Àmbit: 
Recorregut: 10 km (anar i tornar)
Temps: 
Desnivell: 160 metres 
Ruta circular en un 20%
Data: cada 2×3
També en bici: I tant!
CAT de Setmana amb 
El temps que hi farà:
➔ Sí, àvids seguidors del CAT de Setmana, el tren va arribar fins a Sant Joan de les Abadesses. I va estar operatiu un centenar d’anys, des que es va inaugurar el tram (1880) a càrrec de la societat privada ‘Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas’, fins al 1980, quan la companyia pública RENFE va clausurar i desmantellar la línia.
El ferrocarril va transportar persones, evidentment, però la seva raó de ser era econòmicament i geològicament més profunda: el carbó de les mines d’Ogassa. Per això el trajecte s’estirava més enllà de Sant Joan, fins a l’estació de recepció de Toralles.
En aquest indret (ara en diríem estació intermodal), començava un segon traçat: el circuit que seguien les vagonetes de carbó que baixaven de les mines d’Ogassa.
De fet, Sant Joan va tenir tren mentre la muntanya va ser rendible. Les mines d’Ogassa no eren precisament un Potosí, però van anar fent la viu-viu fins que van tancar del tot el 1967, tretze anys abans que la línia també es clausurés.
Dels dos traçats del s. XIX, el ferroviari i el miner, ens queda tot el trajecte original, que va ser reconvertit en via verda a finals del s. XX. Amb els anys, s’ha consolidat com una ruta ideal per fer en bici o a peu: la popular Ruta del Ferro i el Carbó que enllaça Ripoll, Sant Joan i Ogassa.
No cal dir que el sacrificat equip del CAT de Setmana ha executat la ruta en totes les modalitats possibles (a peu, en bici, per trams, sencera…) però el que proposem aquí és perpetrar el tram muntanyenc: entre Sant Joan de les Abadesses i Ogassa.
El punt de sortida el fixem a l’antiga estació de Sant Joan, espai molt ben arranjat, ara amb equipaments, alberg i servei de bar a estones.
Al voltant de l’estació s’hi pot aparcar bé i s’hi arriba molt fàcilment: venint de Ripoll, per exemple, només d’arribar a Sant Joan i just abans de travessar el pont sobre el Ter, tirem amunt a mà esquerra per la famosa GIV-5211, com si anéssim cap a Ogassa (o a fer el Taga).
L’estació ens apareixerà al cap de no res:
Com? Que no sabeu arribar a Sant Joan de les Abadesses 
?
? Cap problema, el secret consisteix a buscar la carretera N-260, la que enllaça Ripoll amb Sant Joan i Olot pels túnels de Collabós.
Com? Que els del CAT de Setmana no ens expliquem bé ?
No passa res, un Google Maps i tot arreglat:
Punt de sortida a Google Maps: l'estació de Sant Joan de les Abadesses
La ruta té poc desnivell a excepció del tram central, que remunta l’antic pla inclinat del circuit de vagonetes. I no cal dir que és impossible perdre’s, perquè és una via verda equipada i senyalitzada en tota regla. Això sí, sempre poden sorgir divertits imprevistos equins… !
!Esteu avisats 😸!
Per cert, com que aquesta ruta arrossega molta història, tant industrial com humana, al final de tot d’aquest CAT de Setmana s’adjunta un petit BONUS-TRACK VINTAGE amb algunes imatges antigues.
DE SANT JOAN A TORALLES
Una de les gràcies de les vies verdes és que els seus usuaris no depenen de ningú: no cal esperar cap tren, ni témer per alguna demora imprevista, o patir per alguna de les fatalitats amb què ens obsequien diàriament les entretingudes línies de rodalia catalanes.
Aquí només cal posar-se al mig del camí i començar a caminar. O millor dit, a fer via:
“ Pròxima estació: moll de càrrega de Toralles… Correspondència amb les vagonetes d’Ogassa!”
Pròxima estació: moll de càrrega de Toralles… Correspondència amb les vagonetes d’Ogassa!”
El primer tram és un passeig. I no sorprèn que sigui així, perquè els traçats ferroviaris solen ser sempre planers. Però és que a més, es tracta d’un camí recte, que discorre paral·lel a la carretera d’Ogassa i a la riera de Malatosca.
