El Vallès Oriental i el Moianès pels cingles de Bertí
Reconegut CAT de Setmana que fa un tastet pels sots feréstecs dels cingles de Bertí, entre cims, carenes, patrimoni històric, miradors i excel·lentíssimes panoràmiques.
➔ Si hi ha ganes de fer un bonic tastet pels cingles de Bertí i els sots feréstecs que amaga (i ensenya), aquest és el vostre CAT de Setmana: una ruta circular còmoda que combina trams emboscats amb camins amples, i que mostra fermes panoràmiques:
El Puiggraciós fumejant vist des de mitja ruta
El Puiggraciós fumejant vist des de mitja ruta
El Puiggraciós, el coll d’en Tripeta, el Puiggiró, el Clascar, ca l’Esmolet, l’Escletxot de Can Volant, la Taula de Pedra, el mirador del Sot del Grau… són noms d’ermites, cingleres, collades, cims i antigues construccions que donen vida i sentit a un CAT de Setmana intercomarcal:
Comencem i acabem al Vallès Oriental (al municipi del Figueró-Montmany) però també ens endinsem pel Moianès (pel terme de Sant Quirze Safaja).
El Puiggiró, un dels cims que voregem
El Puiggiró, un dels cims que voregem
El punt de sortida i arribada el situem a l’ermita de Puiggraciós, un nom molt evocador i temptador per al sempre hilarant equip del CAT de Setmana.
El Puiggraciós té la gràcia que s’hi pot arribar pels dos vessants: des de l’Ametlla del Vallès pujant per la carretera de Puiggraciós (la ruta més utilitzada) o bé des del Figueró per la C-17 i la carretera de Montmany, opció que reclama un carruatge ferm.
En tot cas, un Google Maps sempre és de gran utilitat, oi?
Punt de sortida de la ruta a Google Maps: el santuari de Puiggraciós
Al mateix santuari ja hi ha un alegre pàrquing per a carruatges on també solen fer parada alegres motoristes i intrèpids conductors de quads (que tenen l’accés a alguns camins limitats, per cert).
Tot seguit, dues estampes: una del santuari, i l’altra de la torre de telègraf òptic que trobem a pocs metres:
Per cert, en el moment de perpetrar aquesta feréstega sortida (hivern 2023), el tossut equip del CAT de Setmana va començar amb pluja, va continuar amb neu, i va acabar amb sol.
O sigui que… ja ho veieu, pels sots feréstecs ens podem trobar de tot!
Som-hi?
CATS de Setmana vinculats
Circular per la Garrotxa: de Sant Privat al Salt de Sallent
Sortim de darrere el santuari i anem a buscar un camí entre els arbres que tira dret cap al cim de Puiggraciós. De seguida guanyem pendent i creuem les restes d’un antic poblat ibèric, amb vista als dos vessants de la muntanya.
El punt més àlgid d’aquest primer tram ens apareix de seguida, al cap d’un quilòmetre d’alegre caminada. Sabem que som al cim de Puiggraciós (808 metres) perquè s’hi aixeca una torre de vigilància per controlar incendis forestals.
Torre de vigilància de Puiggraciós
Passada la torre, el camí fa un gir i comencem a perdre alçada. Voregem la casa del Pollancre i executem un clar canvi de sentit: en lloc d’anar cap al Sud-oest, com fins ara, agafem sentit Nord-est. Directes cap al Coll d’en Tripeta per una pista ample i poc pronunciada. Pel camí, alzines, pins i alegre romaní.
Reïra de Bet! En poca estona ens hi plantem…
Intrèpid caminaire llegint rètols al coll de la Tripeta
El coll d’en Tripeta és un punt que apareix a la novel·la rural de 1901 “Els Sots Feréstecs” de Raimon Casellas, i també un encreuament de camins. La nostra tria és clara: recte endavant per anar a buscar el Puiggiró.
El punt més àlgid d’aquest primer tram ens apareix de seguida, al cap d’un quilòmetre d’alegre caminada. Sabem que som al cim de Puiggraciós (808 metres) perquè s’hi aixeca una torre de vigilància per controlar incendis forestals.
Passada la torre, el camí fa un gir i comencem a perdre alçada. Voregem la casa del Pollancre i executem un clar canvi de sentit: en lloc d’anar cap al Sud-oest, com fins ara, agafem sentit Nord-est. Directes cap al Coll d’en Tripeta per una pista ample i poc pronunciada. Pel camí, alzines, pins i alegre romaní.
Reïra de Bet! En poca estona ens hi plantem…
Torre de vigilància de Puiggraciós
Intrèpid caminaire instruint-se al coll d'en Tripeta
El coll d’en Tripeta és un punt que apareix a la novel·la rural del 1901 “Els Sots Feréstecs” de Raimon Casellas, i també un encreuament de camins. La nostra tria és clara: recte endavant per anar a buscar el Puiggiró.
DEL COLL D'EN TRIPETA AL CLASCAR
El camí que s’endinsa cap als peus del Puiggiró és ample i de bon fer. De seguida ens plantem sota les cingleres d’aquesta amable muntanya i comencem a vorejar-la per una pista arran de paret, amb alegres revolts i fermes panoràmiques.
