradors de fauna, aiguamolls amb raconades inundables, patrimoni històric, i belles panoràmiques de la vall d’Àneu.
No està gens malament, oi?
Doncs ja hi podem ser!
Per començar, cal fixar el punt de sortida, que el situem a la Guingueta d’Àneu, a la famosa carretera C-13. Si veniu de Tarragona o Mataró, cal pujar fins a Tremp, Sort, Llavorsí, i continuar amunt per la vall d’Àneu en direcció a la Vall d’Aran.
La Guingueta ens apareix després del trencant d’Espot, just quan arribem al pantà de la Torrassa:
Punt de sortida a Google Maps: la Guingueta d'Àneu
Un cop al poble, n’hi ha prou amb deixar el carruatge en algun dels aparcaments de la mateixa carretera (que és l’avinguda de les Vall d’Àneu) o bé en algun dels pàrquings habilitats. I si aneu en autobús, sapigueu que l’heu clavada: la parada està just al punt de sortida.
Un cop a lloc, cal anar a buscar el carrer de Dorve, que surt de la mateixa carretera i baixa fins al Pont de Poldo. L’indret és de molt fàcil trobar, ja ho veureu.
La Guingueta és un nucli petitó, sap on hi ha la bona confitura…
CATS de Setmana vinculats
DEL PONT DE POLDO AL NIU DE METRALLADORA N. 12
El petit carrer de Dorve ens porta de dret al pont. Abans de creuar-lo, múltiples rètols ens expliquen on som, què podem fer, i què ens hi trobarem: podem executar una ruta circular, tirar amunt fins a Escalarre, tornar pel pont de Badia que tenim aigües avall, resseguir l’embassament fins a la presa de la Torrassa…
Les opcions són múltiples, però el nostre objectiu és clar: travessar el pont i tirar cap a l’esquerra, aigües amunt per la riba esquerra de la Noguera Pallaresa.
Les aigües que tenim sota el pont són manses, alentides per la presa de la Torrassa. I així se’ns mostraran durant el quilòmetre i mig que ens acompanyen pel costat del camí.
APUNT ALTERNATIU: MINI RUTA DE PONTS FINS A LA PRESA
Si només voleu fer un tastet de mitja hora o menys, sempre podeu fer una circular (en aquest cas quadrangular) fins al pont de Badia.
És un vist i no vist, de passejada planera tot vorejant un petit tram d’embassament, que us obsequiarà amb estampes com aquestes:
I si en voleu més, sempre podeu continuar avall i arribar-vos fins a la presa vorejant l’embassament per la riba esquerra.
La presa, del 1955, fa 20 metres i mig d’alçada. És mitja hora baixar i mitja hora tornar. Un cop a lloc, les estampes també s’ho valen:
Exposades les opcions de ruta aigües avall, tornem de nou al pont de Poldo. Només de començar, un cop creuat el pont, comprovareu que a la seva riba esquerra ja ens hi espera un primer vestigi bèl·lic: el Búnquer de la Guingueta.
Hi fem una inspecció ocular, pel davant i pel darrere, i comencem a tirar aigües amunt. La pista és ampla, planera, sedant, agradable…
Comença la passejada!
Com segurament sabreu els àvids seguidors del CAT de Setmana, la Mollera d’Escalarre i el conjunt de l’embassament de la Torrassa permeten fer un munt d’activitats: pescar, navegar en canoes, observar ocells, gaudir de les àrees de pícnic entre el camí i la riba… Cada cosa dins del seu espai delimitat.
Per això no se’ns fa estrany creuar-nos amb alguna intrèpida pescadora, saludar famílies que esmorzen prop de l’aigua, contemplar un grup d’ànecs entre els canyissars, o enfilar-nos en algun dels aguaits que trobem repartits pel perímetre de la mollera.
Heus aquí algunes estampes d’aquest primer tram, que és també el camí habitual dels qui viuen i treballen en aquest racó de país. I és que no tots són rostres pàl·lids fent el turista 
!
Quina estampa us agrada més?
Aquest primer tram s’acaba quan el camí es comença a separar de la mollera i dels seus maresmes d’aigua dolça, just quan arribem al niu de metralladores núm. 12.
El niu ens apareix al costat mateix de la pista, a tocar d’un reposat meandre del camí (i del riu). Es tracta d’un dels vestigis bèl·lics que amaga aquest idíl·lic racó de muntanya, que no sempre és ni ha estat tan idíl·lic.