És un primer aperitiu molt agradable, amb vegetació a banda i banda, bancs per descansar, encreuaments sobradament senyalitzats, i algun antic senyal ferroviari que continua dempeus. És habitual trobar-hi rostres pàl·lids del poble fent-hi el seu passeig diari, que es barregen amb els rostres pàl·lids vinguts d’arreu.
ATENCIÓ: APUNT BOTÀNIC
L’Observador departament de biologia del prestigiós equip del CAT de Setmana eleva un humil suggeriment als responsables de la via:
I si en lloc de la “Ruta del Ferro i el Carbó”, no en diem la “Ruta de la Mora i l’Aranyó”?
Ho suggerim perquè, avançat l’estiu, l’explosiva presència d’aquests fruits silvestres és d’una explosiva alegria:
Mores i aranyons (sobretot mores) són presents al llarg del trajecte, però és en aquest primer tram on abunden amb més ganes.
Amb aranyons o sense, quan ja portem executat un quilòmetre i mig de via arribem al primer punt clau: l’estació i moll de descàrrega de Toralles.
Els trens que pujaven de Ripoll i Sant Joan arribaven fins aquí, i les vagonetes que baixaven de Sant Joan amb el carbó d’Ogassa també arribaven fins aquí. Toralles era el punt de trobada: els trens pujaven buits i baixaven plens, i les vagonetes baixaven plenes i pujaven buides.
És clar que, a diferència del tren, les vagonetes no necessitaven una via planera: per superar el pendent pronunciat de la muntanya baixaven directes per un pla inclinat que els permetia estalviar energia.
Com ho feien?
Més endavant ho descobrirem… O millor dit, ens ho descobrirà la mateixa via verda…
En tot cas, com que les vagonetes feien un recorregut recte i amb molt pendent, a partir d’aquí la ruta també puja més dreta. No ressegueix el mateix trajecte de les vagonetes (que és massa empinat) sinó que fa una mica de ziga-zaga.
DE TORALLES A LA PLANELLA
Ara tenim un canvi d’ambient i comencem a guanyar alçada per un camí més espès que continua en plenes facultats (en el sentit que està perfectament arranjat). A poc a poc ens separem del riu i ens endinsem pel bosc del bac de can Màxim.
Heus aquí un parell d’estampes:
Amb riallera alegria, fem un quilòmetre de pagès muntanya amunt, amb gir de 180 graus inclòs, i al cap de poca estona arribem a un punt clau per entendre tot el sistema de vagonetes de les mines d’Ogassa: l’antiga estació de la Planella.
EL PLA INCLINAT: QUE TREBALLI EN NEWTON!
En aquest punt de la ruta, on el camí fa un notable gir a la dreta, hi descobrim el gran secret de la ruta del Carbó: el sistema de transport gratuït de les vagonetes d’Ogassa, gentilesa d’en Newton.
I això que, dels vestigis de les antigues instal·lacions no en queda ben res, tot just un tros de ferro vertical que sobresurt del terra mig amagat per les herbes. Gràcies a un sofert rètol informatiu ens podem fer una idea de com funcionava tot l’engranatge:
1 – El ferro es troba al costat del camí, en un punt elevat que permet veure la vall que tenim a sota… I què hi tenim a sota? Doncs l’estació de Toralles, on érem fa una estona. Des d’aquí ens podem imaginar com era el trajecte “directe” que feien les vagonetes fins a Toralles.
1 – El ferro es troba al costat del camí, en un punt elevat que permet veure la vall que tenim a sota… I què hi tenim a sota? Doncs l’estació de Toralles, on érem fa una estona. Des d’aquí ens podem imaginar com era el trajecte “directe” que feien les vagonetes fins a Toralles.
😼 2 – De fet, el revolt on ens trobem era l’estació de baixada: aquí només hi arribaven les vagonetes provinents d’Ogassa carregades de carbó. Venien per una via de pendent suau ajudades per la gravetat, fins que en arribar a aquest punt, on l’orografia de la muntanya deia prou, tocava tirar pel dret: els carretons baixaven directes, a sac, per un sistema de ‘pla inclinat’, ajudats encara més per la gravetat.