Tot seguit, unes estampes del camí, les vistes i el Puiggiró:
Quan ja portem uns 1.300 metres per aquesta pista, i just després de creuar el torrent del Travé, ens apareix un bonic i empedrat camí a mà dreta. És més estret i emboscat, i es veu més costerut. Però això no són impediments per al motivat equip del CAT de Setmana.
Al contrari, són desafiants al·licients que ens donen ales a les botes.
Trencant del camí del Clascar
La pujada fins al Clascar és ràpida i fàcil. En menys de mig quilòmetre ens plantem davant de l’antiga casa senyorial i antic castell de Bertí. L’entorn està un punt abandonat, en alta consonància amb l’estat ruïnós de la casa.
Clarament, el Clascar és un cas clar de deixadesa, d’antiga Domus reformada que cau a trossos, però el lloc imposa:
ATENCIÓ APUNT DOMÒTIC
Era una antiga Domus el Clascar? Sí, això sembla. I de fet, també hauria estat l’antic castell de Bertí, ja mencionat al s. XI. Aquest indret ha viscut moments de tots colors, tots ells millors que l’actual. Durant molts anys va ser una masia.
Poc abans que entrés en l’abandó, els amos es van plantejar de fer-hi un hotel.
Per cert, un petit apunt arquitectònic: les restes actuals són el resultat d’una última remodelació a principis del s. XX i mostren reconstruccions força recents inspirades en estils anteriors.
Voregem el Clascar per Ponent (els seus murs ens queden a la nostra dreta) i ens endinsem per un caminet emboscat. Avancem uns 200 metres fins que a la nostra dreta ens trobem un antic pou de gel. (Bé, això que el ‘trobem’ és un dir. En realitat l’hem d’anar a trobar perquè està mig amagat).
Un cop examinat el pou en lloc de continuar pel camí acabem de pujar el marge i al capdamunt ens trobem amb el camí que va del Clascar a Sant Pere de Bertí.
Estampa del pou. Al fons, com no, una ampolla tirada per algun idiota
Caminem animosament per aquest camí ample, atents a les inclemències del temps – en el moment de perpetrar aquest agosarat CAT de Setmana, a finals de febrer de 2023, se’ns va fotre a nevar! – fins que arribem a un lloc clau: l’Escletxot de can Volant.
En aquest punt, hi ha una cruïlla de camins:
Recte, resseguim els cingles de Bertí en sentit Nord, cap a la Trona.
Cap a la dreta, resseguim els cingles de Bertí en sentit Sud, cap al mirador de la Taula de Pedra.
Què hem de fer?
Intrèpids caminaires amb aire decidit: cap a la dreta
Doncs agafem la pista que surt a la dreta, el camí del sot del Grau. Voregem uns sembrats que ens queden a mà dreta (el camp d’en Coll) i anem resseguint la cinglera, que ens queda a la nostra esquerra.
Aquest canvi de vessant, amb la timba sota nostre, ens permet contemplar velles estampes, com aquesta que ens mostra la punta de la Trona:
Ara ve un tram força planer, d’encara no un quilòmetre, pel damunt dels cingles de Bertí. Les panoràmiques són constants i trobem més d’un punt per amarar-nos del paisatge i fer elegants fotografies.
Tot seguit, una mostra de tot plegat, incloses les vistes des del mirador de la Taula de Pedra, que com indica el seu nom, disposa d’una taula de… pedra.
Hi distingiu la C-17 havent passat els túnels del Figueró? I la Garriga? I el Tenis Montmany?
DE LA TAULA DE PEDRA A PUIGGRACIÓS
Certifiquem que la Taula de Pedra és una taula, és de pedra i és un lloc ideal per a prendre-hi les típiques escopinyes amb nata i saludar els altres rostres pàl·lids que ens creuem pel camí.
Feta la certificació, continuem camí avall. De seguida ens endinsem per un altre corriol més estret que es manté fidel a la cinglera (passem per la zona del mirador del Sot del Grau) fins que arribem a l’extrem de la muntanya i comencem un bonic descens pel Grau de Montmany.
Estampa a mig descens. El cingle ja no ens queda a sota, sinó a sobre
Ara fem una baixada directa. Perdem alçada fent alegres ziga-zagues, amb algun moment en què ens hem d’ajudar de les mans (molt puntual) i acostant-nos a l’objectiu final: el Puiggraciós, que ja ens queda al davant.
Com mostra la foto superior, el Puiggraciós ens saluda tot fumejant els vapors d’un matí humit.
El tram final, l’ascens que ens porta de nou al punt d’origen, el perpetrem amb una bonica combinació de camins amples i no tan amples, que ens permeten mirar enrere en un acte d’orgullós autoreconeixement per la feina feta. Observem, amb el cap ben dret, els cingles de Bertí.
Sí, n’hem fet un bon tastet.
I ja està, ja ho tindríem. Això és tot.
Com sempre, acabarem amb uns bonics enllaços d’interès: