▶ Àmbit: Prepirineu
Recorregut: 14,2 quilòmetres
Recorregut: 14,2 quilòmetres Temps: 5-6 hores
Temps: 📶 Desnivell: 590 metres
Ruta circular
Ruta circular Data: 2019, 2020
Data: 2019, 2020 També en bici: Més o menys
També en bici: Més o menys CAT de Setmana amb Wikiloc:
CAT de Setmana amb Powered by Wikiloc
🎙 CAT de Setmana a la Ràdio
El temps que hi farà:
➔ Què veiem si ens enfilem per l’escala metàl·lica del que queda de la torre del castell de Milany? Doncs això:
Les vistes des del castell de Milany (1.529 metres) són molt àmplies: des del Montseny fins a bona part del Pirineu, Vidranès, Bisaura, Lluçanès, etc. Per alguna cosa aquest castell està bastit on aquest punt estratègic: per controlar-ho tot.
Però la gràcia d’aquesta sortida és que, més enllà de les estampes 16:9, tota l’excursió val la pena, tota.
L’anada la fem pujant fort fins a l’ermita de la Cau, i després seguim la carena de la Serra de Milany fins al castell entre boscos de faig, prats i panoràmiques constants. La tornada, la fem baixant pel vessant Sud, visitant les grans balmes de les Fleus i del Teixidor.
El punt de sortida es troba a Llaers, just a sota del ‘castell’ de Llaers o església de Sant Bartomeu, construcció elevada sobre una muntanya que domina tot aquest antic municipi i parròquia, ara depenent de Ripoll.
Un bon lloc per deixar el cotxe és a la intersecció entre el camí de Santa Maria de Besora i el camí que puja cap al castell i el Teixidor. Aquí una referència pràctica:
Mapa de Google amb les coordenades del punt de sortida:
Arribar fins al punt de sortida, sota Sant Bartomeu de Llaers, és força fàcil: Autovia C-17 fins a Sant Quirze de Besora, i tot seguit agafar la famosa BV-5227 cap a Vidrà i Santa Maria de Besora. Un cop a Santa Maria de Besora, quan ja gairebé hem creuat el poble, agafem un trencant a l’esquerra amb un amable indicador que ja ens indica el destí: Llaers (Ripoll per Llaers).
I ja està, només queda fer uns vuit quilòmetres per aquesta carretera de revolts (però encimentada, això sí) fins que arribem als peus del Castell de Llaers, el nostre punt de partida.
Per cert, Llaers amaga un petit racó carregat d’història i dramatisme: el panteó aixecat el 1879 en record d’una matança de la tercera guerra carlina: l’afusellament de gairebé 80 carrabiners de l’exèrcit liberal ordenat pel general carlí Francesc Savalls.
Els van executar a l’església de Sant Bartomeu de Llaers i els van enterrar en una fosa comuna, en uns bancals rere la muntanya.
La visita a Llaers no pot ignorar, “baix cap concepte” passar per aquest indret, que tenim ben a prop d’on deixem el cotxe. Al final d’aquest CAT de Setmana us en fem un BONUS TRACK que podeu consultar aquí. A part, també us donem més dades sobre les Balmes de Llaers i Milany clicant aquí.
DE LLAERS A LA CAU
El primer tram és el que més s’enfila perquè va a buscar la carena de la Serra de Milany i ho fa pel camí que puja fins a una petita ermita situada en una esplanada perduda: el petit santuari de la Cau.
Però no ens precipitem, primer de tot hem d’escollir quin camí agafem perquè el punt de sortida és un “hub” viari: tenim la carretera de Santa Maria de Besora (d’on venim), el caminet que surt cap al panteó, i el camí que puja cap al Teixidor i el castell de Llaers.