Per sort, el rètol esquemàtic ens explica prou bé com era aquest sistema de transport, com mostra la imatge del costat.
Per sort, el rètol esquemàtic ens explica prou bé com era aquest sistema de transport:
😸 3 – Aquí, en aquest desnivell de quasi 100 metres en línia recta (Toralles està a 825 metres i l’estació de la Planella, on som, a 919 m), s’obrava el miracle: els carretons estaven interconnectats entre si, de manera que les vagonetes que baixaven carregades fins a Toralles exercien de contrapès i feien ascendir les vagonetes buides que ja havien descarregat.
Com que les buides pesaven menys, no tenien problemes per ser impulsades muntanya amunt pel pes extra del carbó que portaven les vagonetes que baixaven.
😹 4 – I no només això: fins on pujaven les vagonetes buides? Fins al punt on som ara?
No pas. Si es quedessin aquí, com acabarien d’arribar fins a Ogassa? Com s’ho farien si el camí que els quedaria per recórrer fa pendent amunt? No podrien. Si més no, en Newton no hi ajudaria.
😼 5 – Per tant, la solució era una altra i consistia a treure el màxim profit del sistema del ‘pla inclinat’: les vagonetes buides impulsades muntanya amunt no es quedaven al nostre punt (l’estació de la Planella, a 919 m) sinó que les feien pujar encara més amunt, fins a la Torre del Fre, a 985 m.
I aquí sí: aquest punt ja era més elevat que el seu destí de tornada, el pla de les vagonetes de la plaça Dolça d’Ogassa (955 m). D’aquesta manera, les vagonetes podien, ara sí, acabar d’arribar a lloc aprofitant el pendent de la muntanya. Circuit tancat.
DE LA PLANELLA A LA CIMENTERA
Instruïts sobre l’enginyós sistema del ‘pla inclinat’, i superat el petit desnivell d’uns 100 metres, continuem pel recte camí. Recuperem de nou la via planera, sense pendent destacat, però amb un canvi inesperat: passat el primer revolt, un cartell ens indica un canvi de concessió en la gestió del camí.
Sí amics, lectors del CAT de Setmana, igual com les autopistes, la via verda fins a Ogassa també té més d’una concessionària.
Els rètols no enganyen. Al cèsar, el que és del cèsar!
El canvi de gestor implica un gran canvi de gestió? L’atent equip del CAT de Setmana ho deixa al criteri de l’usuari. En tot cas, certifiquem que el camí es continua fent sense problemes, per un tram sota l’obaga i amb estampes com aquestes…
… I amb un segon detall important: amb el canvi de concessió, no ens apareixen barreres ni peatges !
!Però sí que ens trobarem elements d’interès relacionats amb el patrimoni industrial dels segles XIX, XX i XXI. Ens arriben després d’un bon quilòmetre de camí fresc i verd (faigs, bedolls, ametllers, pins…) sota els bacs de can Balaguer.
El primer que ens apareix, a mà esquerra, són les restes d’una antiga fàbrica de ciment: Can Balaguer, com mostren aquestes estampes del 2023 i el 2016:
La cimentera de Can Balaguer, ara en runes, es va construir a finals del segle XIX aprofitant que aquest racó de la muntanya té bona pedra. Can Balaguer i la seva petita colònia va estar activa la primera meitat del segle XX.
Feta la feréstega visita, continuem la marxa: fem un canvi de sentit i anem girant a la dreta. Ara el camí s’eixampla (passem per un tram apte per a cotxes) i de seguida se’ns descobreix a mà dreta, sota nostre, una segona tongada de patrimoni industrial.
En aquest cas, es tracta d’una explotació plenament activa (i sorollosa) del s. XXI: la cimentera de can Benet.
DE LA CIMENTERA A OGASSA
Can Benet ens apareix després d’una bonica cruïlla de camins. I no és una cruïlla qualsevol, perquè aquí comença el petit tram circular d’aquest instructiu CAT de Setmana.
L’opció, però, és clara: continuar recte endavant.
Passat aquest punt, perpetrem el tram final fins a Ogassa: passem pel costat de la casa de cal Negrillo, creuem la plaça dels Burros, fem un túnel i… arribem a lloc.
Aquí unes estampes d’aquest últim quilòmetre:
Superat el túnel, arribem amb tots els honors a Ogassa. Ens rep el pla de les vagonetes o plaça Dolça, que és l’esplanada on hi havia la mina que portava aquest nom.
Ogassa mereix una visita. Sigui per menjar-hi sigui o prendre alguna cosa, visitar el museu (al final d’aquest interessant relat en teniu alguns enllaços), passejar pels seus costeruts carrers, o fer una ‘afoto’ a una de les poques cabines telefòniques del país que continuen actives:
Un cop hem visitat el museu, hem fet ‘gasto’ en algun establiment, i hem fet una trucada telefònica de les d’abans, toca girar cua.
La tornada la fem pel mateix lloc, però ep!, en lloc d’agafar la via de baix (d’on venim) agafem la de dalt (pel túnel superior, per entendre’ns). Avancem per aquest camí, que porta a la casa de can Maideu, però que més endavant també avança fins a can Balaguer.
Al cap d’uns 700 metres, trobarem una cruïlla que ens farà escollir:
Endavant o amunt a la dreta, anem cap a l’antiga pedrera i l’antic recinte de can Balaguer.
Avall a l’esquerra, anem a trobar el camí d’anada, que tenim a tocar (i així acabem el petit tram circular de la ruta).
En aquesta ocasió, escollim la segona opció: avall a l’esquerra. I a partir d’aquí, només cal refer el camí fins a Sant Joan.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Com sempre, acabarem amb uns estimulants enllaços d’interès i un interessant BONUS TRACK VINTAGE amb imatges de quan tot això eren mines i muntanyes pelades:
BONUS – TRACK VINTAGE: ESTAMPES D’ARA I ABANS
Trobar-se una fàbrica menjada pel bosc, passejar per un camí que abans era un ferrocarril, o visitar una plaça que abans era un formigueig de vagonetes ens porta, sempre, sempre, a la mateixa pregunta: com devia ser això 100 anys enrere? Com era quan estava en ple funcionament?
Els fotogrames mentals dels seus protagonistes no els podem reproduir, però sí que podem recórrer a algunes imatges que apareixen recollides en altres webs o fons documentals.
La prestigiosa secció documentalista del CAT de Setmana us en mostra algunes, per així completar aquesta excel·lent ruta carbonatada pel Ripollès.
Can Balaguer
Molt encertadament, a la Web Romànic i Carbó mostren dues imatges del mateix indret amb una diferència temporal centenària. La fàbrica de Can Balaguer des de la via Verda del s. XXI o la via minera del s. XX:
Crida l’atenció no només la diferència patrimonial, sinó també l’estat de la muntanya. Cent anys enrere estava ben pelada.
El pla inclinat
Com era el famós “pla inclinat” que feia pujar i baixar les vagonetes amb la gravetat? L’autor de la web Romànic i Carbó, Josep Maria Anglada, nascut a Ogassa, per cert, penja una fotografia feta per ell mateix del pla inclinat de la Gallina, situat més amunt de la via Verda.
Les dues fotos són de dos plans inclinats diferents (la Gallina i Toralles) i d’èpoques molt diferents. Però en totes dues s’hi distingeix un element comú: la ‘biga’ de ferro que sobresurt del terra.
I fins aquí el modest Bonus-Track, o millor dit, Coal-Track.
De fet, això és un tastet extret d’altres referents apareguts a la xarxa. En trobareu molt més, a Romànic i Carbó, i també a Malatosca Surroca, per exemple. Però el millor és, evidentment, fer la ruta i conèixer el museu.
BON CAT de SETMANA!!
Gerard López i Fageda
Felicitats! Ets la visita numero: 107
Tens algun comentari o suggeriment? Envia'ns un correu!
Els vostres il·lustres comentaris:
😼 27/09/2023 – Fredicup87
Aquesta sortida l’he fet molts cops i sempre hi descobreixes coses noves. I amb la vostra ressenya, encara n’he trobat més que no sabia. Felicitats i gràcies.
😺 27/09/2023 – CAT de Setmana
Un plaer i un honor, Fredicup87. Gràcies.