Com en el cas anterior, es tracta d’un dels búnquers i nius de metralladores inútils construïts pel règim feixista espanyol dels anys 40 per repel·lir un eventual atac aliat des de França.
Era l’anomenada línia «P», un traçat de fortificacions defensives que mai van ser necessàries perquè, com és públic i notori, l’Europa sorgida de la Segona Guerra Mundial mai ens va voler alliberar del feixisme franquista.
Molts nius ja eren obsolets només de ser construïts, però malgrat la seva manifesta inutilitat, l’exèrcit espanyol els va mantenir durant dècades, fins als anys 80 del segle passat. Però ja se sap, de marcianades absurdes el món n’és ple.
Si en voleu algun altre detall, el trobareu a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. I també trobareu dades interessants a la web del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.
Passat aquest punt, ens reorientem cap a Escalarre. Abandonem la mollera i les seves estampes naturals…
… O no tan naturals?
ATENCIÓ: APUNT 'MOLLERIC':
Aquest racó d’aigües manses, aquesta calma… no és un punt sospitós? És natural la Mollera d’Escalarre? O és un bolet artificial, un accident hidrogràfic forçat per la presa de la Torrassa? Al cap i a la fi, tota aquesta part de canyissars i aiguamolls encalmats està situada a la cua de l’embassament…
No serà que la Mollera d’Escalarre, tan natural com sembla, en realitat és una conseqüència artificial per la intervenció de l’home…?
?
Doncs en veritat, ni sí ni no.
O dit d’una altra manera: molt abans de la presa, aquest tram de la Noguera Pallaresa ja era així, perquè aquesta part més planera ja existia i les aigües s’hi encalmaven, donant lloc a les molleres.
El que passa és que la construcció del dic, a mitjans del segle XX, va forçar un augment artificial del nivell de les aigües, i tota la part de la mollera (que es correspon, efectivament, a la cua de l’embassament) es va «sobredimensionar», modelant-se tal com la coneixem ara.
DEL NIU DE METRALLADORA N. 12 A SANT MARTÍ D'ESCALARRE
Passat el búnquer la pista comença a guanyar pendent i es va allunyant de l’aigua. Això sí, continua igual d’ampla i apta per a caminaires intrèpids, ciclistes voluntariosos, i conductors locals.
I manté igualment l’encant de les estampes del terrer:
Poc després del niu surt a mà esquerra un camí que, segons marquen les rutes oficials, permeten vorejar la mollera i tornar a la Guingueta per l’altra riba de la Noguera, però l’insubornable equip del CAT de Setmana es manté ferm, pel recte camí…
Pista amunt cap a Escalarre!
Continuem avançant xirois i alegres, pendents d’esquivar algun vailet que baixa pista avall, encegat amb la seva enfangada i soferta bicicleta acabada d’estrenar.
Alternem sembrats amb espais d’acampada reservats a grups escoltes i altres col·lectius xirucaires, i malgrat que guanyem poca alçada, de seguida podem contemplar un primer paisatge: Esterri d’Àneu amb la vall i el castell de València d’Àneu al damunt:
El camí continua el seu ascens (poca cosa, insistim) i de seguida creuem el barranc de Llavorre, que ens apareix ben eixut (el perspicaç equip del CAT de Setmana sospita que l’aigua ha sigut captada més amunt i repartida per alguns dels tubs que veiem pel camí. Però no en traiem l’aigua clara).
Passat el Barranc ja ens apareix el nostre noble objectiu: l’església de Sant Martí d’Escalarre.
El temple, que ens queda a la nostra esquerra, és l’avantsala del poble, Escalarre, topònim eternament associat al «Festival de la Vaca».
Heus aquí unes estampes:
Sant Martí es troba ben sola, a uns 150 metres del nucli urbà. És d‘origen romànic i datada al s. XIV, tot i que molt probablement ja existia molt abans.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
A partir d’aquí, les opcions són múltiples: girar cua, visitar el poble, acabar d’arribar a Esterri d’Àneu i tornar a la Guingueta per l’altra banda del riu…
Al gust del consumidor:
I com sempre, acabarem amb uns impagables enllaços d’interès:
BON CAT de SETMANA!
Gerard López i Fageda
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
Cap comentari per ara