Agafem la tercera opció i tirem en direcció al castell i el Teixidor. Al cap de no res, tenim una bona estampa del mas de la Vila de Llaers, una casa pairal impressionant (està mencionada ja al s. XIV i el seu interior té una part senyorial). També és un lloc de llegendes, com la que expliquen al portal VallGesBisaura.com.
Quan ja portem mig quilòmetre escàs arribem a la casa de l’Hostal de Llaers, una masia més modesta que ens queda a la nostra esquerra. (No s’ha de confondre amb una altra casa amb nom similar: l’Hostal de la Serra).
En aquest punt, el camí ens ofereix múltiples opcions: continuar cap al castell (que vol dir fer un revolt de 180 graus), o bé tirar recte cap al Teixidor, o bé trencar a l’esquerra per la pista que surt del costat de la casa i baixa cap a Castellpalom i Vallfogona…
Quina opció agafem?
Doncs cap d’aquestes.
El que farem serà agafar el xamfrà: entre les pistes del Teixidor i Vallfogona en surt un caminet que de seguida es perd pel bosc. Aquest és el nostre. Quan us hi poseu, veureu que té marques grogues.
El camí va combinant trossos planers amb d’altres que s’enfilen més drets, alguns entre boixedes mig moribundes, i d’altres amb vista a les muntanyes de Llaers, com la que ens mostra la imatge superior.
Al cap d’un quilòmetre escàs de pujada, connectem amb la pista del camí de la Creu de Sant Bernabé. Quan hi arribem, trenquem a l’esquerra i pugem un tros per aquesta pista fins a una petita esplanada, a l’altura del Collet de la Solaneta.
Aquest tram ens ofereix també exquisides panoràmiques, com la que mostra la imatge superior, on es veuen les Balmes de la Toneta i els boscos de Puigsentrell.
El que queda de ruta fins a la primera parada, el petit santuari de la Cau, és un tram combinat de pista i trossos de camí més estret, sempre indicat per marques grogues i amb alguns trams que s’enfilen amb alegria.
Quan portem uns 3 quilòmetres i mig de pujada, arribem a la Cau, una construcció molt austera enmig d’un prat envoltat de bosc a 1.325 metres d’altitud. Qui s’esperi trobar-s’hi una bella esglesieta romànica de pedra cuqui amb la seva espadanya cuqui i el seu absis cuqui, que se’n vagi oblidant.
Dit això, malgrat que pugui semblar una cabana de pastor, la Cau no deixa de tenir el seu encant:
Algunes coses que ens Cau saber:
El Santuari de la Mare de Déu de la Cau es troba al principi de la carena de la Serra de Milany, que ens marca el segon tram de la ruta que ara començarem. Aquesta petita ermita té una primera nau que està oberta al públic, per bé que a dins no hi ha ben res més enllà d’unes bancades de pedra ideals per refugiar-s’hi en cas de pluja. Al final d’aquesta primera cambra hi ha una porta per accedir a la part reservada al culte que està tancada.
Des de fora es distingeixen les dues parts d’una ermita que es va aixecar al s. XVII, tot i que hi ha constància d’una construcció anterior en un indret proper d’abans del s. XV. Fins al s. XX s’hi havia fet un aplec per primavera, i era una església on les dones hi anaven a demanar un bon marit:
“Fadrina que va a la Cau, torna amb promès; i, als dos anys, ja n’hi pugen tres”.
ATENCIÓ: Apunt infernal: L’eruga del boix!
No descobrirem aquí els estralls que està provocant l’eruga/papallona del boix a les boixedes de mig país, però sí que en podem deixar constància.
Cal ressenyar amb resignació i consternació garratibada que aquesta ruta és una bona mostra de la destrossa que està causant aquesta papallona, sobretot tenint en compte que alguns trams transcorren entre boixos moribunds i fantasmagòrics.
Quan ens acostem a la Cau i anem guanyant alçada, comprovem com la plaga encara no hi ha arribat i els boixos mostren millor estat de revista, però més avall, en el primer tram més proper a Llaers, el panorama és desolador:
Les boixedes en bon estat són una delícia per al caminant, però ara, amb el pas d’aquesta eruga verda, semblen el passatge del terror: troncs ressecs sense cap fulla que, en el millor dels casos, mostren resiliència amb algun brot desesperat que es resisteix a perdre la batalla.
De fet, la plaga és tan bèstia que segons a quina època de l’any el camí es fa intransitable de tantes erugues com hi arriba a haver. A la primera quinzena d’agost de 2020, per exemple, una intrèpida expedició del CAT de Setmana va trobar-se tantes erugues penjades dels arbres que va haver d’abandonar l’ascens. No vàrem arribar ni a mig camí de la Cau perquè a cada passa que fèiem se’ns enganxaven per tot arreu: a la roba, a la gorra… Al final ens havíem d’obrir pas amb un pal, com si anéssim amb un matxet pel mig de la jungla.
El vídeo següent mostra papallones i erugues del boix per Rocabruna i Llaers respectivament. A tot arreu, les mestresses:
Un segon intent d’expedició, a principis d’octubre, va obtenir millors resultats perquè les erugues ja no hi eren: ja s’havien convertit en papallones blanques.
Diuen els biòlegs que la desaparició del boix no té per què ser dramàtica, ja que permetrà que altres espècies d’arbres puguin créixer millor, i que tot recupera el seu equilibri. A veure… en tot cas, consulteu el calendari de postes de l’eruga del boix (3 o 4 per any) per programar aquesta sortida, si més no, del primer tram.
Dit tot això, ara tampoc no voldríem desanimar ningú a fer aquesta ruta que és més que excel·lent (de fet això és un problema que passa a molts llocs). En bona part del trajecte, quan ja hem guanyat més alçada, el bosc ens presenta aquest aspecte millorat:
Al CAT de Setmana pel Forat Micó i el Salt del Molí de Salgueda també fem referència als estralls d’aquesta eruga, sobretot al voltant del mateix salt. Igual com al CAT de setmana AMB EL COTXE fins a Beget i Rocabruna. I si encara en vols saber més, clica aquí.
DE LA CAU A MILANY
Des de la Cau podríem fer marxa enrere i tornar cap a Llaers per un altre camí que surt de la part més baixa del prat. Però no, nosaltres ho fem al revés: anem a buscar el sender que surt a la part superior del prat cap al castell de Milany, un camí marcat en groc que surt al costat de la pista que va cap a la casa de Milany.
DE LA CAU A MILANY
Des de la Cau podríem fer marxa enrere i tornar cap a Llaers per un altre camí que surt de la part més baixa del prat. Però no, nosaltres ho fem al revés: anem a buscar el sender que surt a la part superior del prat cap al castell de Milany, un camí marcat en groc que surt al costat de la pista que va cap a la casa de Milany.
Aquest tram va seguint la carena pel Ras de la Cau i el Coll Pany, i el cert és que puja poc perquè la part principal de l’ascens ja la tenim feta. Al principi ens movem sota bosc, però al cap d’una estona ens apareixen balconades amb tota la panoràmica del Bisaura, inclosa la serralada de Queralts i el Morro del Quer.
Però no només de panoràmiques viu aquest tram La Cau-Milany. El trajecte està ple de fermes estampes: tant de paisatges com d’escenes pastorals. Aquí un carrusel de mostra: hi reconeixeu la Font de l’Obi?
Al cap d’uns 2 quilòmetres i mig de caminada amb pausa inclosa per atipar-nos de mores d’octubre (negres i encara un puntet vermelles, boníssimes), arribem al pla del Castell. Davant nostre ja tenim la mola de pedra del cim on s’enfila el castell de Milany, o millor dit, el que en queda.
El camí voreja el turó pel darrere i acabem de pujar-hi amb l’ajut d’algun ganxo de ferro falcat a la pedra. Cosa fàcil, no res que no ens trobem en altres castells. Les vistes des d’aquest punt estratègic, a cavall d’Osona i el Ripollès, entre Vidrà i Vallfogona, és espectacular. No te les acabes.
Això és Castro Melanno (2020 i 2017):
Això, la pujada amb l’escala metàl·lica fins al capdamunt de la torre de Milany:
I això, les vistes que ofereix la plataforma de la torre de Milany:
ATENCIÓ: Apunt medieval
A la tardor 2020 ens trobem un grup de persones fent tasques de neteja i restauració del castell. El prestigiós equip del CAT de Setmana hi coincideix a l’hora del dinar, mentre repassen qüestions diverses, com per exemple, la gentada excessiva que hi havia al Salt del Molí de Salgueda l’estiu 2020. Des de la torre es pot veure perfectament el recinte del castell: el que devia ser l’antiga església de Santa Pere de Milany, un forn… tot en estat ruïnós, això sí.
Milany ja apareixia documentat en textos del s. X (Castro Melanno) i en els seus orígens formava part del comtat de Besalú, tot i que en alguna ocasió havia estat donat en penyora als comtes de Barcelona per garantir el compliment de pactes entre Guillem II de Besalú i Ramon Berenguer I de Barcelona (s. XI). Amb la unificació dels comtats catalans aquestes disputes es van acabar, però en van venir d’altres. Més detalls? Els que mostren els cartells explicatius del castell mateix.
DE MILANY AL TEIXIDOR: BAUMES, BAUMES
La tornada cap a Llaers la farem pel vessant Sud, per un camí que baixa fins a la pista del Teixidor i que passa per les balmes de les Fleus i del Teixidor. D’entrada, baixem del penyal on hi ha el castell i refem un tros petit de camí fins que ens situem sobre les pastures de la casa de Milany, el mas que ens queda sota el castell.
Aquí es tracta de baixar de dret pels prats i caminets més o menys dibuixats que ens porten fins a la pista que passa pel costat de la casa (el camí de la Cau a Milany). Baixar fins aquí suposa un desnivell d’uns 220 metres en ben poca estona.
Un cop arribem al camí, girem a la dreta i fem un tram d’aquesta pista, poc més de mig quilòmetre fins que, després d’un revolt obert a la dreta, agafem una desviació a l’esquerra que primer voreja uns camps i després s’endinsa pel bosc. Es pot anar seguint força bé perquè té unes marques grogues.
El camí baixa entre boscos de faig, boixedes, i va creuant el torrent de les Fleus fins que arribem, després d’unes quantes ziga-zagues de descens, a la balma de les Fleus, habitada fins a mitjans del s. XX:
Detalls interiors i exteriors de la balma de Fleus:
En general el sender està en bon estat, si bé de tant en tant ens trobem algun petit tram amb la vegetació un punt crescuda (res greu que impedeixi reconèixer el recte camí). Passada la balma de les Fleus, continuem baixant mig quilòmetre ben bo fins que arribem a una pista i a la casa del Burbau (o si més no, el que en queda).
En aquest punt, portem fets uns deu quilòmetres.
quilòmetres.Aquesta pista ja és la que ens porta cap a la casa i la balma del Teixidor, o sigui que l’agafem amb il·lusió cap a la dreta. Al cap d’un quilòmetre generós, trobem a mà esquerra un trencant que ens porta a la balma del Teixidor, també habitada fins a mitjans del s. XX.
Detalls variats de la balma del Teixidor:
Igual com en la balma anterior, encara hi ha molta pedra ennegrida de la sutja de les fogueres dels antics inquilins. Si voleu saber-ne més, només cal que cliqueu aquí i us expliquem més cosetes de les ‘Baumes’ de la Serra de Milany.
ATENCIÓ: Apunt ancestral
Igual com la balma de Fleus, la balma del Teixidor (Bauma del Teixidor) havia estat habitada durant anys. De fet, els últims inquilins s’hi van estar fins als anys 50 del segle XX, aprofitant el sostre de la balma per fer-hi les dependències necessàries per viure-hi, tant persones com bestiar. Tot seguit, la imatge del 1952 i una del 2020, gairebé 70 anys després:
La balma fa uns 80 metres de llarg i just per sobre hi cau l’aigua del torrent del Burbau. Normalment, són quatre gotes i tres fils de porró, però si ensopegueu un dia que hagi plogut fort i el torrent vagi carregat, l’espectacle de contemplar una autèntica cortina d’aigua caient per davant de la ‘bauma’ no l’oblidareu. El prestigiós equip del CAT de Setmana en dona fe.
DEL TEIXIDOR A LLAERS
Vista i visitada la ‘Bauma’ del Teixidor, refem el tros de camí i ens situem de nou a la pista del Teixidor a Llaers. Al cap de no res ens trobem l’excel·lent casa del Teixidor, amb les seves característiques voltes i els seus característics gossos que ho lladren tot.
Si us hi atureu un moment, podreu mirar l’hora al rellotge de sol que té a la façana. I a partir d’aquí ja està, ara ja només queda caminar per la pista fins a Llaers i anirem de nou al punt d’origen, aquella bifurcació llunyana, al costat de la casa de l’Hostal de Llaers, on començàvem a enfilar cap a la Cau.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Acabem amb uns enllaços d’interès, com sempre, i un BONUS TRACK històric sobre el PANTEÓ DE LLAERS.
BONUS TRACK: EL PANTEÓ DE LLAERS
Si arribats al cotxe teniu una estona, perfecte. Si no la teniu, traieu-la d’on sigui. Per què? Doncs perquè és imperatiu que us perdeu pel camí que surt de sota la muntanya del castell de Llaers (el camí que marxa a mà esquerra) i camineu uns 400 metres fins al Panteó de Llaers:
El 1874, durant la tercera guerra carlina, el general carlí Francesc Savalls va ordenar afusellar prop de 80 carrabiners de l’exèrcit liberal que havia fet presoners mesos abans entre Castellfollit i Olot. La premsa de l’època (premsa liberal) es va fer ressò de les execucions, que es van fer a sang freda al cementiri de l’església de Sant Bartomeu de Llaers.
La matança va provocar molta impressió arreu del país i també de l’estat, i prova d’això no és només aquest panteó de record que es va aixecar en un camp del darrere del castell de Llaers (terreny cedit pel Sr. Vila, del mas de la Vila de Llaers) sinó també pel fet que, deu anys després, encara es recordaven els fets. Llegir les cròniques del que va passar no deixen indiferent, fins i tot passant-ho pel filtre corrector del dramatisme que hi pogués afegir la crònica del bàndol enemic. L’equip d’investigació del CAT de Setmana us mostra un exemplar del diari ÈPOCA del dia 26 d’agost de 1874 per què us en feu una idea.
El panteó fa “honors” a carrabiners caiguts en mans dels carlins en aquest mateix punt, i també en altres indrets fora de Catalunya:
Qui era el general Francesc Savalls? I el general Eduardo Nouvilas?
Si teniu ganes de saber-ne més, cliqueu aquí: al CAT de Setmana us donem uns quants detalls més sobre el Panteó de Llaers i el context del moment.
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Per cert, ets la visita número: 1731
Els vostres comentaris:
23-04-2022 – Anònim
Espectacular ressenya! Molt treballada. Tenim un patrimoni gegant que no sabem apreciar prou. Llàstima que falti un troset de wikilok, però com que ja és la carretera, ja s’entén bé. Felicitats!
23-09-2022 – Roser44Ripoll
Tot és increïble. Com és que no ho tenim més ben cuidat i promocionat? Val molt la pena, sobretot l’impacte del monument dels soldats.
